Art-evolució

Art-evolució

Publicat a Un enemic del Poble l’1 de novembre de 1917.

A manera de manifest

L’art ha de ser quelcom en corcordància amb el curs de la vida. Perxò hem d’ésser evolucionistes. No podem admetre res que en si no sigui evolució. En cada una de les nostres obres deu realitzar-se aquest procès evolutiu sobre de nosaltres mateixos. No ens serà possible tenir una manera invariable. Ni admetre la formació d’escoles. Ni tampoc tenir criteri, si aquest ha de basar-se en quelcom d’immòbil que pugui servir de punt o terme de comparació. En tot cas, nostre criteri, ha d’evolucionar constantment.

―Situats en aqueixa via natural evolutiva, nostre paper ha de consistir únicament en senyalar, a la manera d’un sensibilíssim aparell receptor, el que podríem anomenar la plasticitat del temps. Perxò se’ns en dóna el mateix una terra que un’altra; una que altra part de món. Volem ser internacionals.

―Res que ja sigui realitzat, pot servir-nos; ni les mateixes obres nostres. Per a nosaltres, res pot haver de definitiu. És necessari que ignorem el que farem demà.

―Devem col·locar en segon terme aquell treball propi de l’esperit d’escollir i seleccionar, per a abandonar-nos a l’espontani.

―El coneixement intuïtiu, els estats de simpatia amb el món real. Hi ha que identificar-se amb tot, a fi de conèixer veritablement les coses.

―El jo, viu, és l’únic interessant. No’s deu pintar ni parlar sinó de si mateix. D’aqueixos estats de simpatia amb les coses.

―Ser evolucionista no és pertànyer a una escola; és ésser independent; és anar contra de les escoles. És ser quelcom en el temps. Perxò, no hem de creure que podem arribar a coneixen’s del tot; hem d’anar descubrint-nos.

―Nostra divisa tindria d’ésser: individualisme, presentisme, internacionalisme.