FILOSOF I, PER ARA, VEÍ DE MARTORELL

Un tren ràpid ens porta al veí poble. A l’estació ens espera el distingit amic, senyor Pujols.

―Caram, caram, vostès per ací…! Ja em dispensaran que els hagi vingut a rebre sense tenir ben fet el nus de la corbata… Les preses, saben? Ja se’n faran càrrec! Vaja, vaja… Doncs, què els porta per ací…? Volen “fer el vermut”? Ací mateix; al bar de l’estació… Els sembla bé…?

En Josep Maria Planas i jo som, mal ens està el dir-ho, fervents admiradors del nostre car i distingit senyor Pujols. La rebuda del notable autor del Concepte general de la Ciència catalana ens commou, verament.

―Venim a fer-li una interviu…

―Caram… Això sí que és gros! Aquesta sí que no me l’esperava pas! Caram! Em sorprenen! Caram! Quines bromes tenen! Permetin-me, veig ací al lavabo un mirall, m’arreglaré el nus de la corbata! Cal cuidar aquestes coses…

Una conversa periodística amb el senyor Pujols es pot començar, però no es pot acabar, perquè el senyor Pujols, com diria ell mateix, no s’acaba mai. Un home que és, tot en una peça i en una sola cèdula personal, filòsof, poeta, rendista, crític ―de teatre, de llibres i d’art―, humorista, propietari, autor dramàtic, advocat, historiador, periodista i actualment porta part del pes de la política local de Martorell, sembla un home del Renaixement. Del Renaixement? Dispensin, tirem una mica més avall; arribem-nos fins a Roma i Grècia, passant per Palestina ―talment com en un itinerari estiuenc del senyor Cambó.

Roma ha donat al senyor Pujols la veritat eterna del Dret; Palestina, la veritat eterna de la Bíblia, però no la veritat religiosa, sinó la veritat literària.

―Començo per agrair profundament la visita. Aquí em tenen “lluny de la ciutat”, com creuen tots els que no es fixen que avui hi ha trens, automòbils, taxis, telèfons i radio-telefonia, que permet oir el Liceu sense moure’s del costat de l’estufa de casa. Encara que la meva casa sigui, com veuran de seguida, modesta, m’estimo més una casa a quatre vents, voltada d’arbres, que un pis o piset, a Barcelona, encaixonat entre altres pisos, com una avantcambra del nínxol que ens espera després de morts. Ja he tingut el gust de saber que tothom m’ha criticat la idea d’anar a viure a fora, i jo, que tinc tantes pretensions de poeta, entre altres coses, li dic, des d’ara, d’una manera categòrica, que d’ací vint anys, tots els senyors fills dels que em critiquen, hi viuran. Ultra això, la vida del camp, o més ben dit, de poble, es presta molt més al treball que jo faig, que, com tothom sap és de meditació i silenci.

―Vaja.

―Podríem anar a dinar, no els sembla? Tinc un viu sentiment que no m’hagin advertit amb temps, perquè hauria fet matar una llebre… però de totes maneres el vi és bo i crec que quedaré bastant bé…

―Estimat senyor Pujols, vostè sempre queda bé…

―Moltes mercès.

―De res, home, de res…

El malaurat Folguera deia que el senyor Pujols era un cas; un cas com un cabàs; com si s’haguessin juntat en ell Plató i Diògenes fent parlar el senyor Serafí Pitarra en prosa. El distingit Pujols té, com tothom sap, una enorme potència de generalitzacions i ens sembla que creu que des de Ramon Llull fins a ell, ningú no ha intentat la universalització de la ciència, ningú no s’ha apropat a la veritat…

Això pot donar a entendre que el senyor Pujols és un pedant. Doncs, no. L’antípoda de pedant és el senyor Pujols. Quan escrivia al Papitu coses verdes, d’un verd de pagesia, molta gent es sorprenia que un filòsof escrivís xistos bruts.

―Dispensin ―deia llavors―, un servidor de vostès té la veritat, i un home que ha descobert, així com així, la veritat, si no fa una mica de broma pot fer sospitar a la gent entenimentada que en veure’l dirà: “―Malo!” i farà el signe d’estar tocat del bolet…

Tot l’estil del senyor Pujols fet amb frases corrents, com ara vostès mateixos podran comprovar amb la nostra conversa, fet també de totes les dites populars i de tots els aparts dels veïns de l’antic districte tercer de Barcelona, està en aqueixa definició.

El nostre caríssim Josep Maria Junoy S. J. Digué de l’estil pujolià “que era un tros de pa moreno untat amb mel de Vilafranca”. Exacte, això és l’estil i també la filosofia pujoliana, feta de pa d’eternitat saborosa, donat per la terra i feta litúrgia per l’església, i de mel que és la gràcia…

Arribem a la Torre de les Hores, propietat del senyor Pujols. Obrim la porta i ens trobem davant d’una caseta voltada d’un jardinet trist i ploraner. El noi Faust, fill del nostre amic, hi és. S’ha fet gran. És ros i prim i s’assembla al seu pare quan aquest es va deixar retratar pel pintor Ricard Canals. Després de saludar el fill parlem de la tasca que prepara.

