Ah! Barcelona…

Quan un fet tan greu y tan pròxim, com fou pera nosaltres la commoció de Barcelona en la última setmana de juliol, cau dintre del nostre esperit, se produeix en ell una torbació semblant a la que’s promou en un estany quan una gran roca estimbada hi cau y s’hi enfonza: que tota l’aigua s’estremeix y arremolina, y el llot que era en son fons s’alça y s’escampa en ella enterbolintla, y totes les coses que hi nedaven muden de lloch y en confusió pujen y baixen y se mouen en desordre, anant a fons les més lleugeres y surant un moment les més pesantes, y les de les vores al centre y les del centre arreconantse; fins que, la roca al fons ja per sempre ben quieta, l’aigua també va reposantse y cada cosa va tornant a son lloc segons la lley de sa natura, y l’ona s’aplaca en cèrcols que s’aixamplen, y s’aclareix a mesura que’l llot se va colant cap al fons altra vegada, fins a restar tersa y immòvil, reflectant de nou el cel en sa puresa: aixís mateix el nostre esperit, contorbat per la tribulació, cerca de nou la calma ordenant les passions agitades y la confusió dels pensaments: passen els temors, passa la ira, el judici torçat se rectifica, moltes resolucions tornen endarrera, y el fonamental impuls que’ns regeix la vida suaument avença, segur de son poder, vers aquell fí de bé que és el seu nort y no pot fallarli. Llavors serenament vé la pregunta que porta al darrera’l bon propòsit: ―Què ha sigut això? y ¿com ha estat? y ¿per què? y ¿què cal ferhi?

Aixís ens trobèm ara; y no ha calgut menys temps que aquest; tan forta fou la sotregada.

Lo primer que’s destria és el pretext, lo que semblà la causa immediata. Contra la guerra: està bé; contra’l poder que arrenca de la llar al fill o al pare pera durlo a morir per una causa que pot ésser justa y noble dintre una rahó fondament nacional o diplomàtica, però que no és popular, que és remota a la comprensió del poble, y que en la realitat del seu sentiment és una atrocitat inesplicable; y el poble s’hi resisteix, se revolta: primer morir en la revolta justa que deixar que’ls seus morin per un arbitri del poder o per conveniencia d’altri. Està bé; o, al menys, s’explica. Però ¿què tenen que veure ab això’ls incendis y les profanacions y les rapinyes y l’assessinar gent indefensa o bé insultarla, y destruir instituts de caritat y d’ensenyança, y temples que res ofenen, y l’obstinarse després en una estèril alarma?

Llavors vé la segona explicació: la revolució premeditada per un partit polítich que aprofita un estat d’agitació qualsevol pera empeltarhi el seu ideal y avivar el seu esforç pera conseguirlo. Mes aquesta explicació’s destria igualment que la primera; perquè, si fós certa, altres senyals s’havíen de veure d’aquella premeditació, que la crema y el saqueig; altres masses armades n’hauríen sortit; altres homes s’hi hauríen posat al davant, altres crits hauríen sonat, altra organisació s’hauría descobert en la revolta. ¿Me voleu donar a entendre que l’ideal de cap partit polítich se redueixi a cremar convents, y la seva organisació a tirar escopetades per darrera les finestretes? No us puc creure.

Oh! ―poden dirme encara― de la revolució mal organisada o abortada, de la turba que ella llençà al carrer sense saber valèrsen, se’n valgueren no més les sectes que tenen per únich ideal l’odi a la Iglesia Catòlica, y tota aquella gent d’ideal més senzill encara: l’odi pur, el fer mal.

Llavores ens trobem de plè a plè dintre la Pastoral del senyor Bisbe de Vich, que d’això tracta: Satanàs contra Deu, el Principi del Mal contra la Redempció, l’Odi contra l’Amor. Y el remei d’això, senzill y sublim: abrassarse a la Creu, sofrir el martiri com una gloria, tornar bé per mal, amor per odi, vèncer simplement per l’exemple de la suavitat en el viure, y de la fortalesa en el morir.

Aquesta hauria sigut la nostra última paraula ―y no’n caldría ni una més― y aquest hauría d’ésser el nostre serè y definitiu propòsit, si’ns sentissim ben capassos de seguirlo: y això fora, ademés, un remey universal, la definitiva instauració de la humanitat en Christ. Però som tals encara, que si tanta fortalesa fos en nosaltres, creguèu que en la major part s’hauría manifestat ben d’altra manera. Y el que no haguèm donat senyals ni tantsols d’aquella valentía que cal per portarse com a homes entre homes, ens acusa de sobres la mancança de lo que’s necessita pera portarse com a sants entre diables. Aixís és que, tot posantnos al devant aquèsta, per si un día la humanitat pot assolirla, ens convé començar per la primera, que és la que de moment ens fà més falta.

