La Facultat de Filosofia i Lletres

Allò que va donar al republicanisme històric una força que, en últim terme, havia d’ésser-li necessària i suficient per a la implantació del nou règim, fou la incorporació de la massa intel·lectual espanyola, que adonant-se de tot allò que la monarquia representava per a les coses de la cultura, va veure clar que solament per un anorreament del vell règim seria possible l’acompliment d’un programa de renovació mental capaç de salvar el país. Per càlcul o per negligència ―o per ambdues coses plegades― la monarquia deixà tots els problemes que afectaven el fet cultural en un abandó que no vacil·laríem a conceptuar de monstruós. Així doncs, havia d’ésser una conseqüència immediata de la victòria republicana una revisió i una solució de tots els problemes que fan referència a la instrucció i a la cultura.

La unitat damunt la qual la monarquia havia bastit la seva força no era pas solament un instrument polític, sinó una habilitat egocentrista que procurava l’anorreament de tots els focus de la perifèria que pugnaven per a fer fructífera la seva vitalitat. El problema català no és altra cosa que una conseqüència d’aquesta actitud.

En el terreny de la cultura, la unitat ha estat l’arma segura per a evitar un desenvolupament que podria provocar una sensibilitat culta capaç d’esdevenir perillosa. Per això la victòria republicana ―reacció immediata― ha establert la possibilitat de donar a les forces culturals un ritme propi i de possibilitar la seva marxa segons la seva pròpia vitalitat.

L’autonomització dels ensenyaments universitaris ha estat precedida, pel Govern republicà, per una instauració per via d’assaig d’un règim d’ampla llibertat afectant només les facultats de Filosofia i Lletres de Madrid i Barcelona que pel seu sentit típicament universitari podien donar a conèixer immediatament els resultats. (Decrets de 15 de setembre de 1931 i 27 de gener de 1932.) La Universitat de Madrid ha fet ja una tasca poderosa. Anem a veure què ha fet la Universitat de Barcelona. Justament ara acaba d’ésser publicat el programa dels cursos de l’any acadèmic 1932-1933, un fullet de 56 pàgines que ens permet de valorar l’esforç dels dirigents de la nostra facultat.

Per a nosaltres, universitaris, aquest pla d’estudis que acaba de llançar la nostra Facultat de Filosofia i Lletres constitueix el motiu d’una profunda alegria. No solament vénen substituïts els règims d’examen i atenuada la rigidesa dels plans, sinó que en quantitat, qualitat i ambició científica, la Facultat de Filosofia i Lletres esdevé ja des d’ara un model de nobles aspiracions i un esquema del què pot ésser la Universitat que tots somiem.

L’ingrés a la Facultat queda limitat. Una prova de suficiència o un curs preparatori habilitaran exclusivament els futurs alumnes. La llicenciatura està agrupada per seccions dintre les quals l’alumne podrà triar els temes que més li convinguin. Desapareix doncs l’antiga i lamentable confusió d’estudis que regnava en el pla anterior. Les noves llicenciatures són nou que vénen a multiplicar l’eficàcia de les tres llicenciatures existents: Filosofia, Lletres i Història, que ara estan distribuïdes com segueix: Filosofia; Filologia clàssica; Filologia semítica; Filologia romànica: a) a base de castellà, b) a base de català, c) a base de francès; Història antiga; Història medieval i Història moderna. La Facultat, a més a més de donar el títol de llicenciat, podrà conferir, prèvia la presentació d’una tesi, el títol de Doctor.

L’índex de temes que han de professar-se aquest any a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona dóna la impressió d’una vitalitat i d’un desig de superació realment formidable.

Ultra els cursos que podem anomenar normals, necessaris perquè l’alumne obtingui el seu títol de llicenciat, una abundantíssima sèrie de cursos suplementaris, treballs pràctics i de seminari i de conferències hi són anunciades. No pot pas dir-se que s’hagi negligit cap apetència dels escolars en cap de les branques científiques. Els temes de filosofia s’acorden amb temes mèdics i pedagògics; la Filologia clàssica esdevé ampliadíssima per l’agregació de professors de Facultats foranes; a la secció de Filologia romànica s’incorporen a la Universitat homes de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Institut Francès. Ocupa una Càtedra el professor Américo Castro. S’organitzen els estudis de llengües i literatures modernes. La Universitat de Barcelona posseeix aquest any professors de llengua i literatura francesa, italiana, anglesa, alemanya, russa, hongaresa i basca. Cal pensar que tot això estava per organitzar en períodes recentíssims. La secció d’Història és també profundament renovada per la incorporació de prestigiosos elements forans. S’inauguren una sèrie de cicles sobre Història de l’Art. Finalment, conferències pels doctors Bosch Gimpera, Folch i Torres, Pericot, A. Schulten, Vicenzio Ussani, Gentile, Giesse, Heuyer, Katz, Valls Taberner, Soldevila, Américo Castro, Martorell, de la Torre, Rovira i Virgili, Frederic Camp, Fabra, Joan Coromines, Nicolau d’Olwer, Ramon d’Alòs, Joan Estelrich, Manuel de Montoliu, Carles Riba, Puig i Ferreter, Manuel Trens, Higini Anglès, Carreras Artau, Batista i Roca. Cal adonar-se de l’esforç que una renovació com aquesta representa, renovació molt més profunda, extensa i variada que el que aquestes notes brevíssimes poden arribar a fer suposar. Posem en un lloc d’honor la figura del doctor Joaquim Balcells, secretari de la Facultat, que n’ha estat una de les ànimes vivificadores.

I bé. La Universitat ha realitzat l’esforç. La Universitat ha acomplert amb escreix la seva missió, s’ha posat a l’altura de qualsevol universitat continental. Totes les curiositats, totes les apetències científiques voldrien tenir un motllo a punt dins la nova organització. No en va la Facultat de Filosofia i Lletres ―com la de Ciències, altrament― contenen les essències més desinteressades, més purament espirituals de la totalitat universitària. Però seria excessivament simplista atribuir tot el mèrit de la nova organització, que situa davant dels estudiosos la perspectiva de prop de cent cinquanta cursos monogràfics (que van de la Prehistòria al Cinema, de l’Àrab al Rus, de Plató a Schopenhauer), a un desig de batre un rècord o de multiplicar possibilitats de desenvolupament espiritual. Hi ha tot això. I és ben lloable. Però hi ha també que la futura organització de la cultura de Catalunya necessita una superior quantitat d’homes que siguin preparats demés en una més acurada formació. Les improvisacions amb què avui hom tendeix a atenuar les deficiències que un règim depassat infligia a la nostra cultura, no poden pas ésser eternes. Calen equips de reserva. I naturalment la recluta no ha pas d’ésser presidida per un esperit de castes, ans per una possibilitació per a la Cultura de totes les classes socials.

Tenim entès que moltes de les classes d’ingrés que facilitaran al pas a aquestes facultats universitàries tindran lloc al vespre, fent possible així l’assistència d’aquells a qui lliga excessivament la lluita per la vida. Car si a l’expansió científica no acompanyés una expansió social, caldria pensar potser en inutilitat de la feina.