Sobre les emocions de l’aire

O sobre el no-res. O la filosofia. Un car amic, des d’una altra secció del diari anuncià que jo escriuria un article parlant de les emocions del meu primer vol. Escriure un article sobre el primer vol en 1925 és segurament quelcom desplaçat. Però per a mi que tinc a gran honor l’anar endarrerit, i que considero que les idees millors que tinc són les més endarrerides, això no seria cap gran dificultat.

Més greu és un altre aspecte de la qüestió: hom em demana un article sobre les meves emocions en volar. I bé: és quelcom difícil, perquè les emocions que jo he experimentat no tenen res absolutament de particular. Res.

Per això jo, imitant a Hilari Belloc, em disposava a escriure un article titulat: Sobre el no-res. Ho he pensat millor, i he deixat la frase per a la primera ratlla del text de l’article. He posat a l’article un títol lluent i enganyador: Sobre les emocions de l’aire. Així he complert amb les normes del periodisme barceloní, que es basa en el principi del gat per llebre.

Els meus amics de la Penya de l’Aire, que tan amablement m’invitaren a volar, em perdonaran si no canto llurs gestes en to major. Ells, afortunadament, no pensen acomplir cap acte heroic; al contrari, creuen, com jo, que volar és una cosa simple i normal. Creuen que volar no és gaire més extraordinari que muntar al tramvia o passejar-se per la Rambla. De fet, ells lluiten perquè volar sigui considerat com a cosa normal i ordinària per a la majoria de la gent. Això és el que als meus ulls fa simpàtica i digna de tota lloança llur activitat.

Si jo hagués d’explicar les meves emocions d’una excursió dominical en aeroplà, hauria d’explicar les meves emocions abans del vol. Foren les úniques que tingueren alguna profunditat i —potser— algun interès. Tan aviat com les rodes de l’aeroplà s’alçaren de terra, l’única emoció fou la de la seguretat absoluta, l’únic interès pujar ràpidament prou amunt per poder veure el paisatge a plaer. En termes d’estricte inventari, afegiria que una altra emoció és la de manca de confort: massa vent i massa fred.

Després, poca cosa: sota els ulls, la plana del Llobregat. Quadrats i rectangles d’un verd tendríssim, combinats amb altres de terra rogenca. Magnífic, el pla del Llobregat. Però la visió no té res de nou. L’emoció del “ja vist” ¿em ve del panorama des de l’Exposició o de fotografies des d’algun aeroplà? No ho sé. —Demà, els amics de La Publicitat m’envejaran força!— El Cementiri Nou. La gent es veu més grossa del que em pensava. —Seria còmic que morís a conseqüència d’haver muntat en un aeroplà.— A l’últim tinc una idea del que és el port. Heus aquí un pla del port com el del Resumen. Una idea còmica em fa somriure. A veure —penso— si faràs com aquell amic nostre, periodista, que en passar en automòbil per una comarca de Catalunya li digueren: —Ja som al Congost. —Just —digué ell— aquell diari estret així… Cal evitar el plec professional. —Tanmateix, ja em faré càrrec per sempre més d’on és el moll de Barcelona. —Decididament, massa soroll. —Ara tombem. —Per l’altra banda tot Barcelona. —Vet aquí la Sagrada Família, que mai més s’acabarà.— Es para el motor. A l’últim no se sent tant de soroll! En Canudas ens crida: no anem prou amunt per volar amb seguretat sobre Barcelona! —Com vulgueu —li faig jo—. Torna a sentir-se el motor. Passem per sobre la via del tren. Anem força de pressa. Canudas ens fa signes: el camp d’aviació de la Latécoère; el de l’aviació militar. Faig un signe al company assenyalant el paisatge, i ajuntant després els dits damunt els llavis. Diu que és així com un cert actor expressa la seva admiració quan diu allò de: “Magnífica es, en verdad, —la idea del panteón…” Torno a somriure. —Realment, has de fer un esforç per veure si tens alguna emoció metafísica de les que sent l’Ortega i Gasset sempre que va d’excursió. Si no, tant se val que no hi vagis en aeroplà. —Una volta força tancada; la meva ala baixa. Tanmateix, no n’hi ha per tant. El motor s’atura. En Canudas ens diu: Això és el mateix que si tinguéssim una pana: no és cert que s’hi va millor? —Realment —li responc—. Ara ve l’aterratge. Ara ve l’emoció, penso. Però res: l’aterratge es fa tranquil·lament. En aturar-se l’aeroplà sento uns grans aplaudiments que es fan a Canudas per la manera magnífica d’aterrar. I sento la primera pregunta; dono la primera resposta de les moltes que he hagut de donar durant uns quants dies: —Quines emocions tens? —Cap, cap, absolutament cap. (Decididament, penso entre mi, no serveixes per a la metafísica sentimental, ni per a la literatura, ni per al periodisme.)

Heus aquí, en forma ràpida, la seqüència d’idees que se m’acudiren en mitja hora de vol. No crec que siguin ni massa interessants, ni gens originals.

L’única cosa de particular que tingueren als meus ulls, és que confirmaren una tesi meva constant que he exposat en alguna altra banda. I és que malgrat de tots els progressos materials i totes les transformacions, les dades amb les quals es resolen els problemes vitals humans són sempre les mateixes. A través de totes les modificacions de la tècnica, de tots els progressos materials, les direccions essencials de l’esperit humà, instints, passions, emocions, romanen.

És molt fàcil de dir que els milloraments tècnics afecten la manera de veure els problemes. No costa res de muntar una filosofia a base d’una metàfora qualsevol sobre el fet de l’aviació. Sobre la metàfora de l’“elevació”, poso per exemple, amb un petit gra d’enginy hom pot construir tota una filosofia spengleriana que s’aplicarà successivament a la moral, a l’estètica, a la metafísica, a la física, a la geometria i a l’aritmètica.

Però què hi voleu fer si la realitat ens desment? Hom pot anar avui de París a Melbourne com abans s’anava d’Esparta a Atenes. El filòsof progressista ens dirà que això eixampla considerablement el conjunt d’elements amb els quals cada home resol els seus problemes. Però la realitat és que a l’home que surt de París. Melbourne li és molt menys estrany que a l’home que sortia d’Esparta, Atenes.

Exactament, avui es va per l’aire; però, què hi voleu fer si anar per l’aire no té res de particular per a l’home que està habituat a caminar per terra?

Per molt que facin, els arbres no arriben fins al cel. Per molt que facin els homes, no poden sortir d’ells mateixos. Pensant en això, jo he iniciat el meu article sobre les emocions de l’aire amb uns subtítols discrets… O sobre el no-res. O la filosofia.