Josep Pla

He pensat en aquesta anècdota en llegir una carta recent del senyor Xammar, en la qual em parla de la situació que té actualment a Rússia un bon amic de tots dos: el senyor Andreu Nin o el camarada Nin, per dir-ho amb més propietat. La situació no és pas gaire brillant.

Carles Riba

Ja tothom hi consent: la música de Bach és una matemàtica esdevinguda sensible. «Una intimitat amb el diví» per tant. Xènius retragué a aquest propòsit uns mots profunds de Leibniz: «Quan Déu calcula, el món es fa.» Nosaltres diríem més: mentre el món és, Bach calcula.

Miquel Duran i Tortajada

Durant molts anys ha existit a Barcelona una penya mixta d’escriptors, d’homes de negocis i amics de l’autor de «Terra Baixa», que tothom, al nostre país, coneixia amb aquest nom: la penya de Guimerà. Primer es va reunir a l’antic Cafè de Pelayo; després, a la Lliga de Catalunya; més tard al Cafè Continental; i darrerament, a l’Ateneu Barceloní, on els pocs que queden de la penya, encara es reuneixen, però no ja amb l’assiduïtat i amb la devoció que ho feien en vida d’En Guimerà.

Miquel Duran i Tortajada

La penya literària de «La Revista», de «La Revista» de Josep Maria López-Picó, es congrega, actualment, al Cafè de la Rambla. Les reunions literàries són presidides pel poeta Josep Maria López-Picó, fundador i animador de la penya. Els més habituals concurrents són: Carles Riba, Agustí Esclasans, Millàs-Raurell, Josep Obiols, Rafael Benet, En Foix i l’escultor Rebull.

Miquel Duran i Tortajada

Ara és l’hora, doncs, de fer uns reportatges sobre les nostres penyes literàries. Començarem per la penya que es reuneix cada dia, cap al tard, al cafè Colom i que en el nostre món literari és coneguda per «la colla dels vells», encara que hi ha alguns que no ho són, i per la joia i l’optimisme que dominen en la penya, cap no ho sembla.

Carles Riba

Poeta maleït, aquesta és la seva maledicció: la solitud amb les concepcions de la seva ment, l’esforç inútil per a acompanyar-se’n, baldament en lluita, traduït en aquella quasi personificació de l’abstracte, de l’incorpori, de l’il·limitat, que adopten grans majúscules com per inflar-se en llur tènue substància: la Bellesa, l’Amor, l’Odi, l’Infinit, l’Esperança, el Remordiment.

Josep Pla

Cada dia és més general l’admiració pel gran escriptor francès. D’aquí vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per a trobar un novel·lista semblant s’ha de saltar fins a Stendhal.

Josep Navarro i Costabella

Fa temps que fou iniciada la batalla contra el color blau en el vestit dels obrers. Els primers d’aixecar-se en armes, diguem, van ésser els mateixos interessants. El vestit blau fou víctima de la seva pròpia popularitat. Adquirí massa el caràcter d’uniforme.

Josep Puig i Cadafach

Lo Catalanisme ha afirmat lo primer, encare que may li hage sigut agrahit y ho ha afirmat sempre ab més ó menos radicalisme, desde’ls que primer que tot creyém en la personalitat de Catalunya fins als més conservadors que s’acontentarian ab una autonomía que no ofengués lo que’ns resta d’esperit propi nacional.

Raimon Casellas

Tots proclaman, com la cosa mes clara d’aquest mon, l’inmensa superioritat dels dos cartells d’en Casas sobre los cartells competidors. Ha passat ab lo concurs Codorniu, celebrat a Madrid, lo mateix que va passar ab lo de la casa Bosch, celebrat a Barcelona. Tots los projectes, fins los mes notables, han quedat ara, com van quedar allavoras, enfosquits, eclipsats per l’obra del mestre.

Josep Carner

Hi ha un bell nombre de ciutadans que semblen entestats a proscriure dues deesses, en les quals hom reconeix, a través de deferències de temperament, l’aire de família, i a través de la diversitat de tons, l’usual entreajut. Llurs noms són Ironia i Passió. L’una és més cohibida i púdica i intel·lectualitzada en la seva flama; l’altra, més mostradissa i de veu més viva, es dóna tota a l’escomesa del desig.

Josep Pla

Llegeixo que Agustí Calvet, membre del jurat del Premi Crexells, ha proposat canviar el nom d’aquest premi amb el d’alguns autors catalans d’obres d’imaginació o fantasia per convenir millor a la naturalesa del premi i reservar així el de Joan Crexells per a estimular obres més lligades amb les aficions filosòfiques i didàctiques que tingué el nostre company.

Josep Pla

Què necessiten, en efecte, aquella dotzena de persones de Catalunya que escriuen, per a fer una novel·la? Necessiten mig any de tranquil·litat. A Catalunya una novel·la només la pot escriure una persona que té el problema econòmic resolt. I, de fet, passa així. Per això se’n publiquen tan poques.

Josep Navarro i Costabella

Que els nostres novel·listes han de guanyar-se la vida en altres activitats? Quin descobriment! Que els editors ―no per culpa d’ells, alguns― paguen preus irrisoris? Que no sap tothom, això? Sí, els preus dels originals oscil·len entre cinc-centes pessetes a mil. Ara, que els que cobren mil pessetes, suposada l’existència, són una excepció.

Carregant més articles...
No more posts