Barcelona-Sitges-Barcelona, amb Buster Keaton, Lluís Alonso i Norma i Natàlia Talmadge

Les primeres fotografies de Buster Keaton, Lluís Alonso i Norma i Natàlia Talmadge, fetes a Santander, a Granada, Madrid, etc., ens han emocionat a tots. Amb una emoció especial i fantàstica que no desperten més que els artistes de cine: meravella. Les ombres llunyanes s’acosten. Els ninots de llum de l’«écran», les brillants marionetes del blanc-i-negre, estan entre nosaltres en carn i ossos. Aquesta carn i aquests ossos dels artistes de cine que sembla que no existeixin, que fa l’efecte que no són més que una il·lusió d’imatges.

I aquí, precisament, està la clau de l’èxit d’aquesta gent: la seva immaterialitat, la seva qualitat irreal i intangible.

La distància i la fotografia desnaturalitzada del cine i la «réclame», els ha convertit en uns éssers fabulosos i impossibles, carregats de tots els avantatges de l’admiració, sense cap dels desavantatges de la humanitat.

Per acabar d’arrodonir l’atmosfera d’expectació i de pasme que l’apropament i la realització de les «ombres lluminoses» del cine produeix, aquestes: les Talmadge, en Keaton i l’Alonso, han passat pel nostre país d’una manera excepcional, que no ha permès oblidar la prodigiositat del cinema: tancats tots sols dintre d’un Rolls blau, de 90HP, rabents, inquiets i improvisats, sense cap programa, cap ruta ni cap hora fixa. D’aquí cap allà, de caprici, aprofitant la llibertat que la seva època de vacances als estudis els permetia.

Això, aquest desorientament, feia que no fos segur que poguéssim rebre’ls a Barcelona. I que encara se’n tingués més ganes.

No obstant, divendres a la nit a les onze, arribaven al Ritz. Cansats, terrosos i negres.

I dissabte al migdia, els saludàvem tots quatre al ball de l’hotel.

Norma Talmadge, que no perd gens fora del cel·luloide i de la cartolina, que està, al natural, tan bonica, «jove» i elegant com a les seves millors pel·lícules.

La seva germana, Natàlia, muller d’en Keaton, molt primeta, simpatiquíssima.

En Buster Keaton, vermell com un dimoni a causa del sol arreplegat pels seus quinze dies de carreteres d’Espanya, amb una cara d’estaquirot que us arriba al cor, però que no dura. Perquè Buster Keaton és un còmic autèntic, un artistàs de debò a tothora. I ens ho demostra explicant-nos les seves aventures cinegètiques d’Andalusia:

―Hi ha tantes perdius que es poden matar a cops de bastó. Plif! Plaf! Garrotada i al sarró.

Amb una mímica impagable, al jardí, agafant un dels terrossos de gel de les paneres de l’hotel posades a la fresca, clavant-li mossada i menjant-se un dit i tot. (El dit és el seu índex escapçat, i el truc ha quedat esplèndid).

Lluís Alonso és un xicot magnífic. Amb tota aquella cabellera romàntica del Mercat de l’Amor i aquella planta superba que només semblava possible per la bella invero-similitud del cine. Bon noi, senzill i amable, sorprenent. D’una manera que no feia pas suposar el seu tibament de les pel·lícules.

Els fotografiem a tort i a dret, i els atabalem una mica. Buster Keaton sua a raig fet. I les senyores accepten la calor com un compliment de l’«Espanya ardent».

―Spain is very hot!

Però s’ofeguen.

―Vamos a la playa? ―resol Alonso.

―Very good! ―exclama Keaton.

―A Sitges ―proposem.

Primer passem per un establiment d’articles de punt a buscar banyadors. Naturalment, els ho regalen.

A la porta de la botiga un mosquer de gent, els regalaria la camisa que porta. Allò de veure la Norma Talmadge, en Buster Keaton i en Lluís Alonso, a quatre passes i en persona, els fa rodar el cap. Sobretot les criatures. Les criatures no s’hi veuen de cap ull, davant d’en «Pamplines».

―El comparsa! El comparsa! ―cridaven.

Una hora més tard, som a «la vila blanca». Fa un dia com un sol, de daurat i de calent. El mar és un bressol.

Lluís Alonso i Buster Keaton es banyen. Les senyores estan massa cansades.

―Què els sembla Catalunya? ―els preguntem mentre reposen, a l’ombra del velari.

―Una preciositat. Fa més claror que enlloc on hem estat.

―¿Què els ha agradat més de tot el que han vist a Espanya?

―Tot. Tot. Però Granada… Ah, Granada! Inoblidable. Barcelona també. És una llàstima que no la puguem veure més bé. Tenim tan poc temps! Demà a les vuit del matí, sortim cap a París.

Mentre dinem, Keaton ens dóna la seva opinió sobre el cine sonor:

―Admirable. Però és que jo canto molt bé. Ja sentiran… ploure.

―Quins són els actors de cine que més els agraden?

―Greta Garbo i Lon Chaney.

―Per cert ―diu l’Alonso― que hem tingut un bon disgust en assabentar-nos de la seva mort. Era l’amic íntim d’en Buster. I nostre.

―De totes les que han fet, quina pel·lícula és la que més us ha agradat?

―Les tres edats ―diu en Keaton.

I l’Alonso i la Norma:

―Doncs a nosaltres, la «Margarida Gautier».

Hem fet el que hem pogut per a aixarpar Buster Keaton rient. Impossible. Així que se l’enfoca és com si li tiressin una galleda d’aigua freda.

―Un somriure per a mi, Míster Keaton ―li demano fent valdre la meva qualitat de senyoreta.

Buster Keaton es posa més seriós que mai.

―No! No! Prohibit de riure.

A dos passos, la «Metro» implacable, el vigila amb el contracte comercial als dits.

―Prohibit de riure.

O sigui: prohibit d’oblidar que Buster Keaton és «l’home que no riu».

Mig Sitges volta la nostra taula.

L’Alonso es puja al braç un marrec i li fa festes.

―¿Cómo te llamas, «maco»?

La criatura contesta amb un plor, i la família el reprèn, estabornida.

―Guardi-se’l bé, aquest nano, senyora ―criden uns xicots a l’afortunada mamà.

―Aquesta criatura sí que té perill que li segrestin!

Després comencen les firmes. Àlbums, llibres de versos, llibretes, dècims de loteria. De tot. Buster Keaton, Lluís Alonso i Norma i Natàlia Talmadge no donen a l’abast amb totes les seves vuit mans alhora.

―L’amo de l’hotel, per això, no deixa escapar Lluís Alonso, que és el que paga la festa.

Fugim.

Les costes de Garraf, a aquesta hora, són un laberint de llum. Un laberint del que no ens faria res no trobar la sortida.

Però aviat ens trobem a la Diagonal, i en un no res som al Ritz una altra vegada. Els nostres hostes volen fer la migdiada Buster Keaton ens fa comprendre que està esllomat de tant anar amb auto.

Els deixem. I ens despedim.

―Good bye! ―fan les dones.

―Adiós ―diu l’Alonso.

En Keaton ens pregunta com es diu goodbye en català.

―Adéu ―li diem.

―Pues… adéu ―ens fa amb una gran rialla. Una rialla encantadora, plena de gràcia i d’optimisme.

Una rialla que no sortirà mai en cap fotografia ni en cap pel·lícula.