Influència moral del Glosari a Catalunya

Fou exposat en una glosa l’estat dels esperits, i, tal volta, dels esperits millors, a Catalunya, aleshores del «fi de segle». La glosa era sobre el dietari d’En Rierola. Fa oir-hi el glosador els ressons a casa, del mot «anarquia»; fa oviradores les sinistres coloracions d’aquell horitzó.

Però les notes romàntiques de la poesia maragalliana foren allavores la cançó d’una sirena més perillosa. Per al nostre tema, veus-aquí un dels insomnis del bon, del gran poeta; és, tal volta, dels més coneguts. El poeta, a un vell «d’aquests que van cantant pel món», «sempre enllà, sempre enllà, esbullada la gran barba, i la llarga cabellera grisa voleiant», li dictaria, imagina, una cançó d’amor. Li encomanaria, ans del comiat, que no l’oblidés. «I enllà se’n aniria la cançó». «Els sols la daurarien i les serenes li donarien un misteriós encís, se faria forta amb els vents i dolça amb les sentors de la matinada; el vell la cantaria llagrimejant en ses majors misèries, estenent les mans a un mos de pa, i un dia de bona fortuna la cantaria bàquica tot fent tentines al sortir de la taverna; l’endemà matí, anant ell tot sol pels boscos, seria pura com un refilet d’aucell, i al capvespre, en arribar a la ciutat ja tota encesa, se retorceria voluptuosa. I arreu la gent l’aprendria i cadascú a sa manera. I al vell mateix, sentint-la a chor represa entorn seu, se li aniria transformant, l’aniria tornant a aprendre, sempre vella i sempre nova».

Heu parat ment a l’exaltació, consegüent dins aquestes paraules, d’aquell «cadascú a sa manera»? Representa la primacia de l’emoció individual closa sobre la col·lectiva. I dintre seu porta totes les aures, els ensomnis i les vaguetats romàntiques. Era el germen d’aquell desordre moral monstruós del «fi de segle». Portava al sentit moral, de tot en tot, l’anarquia.

Contra el «cadascú a sa manera», s’escrivien en prosa nirviosa i límpida, jorn a jorn, les pàgines del Glosari. Molts, avui, no sotscriurien aquests mots, «Le vrai lien de la volonté humaine c’est la volupté et le plaisir».

Però, en el fons, tal volta, ningú tampoc els contradiu. Una solució potser es podria posar, per a treure’ls de sobre qualsevol equívoc, dient: prenen el mot plaer en tal sentit vast que hi càpiga «un plaer dolorós» i un «dolor plaent». Allavores es podria tornar a prendre el plaer com a mòbil de les accions dels homes. Però no’s defugiria amb tot això la paradoxa aparent, més tanmateix certa, que tot aquell qui cerca el plaer, aon el cerca li esdevé llisquívol, fugitiu. Per a resoldre aquesta paradoxa se proposen solucions místiques, solucions de seny, solucions només individuals, solucions socials també. Més el fet de cercar-hi una solució és ja un contra-romanticisme. El romanticisme era una negació d’aquesta paradoxa. El fet de la qual, imposant-se, fou la tràgica desesperança romàntica, que Flaubert feu, en «Madame Bovary» palesa.

Emma, més que voler, havia desig. No objectes, sinó emocions, «Il fallait qu’elle pût retirer des choses une sorte de profit personnel; et elle rejetait comme inutile tout ce qui ne contribuait pas a la consommation immédiate de son coeur». Qui diu cor aquí, diu desig. Qui diu desig, diu plaer. Veus aquí la paradoxa: cercar el plaer, voler el plaer. «Emma cherchait à savoir ce que l’on entendait au juste dans la vie par les mots de félicité, de passion et d’ivresse, qui lui avaient paru si beaux dans les livres».

Passen els jorns. El plaer cercat continua fugitiu. Abans, quina benhaurança! «Quel bonheur dans ce temps là! quelle liberté! quel espoir! quelle abondance d’illusions! Il n’en restaient plus maintenant! Elle en avait dépense a toutes les aventures de son ame, par toutes les conditions succes, sives, dans la virginité, dans le mariage et dans l’amour; ―les perdant ainsi continuellement le long de sa vie, comme un voyageur qui laisse quelque chose de sa richesse à toutes les auberges de la route».

Veus-aquí la tremenda conseqüència de la feblesa moral. De no saber oposar un voler a un desig, una obligació al plaer. La vida no és sinó un empobriment. I, a l’últim, una buidor.

Pobre Emma! «Elle n’était pas heureuse, ne l’avait jamais été. D’où venait donc cette in suffisance de la vie, cette pourriture instantanée des choses où elle s’appuyait…?»

El món és ja tenebrós; sa visió, mesquina. La gran buidor atrau l’ànima en un vértig. «Rien, d’ailleurs, ne valait la peine d’une recherche; tout mentait! Chaque sourire cachait un baillement d’ennui, chaque joie une malédiction, tout plaisir son dágout, et les meileurs baisers ne vous laissent sur la lèvre qu’une irréalisable envie d’une volupté plus haute».

