Nens pobres

No sé per què avui tot el dia que penso en nens pobres. Serà perquè ahir al vespre vaig llegir al diari que una criatura malalta fou abandonada, tota despullada, al mig del carrer? Un cas de barbàrie, com deia el diari! (Però en aquesta qüestió del tractament de nois pobres gairebé tot és barbàrie entre nosaltres.) Seria perquè aquesta mala impressió de salvatgeria ha coincidit, en mi, amb una recent visita a una escola de nens pobres, fosca, bruta, humida, mal olent? No ho sé, no ho sé. El cas és que la nit passada no he fet més que somniar criatures desemparades, deixades sofrents. Tant és així, que en llevar-me he començat un conte on descric el desvetllament de la consciència d’un noi, quan comença a protestar, silenciosament, en el seu interior, contra la injustícia familiar i social.

He deixat el conte i m’he submergit en un embull de reflexions penoses. És clar que en tot això, en el meu cas, hi ha la sensibilitat exacerbada de l’escriptor, del novel·lista que escriu una llarga novel·la on conta les vicissituds d’un noi amb l’ànima delicadíssima i heroica ferida per la brutalitat, per la vulgaritat de la vida que li imposa la família…

Però, no. Jo sé que no és això sol, que hi ha una altra cosa que oprimeix el meu esperit, independentment de la sensibilitat de l’artista. Tampoc no és la pietat per un cas concret, per aquest noi malalt, abandonat tot nu al mig del carrer, per exemple. No; són unes consideracions de caràcter general, filosòfiques, podríem dir, que em porten a la convicció, a la sensació convincent, que encara hi ha castes, com en la més remota antiguitat, que les castes potser no s’acabaran mai.

És clar, davant d’unes consideracions d’aquest ordre, a l’home mitjanament il·lustrat immediatament se li acuden textos, autors que parlen d’aquestes coses. Recordo haver llegit, no sé on, que en ple segle XX, i en la mateixa Europa, hi ha pobles que neguen la instrucció superior a certs súbdits, excusant-se en pretextos de raça i de religió. Mentre això sigui possible, hi haurà crims contra la societat.

Tots els pobles, tots, no cal dir aquests ni aquells, neguen la instrucció superior a la immensa majoria de la classe més nombrosa. I alguns pobles li neguen la primària.

“La instrucció, em direu ―va fer ell―, no és sempre una causa de superioritat social; en canvi, la manca d’instrucció comporta una inferioritat innegable.”

Just! Just!

Recordo també unes paraules d’Alfred Binet, metge i psicòleg francès, dient que a França, a desgrat de les tres o quatre revolucions i dels sofismes o dels programes electorals, subsisteixen les castes, principalment en matèria d’instrucció. I clama Binet contra tota diferència en aquesta matèria; diu que un noi superiorment dotat és una força que hom no pot deixar perdre, i que tanmateix es perd gairebé sempre si és fill d’una família pobra o modesta.

Sentir-se les ales fortes i no poder volar és el drama del minyó de la meva novel·la. Però… però no escric aquest article per parlar de mi. És que això és un article? ―direu―. No; és un monòleg incoherent. Així i tot, veureu allà on vaig.

Una vegada jo visitava, en companyia d’un amic, una gran Exposició d’Art, una Exposició col·lectiva instal·lada al Parc. Coincidí la nostra visita amb la dels nens i nenes de les escoles primàries. Pel vestit dels escolars, per llurs posats i aspecte, tant com pel dels mestres; hom endevinava que es tractava d’unes escoles de barriades obreres, com les dels carrers de la Séquia, Carders, Jaume Girald, Portal Nou, que jo coneixia prou bé, per haver fet de mestre en una d’elles. Els nois i les noies desfilaven davant les teles.

Anaven passant d’una sala a l’altra amb una rapidesa i una distracció excessives. Els mestres que capitanejaven les seccions deien unes paraules ràpides, distretes, oficioses, gairebé sempre les mateixes, que revelaven una insuficiència de preparació artística igual, potser, que la dels nois.

Aquestes paraules eren, ho recordo bé:

―Un altre pintor (tal); un altre estil. (No deien quin era aquest estil.) Vagin passant.

I, en efecte, els nois passaven, de pressa, tan indiferents com els seus guies. Ningú no els féu deturar davant les obres dels mestres Vayreda, el vell; Mir, Galwey, Canals, Sunyer. No els vaig veure formar un grup atent, davant d’una tela determinada, culminant, pendents de les paraules il·lustratives o desvetlladores del professor. Res d’això, sinó tot el contrari:

―Vagin passant, vagin passant…

Hi havia pressa. Darrere d’aquells escolars en venien uns altres, centenars de nois i de noies, que en un quart d’hora visitaven l’Exposició.