―Tinc molts llibres inèdits, uns completament acabats, d’altres que estan a punt d’acabar i d’altres que esperen la darrera confecció. Treballo també en altres obres que tinc in mente, algunes de les quals ja fa anys que les hi porto, perquè no són sempre les primeres concebudes les que realitzo. Aquesta acumulació de material inèdit es deu, principalment a les dificultats econòmiques que representa en el nostre país la publicació, perquè jo, per la meva part, li diré que venc tan poc, que puc dir que em queden íntegres les edicions del que publico, perquè ningú no ho llegeix ni la premsa se n’ocupa, i si se n’ocupa és per parlar-ne amb un menyspreu olímpic, i jo, per solucionar aquest conflicte econòmic que em fa pagar tan cars els meus propis treballs, perquè com més treballo, o més ben dit, com més publico, més diners em costa, he decidit comprar-me una premsa i tipus de lletres i fer-me jo mateix d’impressor, i també faig aprendre al meu fill Faust l’art d’imprimir, a part dels seus estudis particulars i les seves lliçons de piano, en la magnífica i ben assortida impremta d’ací Martorell, que és del meu estimat amic Bonell, un dels homes més intel·ligents que jo he conegut.

Anem a taula. Presentacions breus i cordials:

―La meva senyora, la meva mare… els senyors Tal i Tal…

Ja ben entaulats ―podem assegurar que el dinar ha estat esplèndid i el vinet magnífic, tal com ens ho havia fet saber el nostre amic en arribar a l’estació―, hem insistit sobre la poca venda dels seus llibres:

―Tan poc ven?

―Molt poc… Figuri’s que del meu avant-darrer llibre, la Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola, publicat a casa d’un altre editor excel·lent, el senyor Tobella, que en féu una bella edició en dos volums, al preu de set pessetes i mitja cada un, només se n’han venut dos-cents exemplars, i això és molt de doldre, perquè fa l’efecte que el nostre poble no té amor als estudis històrics, cosa aquesta que és molt important, com vostè sap, i jo sóc un home molt sincer, i per tant l’autoritzo a comunicar tot això, i és més, pot comptar que el meu estimat amic, el senyor Puig i Ferreter, amb el qual m’uneix una amistat molt antiga perquè va començar el dia de l’estrena del seu admirable drama La dama alegre, i d’això ja fa alguns anys, com vostè mateix sap, ha tingut l’amabilitat d’encomanar-me una Vida de Pitarra per a la col·lecció que ell dirigeix i que crec que es titula, si no recordo malament, “Proa”, obra que, precisament, ara estic escrivint, entretenint-m’hi molt, per l’interès cabdal que té la vida del dit fundador del teatre català, que va ésser un lluitador importantíssim, com de seguit tindré el gust i la satisfacció de provar-li, com així mateix als lectors possibles de l’obra encomanada pel senyor Puig i Ferreter, el qual em féu tan excel·lents condicions econòmiques en encarregar-me’l, que vaig haver de dir-li, perquè no es fes il·lusions, que un servidor de vostès era un autor que no venia gaire i que no el volia enganyar, com no m’agrada enganyar a ningú, i, no obstant, el celebrat autor de La dama enamorada va tenir la bonda de mantenir-me l’encàrrec de la Vida de Pitarra, del qui descobriré que si bé va fundar el teatre català, va ésser només que per fer la guitza i brometa i per anar en contra del seriós moviment pairal del qual eren brillants mantenidors els senyors Almirall i Bofarull i els qui combateren a sang i foc el naixent teatre català per mantenir aquest esperit contrari a la importància del moment, fent observar també que de les cent obres que va escriure Serafí Pitarra, comptant-hi les gatades, tan sols varen tenir grans èxits cinc o sis, entre aquestes, Les heures del mas, Les joies de la Roser, El ferrer de tall, La dida i Batalla de reines, i tan sols quan anaren a una transacció els elements reunits sota el signe dels Jocs florals, manifestació literària del moviment pairal i la tasca del senyor Serafí Pitarra que deixà de fer-hi broma i tragué de les edicions allò que estaven escrites “amb el català del que ara es parla”, com tots vostès recordaran si hi eren, o hauran llegit si no hi eren, per la qual cosa els felicito…

―I ja que parlem de teatre, no fa res?