Y posantnos en el món d’aquí y el de ara, comencen per preguntarnos: ―¿Còm és que, aquesta y altres coses que passen a Barcelona, no passen en tal grau en cap més banda?

¿Còm és que de Barcelona se’n diu ja arreu «la ciutat de les bombes», y ara de poch se n’ha dit «la ciutat famosa infame»? No’m vinguessiu ab allò de que’ls que fàn el mal son forasters, perque llavores os hauría de dir que major infamia que en ferlo hi ha en sofrirlo. Donchs, deixemho còrrer això: som nosaltres. ¿Per què?

Aquesta és una qüestió, en sustancia, d’educació y pel prompte de policía, y per tant de l’Estat, ¿no és això?; sobre tot la última. Perque si cada ciutadà s’ha de posar a fer d’espía y armarse a casa seva pera anar a trets ab el vehí o ab la turba del carrer, potser li sortiría més a compte anarsen a viure al Riff o, si vol treballar en pau, mudarse a un país més civilisat. Donchs, aquesta és una qüestió d’administració pública; però que està dominada per una causa geogràfica.

En efecte, dintre tals y tals graus de latitut hi floreix el desordre social igualment que hi floreixen els tarongers. L’esperit revolucionari hi és fort com el vi, la bruticia de les ciutats sembla regida pel termòmetre, els mendicants hi pululen com les mosques, hi hà molta pols y moltes bullangues, y, ben mirat, no hi son d’orígen diferent les bombes, els renechs y la moneda falsa. La bomba y el renech son, sobre tot, una mateixa cosa: un desfogament destructor de la impotencia per crear. L’àngel que volgué y no pogué ésser com Deu, blasfemà; el que odía la societat y no se sent fort pera transformarla, tira una bomba al mitg de la plaça: el sentiment és el mateix: la impotencia enrabiada.

Ara fixeuse en la nostra excelencia en el renegar y en les bombes comunament, y digueume si no hi veyeu en això un raig de llum… tenebrosa. De mosques, mendicants, escombraríes, pols y bullangues ne tenim poch més o menys lo que’ns pertoca; però la bomba y el renech son la excelencia nostra.

Donchs senyal de que’l nostre mal és la impotencia: una impotencia social superior ―diguèmho aixís― a la dels altres pobles semblants nostres; y que’s manifesta a Barcelona més, com més gran població s’ha anat fent. Heusaquí una gran conglomeració d’energies individuals que no han pogut crear un organisme social proporcionat a la seva massa, mal incorporada encara a la total del Estat que ha de vigilar, y que pateix del mateix mal sense sentírsen tant com nosaltres. Y a n’aquest Estat, com a un poder estrany, li demanaríem lo més urgent: política, força armada, lleys, lleys… y que nosaltres ja farem escoles, per després… Policía, repressió, escoles, lleys… bah! remeys per fora.

¿Que no ho veyèu que lo que’ns manca és l’amor? ¡Mancança horrible, però és això! Això, que en el descontent de la vida és odi, y en el content, egoisme: tot plegat lo mateix, falta d’amor; y l’amor és el primer perquè social, y el regenerador d’organismes, y la potencia: la única. Sense això tot serà en và. Mes, ¿còm cobrarlo? Jo os ho diré: en el dolor que vinga.

Catalunya, Barcelona, has de patir molt, si vols salvarte. Has d’acceptar les bombes, y el dol, y el robo, y l’incendi: la guerra, la pobresa, la humiliació, y les llàgrimes, moltes llàgrimes; fins que del fons del teu sanglotar salti la guspira que t’abrandi el cor en un amor qualsevulla ―jo no sé ara en quin, però en essent amor tots son iguals. Tot amor és valentía, potencia, creació y virtut social; sols ab ell se pasten els pobles; y sols en el dolor podràs trobarlo. Qui no pateix, no pot dir ben bé que estimi; y ¡ay! d’aquell que pateix sense l’amor! Cerca l’amor en ton dolor, ah! Barcelona, ―y qui no hi vulgui ésser en això, que s’en vagi. Y si al cap-d’avall resultés que’ns en havíem anat tots, al mirar Barcelona deserta, Catalunya desolada, qualsevulla viatger podría dir: Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que may hi ha hagut un poble.