Mitges mentides

Mitges mentides

Joan Puig i Ferreter

Publicat a La Publicitat el 26 d’abril de 1929.

Sempre resulta curiós ―si no sempre agradable― de llegir les impressions que l’estranger ha tret del pas per la terra nostra. Ara mateix un llibre de Francis Carco, on es parla de Barcelona, ha tingut entre nosaltres un “succés d’estime”. A tot país li agrada que l’estranger el vagi a descobrir. En general, però, allò que l’estranger descobreix en un país no és de la major importància. És per això que sempre cal llegir els llibres de viatges per terres estrangeres amb una certa reserva, tot admirant, en els millors casos, l’art de l’escriptor viatger. La reserva, doncs, es referirà a la veritat, a la realitat de les coses que ens són contades.

Molt s’ha parlat dels ulls penetrantment avivats de l’estranger, de l’acuïtat del seu esguard ràpid, que descobreix en un instant allò que els homes del país no saben veure amb llur mirada engorronida per la familiaritat. Jo opino, al contrari, que en general l’home no sap veure bé altre país que el seu. I qui diu veure, diu jutjar. Hi ha excepcions, però en general són rars els judicis sobre coses estrangeres que no estiguin plens d’errors, sovint cabdals. Com a comprovació, llegiu les coses que els estrangers han escrit sobre el vostre país i apliqueu el cas als llibres que els nostres homes han escrit sobre el país dels altres. En efecte, la capacitat de percepció de l’home és relativament escassa, el seu afany de veritat no sempre vivíssim, l’escrupolositat no sempre alerta. L’home, altrament, és decantat a jutjar per les aparences que salten a l’ull més que no pas per les realitats que estan amagades en zones profundes i cal furgar amb paciència i temps per trobar-les. És tan còmode de jutjar tot passant! D’això ve l’ús de l’impressionisme fàcil en els llibres de viatges. És més planer de fer bonic que de fer verídic.

Aquestes consideracions me les he fetes una i deu vegades llegint llibres de viatges molt bonics, com els de Paul Morand i recentment el de Francis Carco. I ara, tot de sobte m’ha vingut a la memòria un article d’un escriptor francès sobre les biblioteques espanyoles, article que a títol de curiositat jo guardava en la meva caixa de retalls.

Molt em va sorprendre un dia que Jules Véran, escriptor que fa figura d’escrupolós enmig de la faramalla de les actuals lletres franceses, oposés la comoditat, la polidesa, la perfecta instal·lació de les biblioteques espanyoles i la benestança que en elles frueix el lector, a la sordidesa, deficiència i incomoditat de les biblioteques franceses.

“Molt havem d’aprendre d’Espanya ―diu Jules Véran― en això de les biblioteques. En el país nostre, aquests establiments ofereixen al client una instal·lació gairebé sempre inconfortable. Sembla que els funcionaris pensin, puix que no arriben a dir-ho: “Quina idea de venir a cercar llibres ací! És que llegim nosaltres?” Com aquell cap d’estació d’una comèdia que diu als viatgers descontents: “Per què viatgeu? És que jo viatjo? Per a molts bibliotecaris els llibres s’han fet per a ésser catalogats, no pas per a ésser llegits.”

Veieu com tot això fa bonic, com és enginyós? Ara anem a la veritat.

“En les grans biblioteques de Madrid i de Barcelona ―escriu Jules Véran― el lector, instal·lat en un seient confortable, pot fer-se servir en el mateix lloc on treballa, on hi ha una tauleta instal·lada a l’efecte, les begudes que li vénen de gust: “anisette, orangeade, sirops”. (Ho deixo en francès perquè trobo també que fa més bonic.) I sobretot pot fumar!

“Parfaitement” ―exclama l’articulista, com qui diu: Sí, senyors!― hom fuma en les biblioteques espanyoles.

La lectura d’aquest article em trasbalsà. Jo ignorava tot això. Jo he freqüentat algunes biblioteques espanyoles. I no sabia que en el meu país existissin aquests establiments ideals de cultura, això tan perfecte que causa l’admiració d’un francès refinat. Com que jo no havia tingut ocasió d’admirar i de fruir aquestes biblioteques model, i com que, per altra part, no podia creure que l’articulista s’inventés del no-res aquestes coses, vaig visitar seguidament la Biblioteca de la Universitat, l’Arús, la de Catalunya, per veure si durant els dies que no les havia freqüentades s’havia operat un canvi tan notable. Res d’això.

Aquest Véran, doncs, era un imaginatiu que escrivia coses falses? ¿I això en un periòdic com “Comœdia”, del qual se’n venien aleshores alguns exemplars a Barcelona? És difícil de creure en una mentida.

A la tarda vaig trobar la solució, a l’Ateneu. Sí; el que havia succeït era això, senzillament. L’autor havia confós les biblioteques públiques amb les dels ateneus madrileny i barcelonès. “Voilà!”

Però l’ús de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès costa 15 pessetes mensuals a cada associat, i no s’hi val a confondre el saló relativament confortable d’una societat particular amb la Biblioteca de la Universitat, per exemple, on res no estimula ni complau els afanys dels estudiosos que no poden despendre 15 pessetes al mes per a llegir una estoneta al dia. No, no és lícit de fer una “reclame” a les biblioteques d’un país a base de la visita a dues entitats particulars de cultura. Un cronista escrupolós no hauria de caure en errors d’aquesta mena.

Ara bé: com deixar de fer la següent pregunta, que per ella sola s’imposa? Fou error, confusió en realitat, o conveniència de l’autor simular aquest error? L’autor no volia censurar les biblioteques franceses, fustigar la sordidesa llur, llur organització deficient? Necessitava, doncs, un element de contrast. I, forçant una mica les coses, el tenia a mà: “Ja veieu Espanya, tan endarrerida, quines biblioteques té. Bons seients, tauletes “ad hoc” i “orangeade i sirop””. Els dos ateneus el van servir a cor què vols.

Així, amb mitges mentides, s’escriuen infinitat de cròniques, de comentaris, d’articles, de llibres d’impressions i de viatges. El lector modern, però, el lector que està alerta ―i cada dia són més―quan li conten coses de països llunyans ja desconfia una mica, dóna la seva part prudencial a les aparences, a la conveniència, a la imaginació de l’escriptor, el qual, per a fer bonic ―artista a la fi― maneja la realitat al seu gust. Jo, davant de molts llibres nacionals d’estrangers no em puc estar de pensar en les biblioteques espanyoles de Monsieur Jules Véran. Tot i així estimem els llibres de viatges. Bé cal que ens diguin com és el món, encara que sigui amb mitges mentides, puix que no el podem recórrer pas tot, per sort i tranquil·litat dels escriptors viatgers.