A la cacera de quatre paraules amb el Sr. Cambó

Fa vuit dies que la figura d’actualitat a Barcelona és don Francesc Cambó. Don Francesc Cambó, que acaba de tornar del seu llarg i discutit viatge per l’estranger, que porta una cua impressionant de prestigis i que arriba en una ocasió política especial.

Expectació. Expectació unànime i extraordinària. ¿Com estarà Cambó de la seva famosa malaltia? Quins projectes deu portar? ¿Què és el que està fent en aquests moments?

Però tots aquests interrogants han quedat enlaire irresolts i enigmàtics. I l’expectació ha augmentat.

Cambó no diu res; ni una paraula. Tot just se’l veu; va sol i de pressa; es nega a la publicitat i a la premsa i no rep més que algunes visites importants relacionades amb la seva feina sospitadament intensa, però completament desconeguda.

No cal dir que això ha augmentat les inquietuds informatives de tots els repòrters de Barcelona. Però llurs temptatives han resultat frustrades. Cambó no es deixa veure; impossible de parlar-li ni retratar-lo, ni acostar-se-li. No hi valen trucs ni estratagemes, ni recomanacions, ni combinacions. A la porteria de la seva magnífica casa del 30 de la Gran Via Laietana, ja us miren amb desconfiança. Pugeu al setè pis i un uixer estirat us examina de cap a peus i us interroga tot el que pot abans de passar-vos a un dels dos secretaris del gran home, i aquests ja us barren l’entrada declaradament, amb molta dolçor, molta diplomàcia i una fermesa indoblegable.

―Don Francesc Cambó?

―Què volia?

―Veure’l.

―Per què?

No val que li digueu que sou periodista, perquè us treuen; ni que no ho sou, perquè és igual.

―Ocupadíssim… impossible…

― ¿On va aquest vespre, o demà al matí, o a la tarda?

Misteri. Tenen prohibit de dir-ho… no ho saben, que aquí, que allà… Inútil, en fi.

No cal pensar en interviuar en Cambó. A l’entorn d’ell hi ha dreçada una terrible barrera, alta i sòlida de reserva, que no podreu pas franquejar.

SORTIRÀ? NO SORTIRÀ?

Tot i amb això, i per això mateix, calia veure en Cambó; calia intentar el que fos; els nostres lectors no podien quedar-se sense unes fotos i unes paraules de l’home que aquests dies interessa a tot Barcelona.

I diumenge al dematí, desenganyats pels fracassos d’altres col·legues i per les nostres pròpies gestions infructuoses, però disposats a jugar-nos el tot pel tot, el fotògraf, jo, una provisió elevada de paciència i una altra més crescuda encara de decisió, ens plantàvem a les deu amb un taxi davant la porta de la «casa encantada», i preguntàvem al porter:

―Ha sortit don Francesc?

Una mirada inquisidora, de guardià, del porter. Però una resposta lluminosa:

―No encara…

Tan poca cosa i ja estava dit tot. No havia sortit «encara». Això significava que havia de sortir. Doncs, a esperar-lo. Dos quarts d’onze, les onze, dos quarts de dotze…

―Ja no surt… ―vam fer impacientats i desalentats― Vés a saber si no se’n va anar ahir vespre, si ens ha enganyat el porter i ja ha sortit, si no sortirà aquest dematí; a la millor s’ha trobat malament…

Les dotze.

―Ja no sortirà… Però no hi fa res. S’ha de fer una cosa o altra…

I efectivament, l’Esmeu retrata la façana massissa i impenetrable de l’edifici, i el seu reflexe dintre del palafang del nostre cotxe.

Un quart d’una.

EL PREMI A LA CONSTÀNCIA!

A l’últim, les portes de ferro s’obren, i el «Rolls Royce» d’en Cambó surt de l’entrada amb un ocupant a dins. Ens fa un salt el cor. En Cambó? És clar. Per la finestrella de darrere la capota, veiem la calba cèlebre i les orelles separades ―diabòliques― del popular «leader» català. És ell, realment. L’Esmeu li fa la primera fotografia, i arranquem a córrer al seu darrere. Reforma amunt. Ja el tenim, ara!

El perseguim, naturalment, fins allà on vagi. De moment sortim a la Plaça d’Urquinaona, enfilem tot el carrer de Llúria i desemboquem a la Diagonal. Avall. Pedralbes; veiem en Cambó inclinar-se cap al xofer senyalant-li unes direccions, i el «Rolls» agafa la carretera d’Esplugues.

«…EM TROBO MOLT EIXERIT»

Nosaltres al darrere, és clar. ¿On deu anar aquest home? No hem fet un quilòmetre, quan el cotxe s’atura. En Cambó baixa, pren el bastó, es posa el capell i comença a caminar, carretera enllà.

Ara. Ha arribat el moment tan esperat. En Cambó camina vivament, prim, àgil i ràpid. Porta un trajo d’hivern, «beige», amb botins grisos, barret tou gris també, i guants clars.

L’Esmeu l’intercepta a tres metres d’ell, i dispara. Don Francesc saluda…

Llavors apreto a córrer, fins a ésser al seu costat.

―Don Francesc…

En Cambó detura el seu passeig.

―Com està?

―Bé, bé, molt bé…

La veu de l’il·lustre polític és apagada i fluixa, però el seu rostre està animat, li llueixen clars i aguts els ulls maquiavèl·lics, i somriu… Només la barba és més grisa.

―Ja està ben bo?

―Sí, sí… perfectament.

Em mira esperant el motiu del meu abord intempestiu i una ullada al fotògraf, que al nostre costat acaba de tirar una altra placa, el fa endevinar. Però segueix somrient.

―Unes paraules per IMATGES, don Francesc… ―demanem.

Cambó fa un gest amable, però de refús.

―No… no; no pot ésser; ni una paraula. Salutacions a IMATGES, i digui només que em trobo molt eixerit.

Ens dóna la mà i segueix el seu passeig. Tot d’un cop travessa la carretera i puja per un corriol, cap un pla on el sol bat de ple, tebi i claríssim. S’atura i es queda contemplant el panorama que s’estén abaix, fent-se visera amb la mà.

Nosaltres l’esperem al peu del caminet, amb la màquina a punt. I al cap de deu minuts el tornem a agafar.

Aleshores en Cambó se’n riu francament.

―Ai, noi! ―exclama―. ¿Però és que m’heu seguit des de casa?

―Sí, senyor. L’hem esperat tres hores. Ens hem ben guanyat aquesta interviu improvisada…

I el tornem a enfocar.

―Vaja, vaja… Quins xicots! ―fa en Cambó, rient, dòcil a l’objectiu, i donant-nos uns cops amistosos a l’espatlla.

―Bé. Ja n’hi ha prou ―fa després―. Adéu, i records…

El «Rolls» espera al seu costat, i Francesc Cambó torna a pujar-hi, acomiadant-se de nosaltres amb un gest afectuós.

Vet-ho aquí. Ja tenim l’enigma resolt. Cambó, l’home fantasma de la Via Laietana, ja està desencantat. És un senyor distingit i amable que pren el sol de dotze a una, i que «està molt eixerit».

Ara ja sabran els nostres lectors com està la veu ―per la qual tant s’ha temut― del nostre gran orador, el seu aspecte i el seu ànim.

El que pensa i el que ha de fer, potser no trigaran gaire a saber-ho…