A n’en Pere Coromines

Ah! somniador, somniador, com me heu fet somniar! Jo no sé quina mena d’home sou vos que, en compte d’assecarvos en l’aridesa administrativa, ne trayèu aquesta ufana… Me direu que per vos no és aridesa, que res és aridesa desde’l moment que s’estima fins a tocar el viu… Ja ho sé, ja ho sé. Y be, doncs dirèm que sou un home de la mena dels Lesseps y Cecil Rhodes.

Ara’ns sortiu ab aixó d’una Exposició Llatina que és una cosa que’m fa rodar el cap de tant gust que’m dona de pensarhi. Ah! romàntich, romàntich…! Estarem ben arreglats ab vos si ab aquesta grapa de lleó que teniu y aquesta fama d’home pràctich que us heu fet, ens fiquèu al cap coses com aquestes! Que les diguéssem qualsevulla dels que no fem sinó parlar, no portaria gran conseqüència… al menys de moment. Però vos! vos que se us coneix ab la veu que lo que dièu sou capaç de ferho vos mateix, si convé… ¡quin altre virus porteu en les paraules!

Ja la idea de sí se’l porta un virus: vull dir una força, una vida, un bell agre. ¡Una Exposició llatina! En comparació d’això, una Exposició Universal és una cosa ben ignoscenta de tan pretensiosa, y una Exposició nacional, massa esquifida. Una Exposició ibèrica ja faria més goig… però, no encara. Una Exposició llatina… y aquí!… ara!… heu estat inspirat, Coromines.

Perquè això està candent, com sabeu, y tot hi prèn desseguida. Jo no diré que aquí siguem o valguem o fem més o menys que en qualsevulla altra població de la nostra raça. Però estich segur de que en lloc d’ella hi ha una bogeria tan grossa. Y això és un riquíssim element d’acció col·lectiva.

Després hi ha això, que vos insinueu pèrfidament, de la marxa de la civilisació mediterrània de Llevant a Ponent… Troya, Atenes, Florència… Prou ho sabeu, prou ho sabem, que ab aquestes coses no s’hi ha de creure: que lliguen, que paralisen, o atrauen enganyadores cantant com sirenes… però és clar, el fet hi és. Oh! visió fatal, visió castelarina potser… però visió, visió… ¿Veyèu? Troya, Atenes, Florència… Barcelona! Ah! pervers Coromines! ah! somniador ab perfídia…!

Ara sabrèu el meu somni. Pera mí la nació és la llengua. No dich l’Estat, ni tampoch dich la pàtria, és la llengua: dich, la nació; és dir, lo nadiu social, ¿còm vos diré? l’esperit del poble. ¿Hi ha alguna cosa exterior que vingui més de dret de l’esperit que’l parlar? Els que naturalment s’entenen parlant per fora és que són tots uns per dintre. Per lluny que sien d’Espanya, per prop que estigan dels Estats Units, me sembla que’ls mexicans son substancialment uns ab els castellans d’Espanya; son tot altra cosa que yankees.

Doncs bé: al voltant del Pirineu y més lluny escampantse pels plans cap a Tolosa y cap a Pau y també tot arran del mar cap a Marsella y més enllà; y de la nostra banda igualment per la costa y les illes fins a les fronteres de la «conquesta de Castella», Múrcia, hi ha una llengua dolça, dolça, molt difosa i matisada, virolada diríem, alterada per tants accidents y tantes influencies, però fonamentalment una y sencera, y que en el seu fonament se recorden del llatí com cap altra; o potser és que’l llatí, desde’l fons de la tomba silenciosa pensa ab ella més que ab cap més, y la vol per hereva y no pot dirho. Les fronteres d’eixa llengua són la francesa, la italiana y la castellana, més granades entorn però no tan pures, ni que’s puguen dir, tant com ella, llatines. És la antiga llengua d’oc, avui moderna y variada en boca de gascons, tolosans, provençals, catalans, valencians, mallorquins y ab vagues llunyanies llevantines mar enllà; però una en son fons, una y sencera.

Aquesta llengua és la senyal d’una nació: Occitania. Y are dieume si gascons y provençals, catalans y mallorquins y valencians, no tenim tots efectivament un mateix tirat d’esperit, un sentit planer de claretat y enteniment ab un gra de follia que’ns fa ben germans y hereus d’aquells que feren el dret civil y s’ullprengueren de la llum de Grecia… ¿Y hont may s’ha redreçat modern aquest bell esperit occità com ara aquí a casa nostra? ¿Y hont crida ab veu de renaixença aquesta llengua, sinó en boca catalana?

Nou empori llatí, oh! Barcelona! Barcelona nostra, catalana, occitana, llatina ¿qui pot avuy cridar com tú a les nacions germanes a rebaptisarse llatines en la nostra Europa y en el mon de demà? ―Heusaquí ―els diràs― germanes, una nova conciencia d’origen que’ns cal pendre per anar avant en la germanor de tots els pobles. Perque, quant més cadascú sia cadascú, més bons germans tots plegats. ―Avant, doncs, en el nou sagrament llatí, tu, Barcelona!…

¿Era això lo que volíau de mi, Coromines, amich, somniador, home pràctich, gascó, provençal, català… llatí? Doncs aquí ho teniu. Aixís, al menys, m’ha reprès la vostra veu aquí hont soch tan arràn del mar que les ones avuy esbojarrades potser han esquitxat quelcom aquestes lletres, y ben segur el meu front.

…És aquest mar nostre que vé de Grècia, d’Itàlia, de Marsella, tan blau, tan blau, d’un blau tan fort, que al cel que faixa, ab tot y pur com és ara al mitgdia, fa semblar gris en comparança…