Les coses

Sortim al camp i vora la ribera, vora vora les pedres, hi ha un bell arbre. Què val més, el còdol o l’aigua o l’arbre ombrívol? ―Però, hi ha coses al món que valen més que altres coses? I quina norma les posa en jerarquia?

Dues correnties predominen en la ideologia d’ara que esborren jerarquies o anivellen les coses, o bé en si mateixes o bé fent-les dependre d’ordres externs a elles, de motius que no són elles.

Anivelladora com una vasta inundació, la correntia panteista no tindria raons decisives per preferir la pedra o l’arbre.

Mòbil, voluble, fluctuosa, estesa en mil derivacions distintes, a l’altra correntia podríem dar-li el nom genèric d’egocentrisme. Dóna a les coses per mesura la mesura de l’home individual; cadascú, centre del món: cadascú, millor, centre del propi món. Qui preferirà l’arbre a la pedra, qui preferirà la pedra a l’arbre. I tots amb igual dret.

Tots amb igual dret i no amb igual raó. A la petjada de cada home brolla una mitologia. I on hi ha una munió d’homes hi ha una munió de símbols mitològics. Uns invoquen per guia l’Estètica, d’altres la Història, d’altres la Utilitat; uns la Forma, d’altres el Plaer, alguns el Caprici. Mitologies d’on deriven normes insegures, judicis confosos dels quals l’individu és el jutge suprem i últim.

I una munió d’homes així esdevé una munió d’especialistes, cadascú de la pròpia mania. L’un és poeta i canta per cantar; l’altre, que és utilitari, utilitza pel gust d’utilitzar; l’altre és escriptor i escriu per escriure. I quina [mania] guia la poesia? I quin ordre és l’ordre de la utilitat? I quina garantia donen les paraules isolades de les coses, les paraules buides sense un ordre objectiu que puguin reflectir?

Després han vingut les mitologies de les potències de l’ànima. L’home, diuen alguns, ha de voler fortament. Però voler què? Sempre les coses resten esvaïdes. Només brollen inexhauriblement nous símbols: voler la Salut, voler la Força, voler la Potència.

L’home ha d’ésser un heroi; ha de tenir una gran resistència i obrar amb forta activitat. ―Però, per resistència a què? I l’activitat dirigida on?― Poc importa. Les coses continuen esvaïdes. I aquell optimisme! Convé que l’home estigui alegre. Però alegre de què? Tant se val! De l’alegria de viure. Les coses continuen oblidades.

I el pessimisme! Havem d’estar tristos. Però tristesa de què? És igual. De la mateixa tristor de viure. I les coses han d’immergir-se totes en un bany de tristesa.

I l’exaltació? Exalteu-vos! Per què? Perquè, si no, no viuríeu prou la vostra vida. Exalteu-vos de la vida.

I així la llista de les follies mai s’acabaria. I com a última follia vindria aquella del «feu allò que vulgueu».

I qui no vulgui davallar a aquesta follia ni a la pobresa de veure el món d’una sola color haurà de creure que les coses tenen entre si una jerarquia pròpia i única, un ordre que s’ha de descobrir pacientment.

Hi ha coses que demanen suavitat, hi ha coses que no; hi ha coses que porten alegria, hi ha coses que duen tristesa; hi ha coses dignes d’heroisme, hi ha coses que posarien un esforç heroic en ridícul; hi ha coses nobles i coses innobles; coses belles i coses lletges; coses útils i coses inútils; coses plaents i coses desplaents. I tot reclama ordre, adequació, i l’ordre es rompria si en circumstàncies i coses distintes posàvem un esguard al·lucinadament igual sempre.

No és que les coses s’hagin de tenyir d’heroisme, d’alegria, d’exaltació, de melangia, sinó com d’una llum acolorida; sinó que són les coses que justifiquen aquell heroisme, aquella alegria, aquella exaltació. Per això la intel·ligència cal que reflecteixi netament l’ordre de les coses. L’heroisme sense una cosa que el motivi, i que el motivi prou, és una paraula buida, una fantasia mòrbida.

Però si en llibres, articles i converses anéssim destriant màximes i contalles imbuïdes de panteisme o banyades d’egotisme, en trobaríem tantes i de tantes formes que arribaríem a sospitar si aquestes teories ja han assolida la seva plena vulgarització.

ARTICLE INCLÒS AL LLIBRE:

Les Paraules i les coses
Edició a cura de Joan Carreres i Joan Cortada
Col·lecció Josep Pla, Diputació de Girona