En resum, doncs, el plaer es desitja, però no’s vol. I, moralment, desitjar el plaer és lícit, però posar-hi voluntat, no. La voluntat davant del plaer ha d’esforçar-se un poc a la indiferència. El voler és funció d’objectivitat: és funció d’amor, definint l’amor com a moviment del subjecte cap a una cosa viva externa, és a dir, una certa exteriorització de l’intern. Conciliant desig i voluntat definia Leibniz l’amor: «amare sive diligere est felicitate alterius de lectari, vel, quod eodem redit, felicitatem alienam adsciscere in suam». Es desitja el plaer; el plaer és intern, però si’s vol el plaer demés, es va contra amor, per tal que’ls dóna un mínimum d’exteriorització.

La paradoxa, doncs, és creada quan a l’esperit, que’s llençaria fora, cap a les idees perennals, la temor el circumda, i es posa aleshores en una contradicció d’essència. Però les essències, d’elles no’s contradiuen. La paradoxa moral és, esguardant les essències, només aparent.

I, havent dit de Flaubert, una nota d’ell és preciosa: Hi ha, diu, dues menes d’amor. «Deux espèces d’amour. Celui qui attire à soi, qui pompe, où l’individualisme et les sens prédominent (pas toute espèce de volupté, pour tant). A celui-là appartient la jalousie. Le second, c’est l’amour qui vous tire hors de soi. Il est plus large, plus navrant, plus doux. Il a des effluves a la place ou l’autre a des acretés rentrantes».

De l’experimentació de la primera en fou meditador, fins intentà escriure’n el procés, Stendhal.

Entrem a la labor moral de Xenius. Contra la primacia del desig, la primacia de la voluntat. Contra la primacia del plaer, la primacia de l’amor.

Però el nostre tema és la influència de l’obra del glosador. I aquesta magna influencia fóra estada nul·la o escassíssima si no hagués mostrat, demés objectes a l’amor.

Davant de coses per a tots vives, ell donava la seva paraula, la seva opinió, la seva posició mental, la seva crítica. Paraula, opinió, crítica contradictòries de les allavores en voga; i girava d’aquesta manera els esperits sincers a esguardar com a qüestió a resoldre tal cas on no hi hauria aparegut ombra de vacil·lació.

Una enumeració completa de les coses que tracta, de les opinions concretades, la daria només el Glosari. El Glosari quotidià que’s fa ressò de les «palpitacions del temps» dins els aconteixements del jorn. La seva posició promovia revolta de passions. Com sa doctrina moral entra dins les més pures tradicions antigues i’s limita a allò de perennal que hi ha en elles, els atacs foren només personals i, però, més furients.

La manera de combat del glosador s’acorda, naturalment, amb sa manera de pensar. «En l’Ètica, escriu, l’oportet hoereses esse tradueix el seny d’una manera que dóna indicacions, no per flexibles menys segures, per a la conducta de la vida. Oportet hereses esse, però convé combatre, reduir els heretges».

L’exaltació d’aquell «cadascú a sa manera» no era pas combativa.

La moral nova ―nova i antiga― no era pas d’anul·lació d’aquell «cadascú a sa manera» maragallià sinó de reducció. I diu que era ja lograda aquesta reducció, que fóra assolida,dins el possible, una certa igual qualitat de sentiment moral en el fet mateix d’una norma.

És a dir que les diferències personals moralment, foren només de quantitat, o, en millors termes, que de les diferències quantitatives derivarien únicament les qualitatives. I sols d’aquesta manera fóra possible una via de comprensió mútua, un combat, una dialogació. En l’exposició de la Filosofia de l’home que treballa i que juga, es diu: «L’Ètica de l’home que treballa i que juga no és gaire lluny de l’Ètica socràtica, que’s xifra tota en la recomanació d’ordenar en vida, de seguir una norma racional de conducta, a la qual amotllar, amb certa ironia i somrisent elasticitat, els detalls de l’existència moral. Els principis que tradueixen aquestes normes poden ésser diferents, àdhuc oposats, la moralitat resideix en el fet mateix de la norma. (Per això Sòcrates no’s rebaixa ni en la companyia de cortisanes i llibertines, etcètera)». I ara, en síntesi: màxima expansió de les potències de l’home. L’amor salva sa expansió, salvada la flexibilitat mental, la qual fa possible aquell abandó que algú nomenà «liquefacció». Alhora, dintre la intel·ligència, la contínua recerca, per sa fidelitat a l’acció, s’al·lia a l’obra d’amor. L’amor fóra contempladora i la contemplació amorosa, alhora.

Per aqueixa via sinuosa venim a raure al lloc on volíem. El voler superador, en la contraposició, al desig. Però, quina cosa manté en l’home aquesta primacia? L’esforç. El mot esforç és el nirvi de l’ètica d’orsiana en la qual aquesta noció té la sabor moral antiga més pura.

El Glosari ha estat una victòria. Jo no sé si hauré donat de la lluita i de la victòria una concepció justa. Però això fóra tal volta difícil a tothom.