La paradoxa

El gust de la paradoxa és probablement tan antic com el món. La primera criatura paradoxal degué ésser Eva quan trià l’única fruita que li era prohibida. Literàriament, el gust de la paradoxa és ben antic. En el segle V, abans de Crist, els grecs cultivaren abundantment la paradoxa. Els sofistes feien professió de paradoxals. S’arribà a un moment que entre els esperits més fins (hom pot veure-ho, per exemple, en Sòcrates) es demanà que la gent sostingués les tesis corrents per tal de provar el seu enginy, car la tesi paradoxal als seus ulls era massa fàcil de defensar elegantment.

Avui el gust de la paradoxa domina també notablement. Tots els escriptors i mitjos escriptors la cultiven. La gent que té una constitució únicament sensible al lloc comú, creuen fugir-ne dient el contrari del lloc comú. Sense comptar que en el fons és la mateixa cosa, amb la diferència que això darrer mostra encara una més gran frivolitat.

Us heu assabentat que al món hi ha una distinció entre els boigs i les persones sanes? Doncs, correu a prendre la ploma per dir que tots som boigs o que els boigs són les persones sanes o que no hi ha boigs.

Heu llegit que Wagner era un gran músic? Doncs, no perdeu el temps: precipiteu-vos a dir que era un idiota i passareu per home intel·ligent. Un home podria tenir una fàbrica d’articles de diari plens d’esperit, simplement girant a l’inrevés les coses que a la gent li semblen evidents.

Ara, entre les coses que s’exposen paradoxalment pot haver-hi, és clar, coses notables, que no siguin les opinions del sentit comú (o del sentit pedant) girades a l’inrevés.

La paradoxa pot ésser un mètode de pensar o un mètode d’exposar. Com a mètode de pensar la paradoxa no dóna en general gaire bons resultats. Com a mètode d’exposició és molt sovint excel·lent. Passa el mateix que Descartes trobava en el sil·logisme: menyspreable com a mètode d’investigació, i excel·lent com a mètode d’exposició.

Oscar Wilde, per exemple, empra la primera forma de paradoxa: tots els raonaments d’Oscar Wilde comencen en la recerca d’una tesi contrària a l’habitual i acaben quan aquesta tesi ha estat trobada. El valor de la tesi defensada –cosa secundària. “La natura imita l’art, l’homicidi, una de les belles arts”, etc., etc. Oscar Wilde té mitja dotzena de procediments de fer això, entre els quals els diversos casos es classifiquen perfectament. Un cop adquirits uns quants principis la cosa rutlla fàcilment. Si no poden fer un centenar d’aquesta mena de paradoxes un diumenge a la tarda, és que aneu escàs d’imaginació. Hom pot recolzar-se amb èxit damunt d’una bona col·lecció de parèmies que donin el material per girar a l’inrevés. La resta és fàcil.

Un dels mètodes per descobrir aquestes paradoxes (no sempre aplicable, però) consisteix a provar de dir el contrari. Si també resulta una cosa fina i interessant és senyal, en la majoria dels casos, que la paradoxa és de propòsit i per tant banal. És un procediment de valoració de la paradoxa que a mi em dóna excel·lents resultats.

Molt més interessants i serioses són les paradoxes d’exposició. Hi ha avui dos grans exemples d’homes paradoxals, en els quals la paradoxa no és ni la finalitat ni el canvi de llur investigació. Són dos homes, tan diferents entre ells, com Bernard Shaw i Chesterton.

Bernard Shaw és un dels darrers il·lusionats amb la ciència i el progrés. Les seves paradoxes li serveixen per exposar unes quantes veritats científiques o per predicar un esdevenidor millor o per conreuar una època passada o l’època present.

Per exemple, a “Home i Superhome” hi ha la pintura del D. Joan femení, d’aquella dona que persegueix un home des de Londres fins a Màlaga. La tesi de Bernard Shaw és que en el fenomen de l’enamorament, el sentit general biològic del qual és evident, el que juga la part més activa en realitat és la dona. Això té evidentment una formulació perfectament científica i es pot exposar en una tesi doctoral de la Universitat d’Oxford, amb una llarga bibliografia alemanya.

“L’altra illa de John Bull” és una pintura rigorosament exacta del caràcter de l’anglès. No és una paradoxa més que en la forma; el fons fa una realitat rigorosament científica. “L’ofici de Mrs. Warren i Joana d’Arc” són crítiques d’estats de coses actuals i passats. El “Tornem a Matusalem”, una profecia dels avantatges del progrés futur. La paradoxa de Bernard Shaw és un mètode d’exposició d’unes quantes proposicions d’ordre científic i d’unes quantes conclusions per al passat i per al futur a què porta una fe (potser excessiva) en la ciència.

El cas de Chesterton és diferent. Les tesis de Chesterton són les tesis de l’home corrent. La paradoxa de Chesterton és el “looping the loop” de la paradoxa. És la paradoxa al servei del sentit comú. Chesterton defensa la tradició, el catolicisme, l’agremiació, la llibertat i la cervesa amb arguments trets del sentit comú. La paradoxa és la seva manera particular de fer-se escoltar.

Hi ha un llibre de Chesterton fort i rigorós d’exposició, com difícilment existeix un altre llibre modern que es diu: “L’Eugènica i altres mals”. És un atac contra l’Eugènica dut amb una abundància de paradoxes colpidora. Doncs, bé: ni la tesi, ni la línia d’argumentació s’aparten mai d’un sentit comú perfectament sa i normal, excepte quan descobreix en el raonament dels adversaris faltes elementals de lògica. Allí trobareu la demència de l’“hysteron proteron” i de l’“A dicto simpliciter ad dictum secundum quid” de l’Eugenista en una forma, és clar, meravellosa d’humor. El llibre, en conjunt, és, o bé la tesi del sentit comú, o la denúncia de fal·làcies lògiques de l’adversari. En conjunt, coses que estan ben lluny del gust de la paradoxa per la paradoxa.

Estem en un temps d’aversió per l’estil massa simple i immediat. Hom troba la carn d’olla, tan brillantment, defensada, des del punt de vista filosòfic, pel nostre amic Josep Pla, una punta massa fada. Cal que hi hagi una mica de picant per animar les coses. En l’estil la paradoxa l’hi dóna. Però cal tenir present sempre que la paradoxa només es justifica quan fa d’acompanyament.