―Veurà, el teatre, com tantes altres coses, m’ha inquietat en diferents estats de la meva vida i puc assegurar-li que en tinc dues o tres d’inèdites i perfectament acabades, a part de Medeia, editada, com tantes altres obres, pel meu compte particular, però resulta que no les represento, ni les puc donar a conèixer, perquè les empreses no me les volen, i encara que això ja és prou raó, també puc dir que jo, íntimament, tampoc estic segur del valor que puguin tenir, perquè agradant-me el teatre amb deliri, confesso que no hi trobo concepcions prou originals perquè em donin el pit de presentar-les sigui com sigui i costi el que costi, com he fet amb les edicions dels meus llibres, però el meu treball d’estudiar la humanitat se m’emporta totes aquestes energies, perquè per això sí que estic disposat, equivocat o no, a lluitar fins a morir amb l’esperança de vèncer tots els que ara m’ataquen, em menyspreen o no tenen el gust d’escoltar-me.

―És a dir que de seguida que tingui la impremta tornarà a publicar aquella col·lecció de llibrets que anunciava a la coberta del darrere del llibret dedicat al senyor Gaudí?

―Sí, senyor…

Acabem de dinar. Hem pres cafè, copa i cigar i sortim a passejar per la carretera camí del Pont del Diable. Fa un vent que esvera i que talla com la conversa del senyor Pujols.

―Com vostè pot observar, Martorell és un poble exquisit i tranquil. La vida ací és deliciosa i la gent em respecta molt, per la qual cosa jo els estic certament agraïts. Figuri’s que ací tothom em diu “senyor Paco”, excepció feta del caporal de la guàrdia civil, persona molt simpàtica, que em diu “don Paco”, i del venerable senyor rector, que em tracta de “senyor Pujols”, i vostè ha vist que en poques paraules queda demostrat l’estat de bones relacions en què estic amb l’element diguem-ne oficial i popular.

―Abans, en citar el llibre Gaudí, m’ha fet recordar que en aquell llibret vostè fa una afirmació que seria molt convenient d’aclarir, i és aquella en la qual, en parlar de la religió catòlica, diu vostè que va néixer a Palestina i que ha de morir a Catalunya. I doncs, que seria tan amable de dir-nos el perquè d’aquesta afirmació?

―No tinc cap inconvenient, i li respondré que aquesta explicació ja la tinc exposada en el meu llibre de Concepte general de la Ciència catalana, demostrant de manera clara i rodona que Catalunya ha estat l’únic país del món, la qual cosa ja pot afirmar-la amb lletres grosses perquè ningú no l’hi pot desmentir, que ha sabut plantar cara al poble d’Israel, que com vostè sap és el poble que ha dominat, i domina el món civilitzat en la qüestió religiosa, a base, com tothom sap també, de conquerir el pensament dels homes sense fonaments científics, cosa que és l’ideal del nostre Ramon Llull, continuat per la tradició filosòfica catalana fins al també nostre senyor Balmes, que diu ―la tradició― que la vertadera religió és la que està fonamentada en la ciència, i és per això que un dia o altre Catalunya, continuant la seva tradició, té d’arribar a realitzar l’ideal lul·lià que matarà la religió del poble jueu que és la que avui encara dura, encara que ja va per terra fins al punt que podem dir que si la religió catalana que la té de matar, no s’espavila i va de pressa, potser ja la trobarà morta i enterrada…

Camí de l’estació, el senyor Pujols ens ha fet entrar a una taverneta, a mitja llum, on uns pagesos juguen a cartes i un vellet llegeix La Vanguardia. El senyor Pujols diu:

―Li agrairé molt que faci el favor de comunicar a tots els meus amics a qui he convidat més d’una vegada, que facin el favor de dir-los que tindré molt de gust de rebre’ls a casa, que és la de vostès, per allò que vostès desitgin, però en aquest país, a més a més de convidar, fa l’efecte que els has d’arrossegar, perquè tinc fetes invitacions als meus amics Srs. Hurtado, Borralleras, de Sagarra, Aguilar i no volen venir ni estirats amb corda, sentint-ho molt, perquè si vinguessin en dia d’òpera, ja podien estar tranquils que no se la perdrien, perquè els la faria sentir amb el meu aparell de ràdio, que també és de vostès, i amb el qual no tan sols es pot oir el Liceu, sinó París, Berlín i Roma, encara que no estigui amb molt bones relacions amb el Vaticà…

―Vaja, la darrera pregunta, senyor Pujols, perquè el tren està a punt d’arrencar…

―Digui, digui…

―Què és el que actualment li fa més impressió dels nous valors a Catalunya?

―Miri, el que em fa més impressió li diré que, com sempre, des que sento aquesta mena d’impressions, és la poesia lírica i la pintura, i ara darrerament l’escultura, que ací a la nostra terra produeix aquest esclat inexhaurible de genis que van naixent cada dia sense estroncar la font…

El tren arrenca.

―Passi-ho bé, senyor Pujols.

―Passi-ho bé…