Baudelaire

El mateix any que decorre ple de la presència de Dant, ens porta, en un revolt d’abril, l’acre memòria de Baudelaire. S’han clos els cent anys de la seva naixença. No sembla que els francesos se n’hagin adonat massa. I, amb tot, en llur poesia, cada dia enriquida d’un nou caire mirotejant, no tenen un nom ni més alt ni del qual parteixin tants de camins.

En tota la resta del Vuit-cents, gairebé fins avui, el baudelairianisme, diria’s que s’hagi anat liquidant per parts, cadascuna prodigiosament subtilitzada. Baudelaire se’l troba refent les línies amunt, paradoxal harmonia de la desharmonia. Hi ha segles massissos coronats per un poeta com per un monument: així el segon Dos-cents i el primer Tres-cents per l’Alighieri. Hi ha segles esquinçats, corroïts, revenjant-se de llur pròpia impotència en un poeta que la seva exacerbada sinceritat sembla assenyalar com a víctima: així el dinovè en Baudelaire.

De Dant a Goethe corre una trajectòria d’anhel, en el punt més alt de la qual, en el cim del Paradís, és trobada la unitat de «tot l’escible, tota la cultura i tota la història». Però la contemplació ve que s’exhaureix en ella mateixa: als ulls de Faust l’Absolut s’esquiva darrere una ombra que va embolcallant-lo d’amarg desengany. Faust fuig de la ciència i torna, àvid de llum, en aquella mateixa vida de l’acció des de la qual Dant s’enfilava amunt amb impuls sostingut per la fe. La unitat s’és esbarriada: Faust, l’actiu, eixampla tot el seu ésser humà per abraçar-la tota.

El segon, l’irreparable desengany de Faust, no podria ser Baudelaire? Com si la trajectòria s’hagués continuat més avall de la realitat de l’acció: com si feta l’experiència, delejada per Faust, dels extrems del mal i del bé, a la fi hagués fet sotsobre amb la humanitat.

Ja només la solitud torna a ésser possible: Baudelaire, des del fons d’un pou, mira els estels. L’esperança ha deixat tot el seu lloc als verms enverinats del remordiment. Entorn, les imatges incorpòries de l’ideal floten, sempre volant-se’n cap amunt, sempre renovades: el poeta sembla impossibilitat per seguir-les, com enllotat en el temps que l’engoleix lentament, minut per minut, anticipant-li el gust del no-res.

Poeta maleït, aquesta és la seva maledicció: la solitud amb les concepcions de la seva ment, l’esforç inútil per a acompanyar-se’n, baldament en lluita, traduït en aquella quasi personificació de l’abstracte, de l’incorpori, de l’il·limitat, que adopten grans majúscules com per inflar-se en llur tènue substància: la Bellesa, l’Amor, l’Odi, l’Infinit, l’Esperança, el Remordiment…

Esforç inútil, que constitueix l’horrible Tedi baudelairià: la damnació a xuclar del seu propi cor, vampir d’ell mateix. Aquell oci inacabable que el fa sentir vell com si tingués mil anys, amb una sang feta de verdes limfes d’Oblit: àdhuc una fantasma de l’acció li és negada.

La vida es juga damunt d’ell: ell està fermat a veure-la sempre per sota, en la seva secreta contextura de mort. Contemplador forçat, obre uns grans ulls, penetrant i cruels: la imatge se li exacerba, és copsada per sota, per allí els on és més material, més de fang, més moridora: la plasticitat de la imatgeria de Baudelaire és alguna cosa d’humà, massa humà, una magnífica tortura de veritat. De tan plàstica, sovint l’agilitat de les línies es perd: s’immobilitza com una agegantada escultura, en què el somriure i el plor s’han amagat darrere la duresa indesxifrable de la pedra.

La voluntat no aconsegueix de rompre les seves traves i elevar-se: i cerca llavors també en la petrificació, per dir-ho així, una actitud de triomfant resistència a la vida. Tal fou el dandisme baudelairià: una llei interior d’orgull heroic i fred, dictada per ell mateix i per al seu ús exclusiu de solitari, com una ànima de ferro que enrigidint part de fora les línies, les elegantitzava en una enigmàtica immobilitat.

Fou, aquest, l’inganno estremo de Baudelaire, perquè feia creure en una mena més alta de llibertat, àdhuc li féu esperar de sortir del seu pou. Sortir-ne, ja que no per una escala de ciència i de fe o en un tenaç debatiment d’acció, en un vol ardit de la imaginació. Un record viatger, un perfum, una melodia, una droga li obrien perspectives exòtiques, paradisos de plaers furtius, amples mars, si més no vastos símbols.

Per a més fi turment, la consciència perdura; i anota, impertorbable. Baudelaire, el dandy, arriba a creure’s que és un botí que va portant de fora, metòdicament, segons un «dolorós programa», cada seu feix de flors malaltisses; que és una lliure substitució de la curiositat, el trasbals de revolta que no és sinó un exasperament de la seva pròpia solitud, o la freda anatomia in anima vili que no és sinó una refinada operació de heautontimorúmenos.

Els Diaris Íntims palesen que, als ulls mateixos de Baudelaire, aquesta il·lusió s’havia esvaït; i amb l’àcida amargura del desil·lusionament, que arriba a corroir tot adob literari, revelen l’estrebar cansat per recomençar de cap i de nou la vida perduda. Que són els seus projectes d’obres més objectives, de treball continuat i ordenat segons els deures de cada dia; com un nou anhel seu d’afirmació succeint a la inhibició concentrada i retreta; i per damunt de tot, el seu jurament d’oració quotidiana a Déu «reservori de tota força i tota justícia»: i entre els intercessors, a Poe.

Potser per amor d’aquelles ales transparents i castes del geni de Poe, que el mantenien per damunt les coses, i alleujaven com amb un ventijol humit les realitats més desolades.

Signat Jordi March