Un vot de lluny

No podré votar, diumenge que ve, perquè no seré a Barcelona. Si hi fos, votaria la candidatura del partit catalanista republicà.

Faig aquesta declaració pública per tal d’evitar que em prenguin per mort. Si els difunts, gràcies al senyor Santamaria, han estat a punt de tenir una intervenció important en el govern municipal de Barcelona, ningú no podrà negar als absents, em sembla, el dret a interessar-se, de lluny, per la sort de la Ciutat.

Votaria la candidatura del partit catalanista republicà, perquè soc catalanista de tota la vida, i —de tota la vida— republicà. Primer catalanista i després, per catalanisme, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col·lectivista, ni socialista, ni radical,ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni —menys que res— monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya.

Ens hauríem d’arribar a entendre amb els catalans que tenen el fred atreviment de dir-se monàrquics o de fer-ne sense dir-ho. Monàrquics, per què i de qui? Per a governar com més aviat millor a Madrid? ¿Formant part d’un govern de palatins? ¿Col·laborant amb els col·laboradors de la dictadura? ¿Presentant candidatura única, a Madrid, amb la gent de la “Unión Patriótica”? ¿Fent-se guardar les espatlles, a les reunions públiques de Madrid, pels “legionarios de España”? ¿Jurant fidelitat, el genoll a terra, la mirada baixa, davant de l’autor del discurs del 8 de maig de l’any 1924, al Palau de la Generalitat?

És urgent, és indispensable, restaurar i exaltar el concepte de la dignitat nacional catalana. És precís, és de necessitat vital, que el catalanisme afermi i proclami l’existència de certes incompatibilitats. Tant se val si hem de trencar el cor a patriotes de la mena respectable i anacrònica del senyor Maluquer i Viladot. El seu rei no és el nostre rei. El rei del senyor Ventosa, no és el nostre rei. “Hubo un rey (y esto os lo dice un Borbón) que se llamó Felipe V”. Foren les paraules d’Alfons XIII al Palau de la Generalitat, per refrescar la memòria als catalans. N’hi ha que semblen tenir interès (particular?) a oblidar-les. N’hi ha d’altres, per fortuna, que no les oblidaran mai. Mentre visquin.

Cal restaurar, ho repetim, el concepte de la dignitat nacional catalana. Empresa d’un valor ideal —i polític— absolut; empresa—la de mantenir la dignitat col·lectiva i la intransigència dels principis— a la qual han atribuït importància primera tots els moviments nacionals que han precedit el de Catalunya en el camí del triomf. Aquesta empresa cabdal, descurada a casa nostra, quasi completament, fins a l’hora de la dictadura, és ara el moment d’escometre-la. Ara, o potser mai. Llanceu la mirada als quatre vents, i no en sabreu veure d’altra la realització de la qual s’imposi amb més urgència.

Per ajudar a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya, dono de lluny, el meu vot a la candidatura del Partit Catalanista Republicà.

Berlín, dilluns de Pasqua de 1931.