27 oct. Joan Maragall
Joan Maragall
Publicat a La Veu de Catalunya el 15 de maig de 1918.
Joan Maragall, nascut a Barcelona, íntim de Barcelona, mort potser d’ella mateixa, no desmentí mai la carta de naturalesa. Com a poeta i com a home fou barceloní.
Com a poeta el seu lèxic era d’un dolç abandó, d’una dolça impuresa molt barcelonina. Si el seu esperit semblava ocell de bosc, venia d’una excitació molt urbana, del delit per la Naturalesa. Maragall davant del camp era com un treballador que surt a fora els diumenges, ple d’un líric contentament així que l’oloreta de pins o del mar se li enfila pel nas. Tenia un cert tremolor de sosprès, de tímid que no hi està gaire fet a veure el foc torbador de la Naturalesa o bé que està no més acostumat a veure’l de tant en tant. Per això la seva sensibilitat era tan afinada al mateix temps que tan pudorosa.
Les sensacions d’infantesa deixen un rastre profund.
Les sensacions d’En Maragall poden quedar, doncs, fixades per aquell «Sol, Solet…» tendre que ell canta: «Quan jo era petit ―vivia arraulit― en un carrer negre…». Sensació d’humitat fatal, de limitació d’horitzons, de neuliment entristidor. Diria’s que de la seva poesia en pengen també unes falzies melangioses i fines, un degotall indissimulable que és el seu barcelonisme.
Com a literat propugnà un criteri que al nostre entendre és equivocat, però que, dit per ell, no deixa d’ésser natural. Predicà l’espontaneïtat que obre el camí a l’emoció pura i combaté la sistematització formal i, naturalment, la sensibilitat que no es desenrotlla per vies de sinceritat. Això ho podia dir ell, temperament equilibrat per excel·lència que vivia moralment dins una resclosa consistent, i que posseïa el do de la ponderació sense esforç. Però aquesta sensació subconscient d’equilibri no li deixava veure els perills d’una formalització de l’espontaneïtat literària, i que per tant no podia preveure.
Com a home Joan Maragall és un cas admirable de delicadesa moral. No fou un pur per naturalesa, sinó per caldejaments. El seu temperament de romàntic més o menys equilibrat, el duia a ésser un home tèrbol, d’una bondat malaltissa i acovardida. Però aquella flama cristiana la qual ho purifica tot, aquella força de fidelitat que apuntala tot esllavissament moral, féu d’ell un home serè sense ésser un clàssic i féu de la seva vida una existència exemplar. És molt confortador que a Catalunya el més romàntic sinó d’intensitat de didactisme, ens hagi ofert una vida tan pura i tan bella. Tan pura i tan bella, que hem pogut incorporar-la, sense por pel seu nom, al dels nostres pensadors.
Nasqué a Barcelona i en morí després d’haver-hi viscut com a íntim. La seva «Oda Nova a Barcelona» ho revela prou. La coneixia i l’estimava. La coneixia amb tots els seus defectes, amb totes les seves belleses, perquè era per ell «la nostra encisera», perquè duu tot Catalunya dins el cor. Hi visqué com a íntim seguint-ne els sotracs i les alegries, no deixant-la mai, acompanyant-la sempre de la seva paraula de serè il·luminat i de baró prudent a la vegada. Aquells articles d’En Maragall, que d’una manera gairebé periòdica s’esqueien, eren com una companyia cordial que sentia la ciutat, com una mà tèbia a l’espatlla que protegeix i que mena. Així la Mort, com en la seva amistat, no féu més que confirmar el lligam espiritual de la ciutat amb el serè poeta, i avui, sis anys després de finat, encara el sentim com ens fa companyia.