Bach i Píndar

Ja tothom hi consent: la música de Bach és una matemàtica esdevinguda sensible. «Una intimitat amb el diví» per tant. Xènius retragué a aquest propòsit uns mots profunds de Leibniz: «Quan Déu calcula, el món es fa.» Nosaltres diríem més: mentre el món és, Bach calcula.

Hi ha, en efecte, artistes a través de qui un déu parla; són els il·luminats. Però l’argila de llur cos mortal és feble fer sostenir el pas de la immensa revelació; passius com són al déu, la veu els en barboteja, tota la carcassa se’ls convulsiona, un dia ve a la llarga que se’ls n’esberla, per ventura.

N’hi ha en canvi que són ells mateixos «home que parla». Intel·ligència, paraula són dons que Déu els donava perquè se’n servissin en perfecta autonomia, en humana plenitud i ús. D’aquests és Joan Sebastià Bach.

Noms ben excelsos hi van lligats perquè faci por de retreure aquella poètica concepció de l’ànima com dividida en dues regions d’alçària i noblesa relatives. Així l’aplicaríem a la intel·ligència, tal com entre nosaltres ha estat restaurada en el seu integral valor, en el qual entren «no sols la raó i la lògica, sinó també el gust i el sentit d’harmonia i el sentiment». Hi hauria també en ella una superior regió, un aire més alt, en què aquest orgue actiu ja no serviria a les materials necessitats, ni a les curiositats punyents, en què la joia, superadora del dolor, seria a son torn superada per la serenitat, i apaivagat el daler d’expressió; en què, en fi, la intel·ligència es bastaria a si mateixa, en el seu propi joc i com a propi fi. Una actitud matemàtica, doncs.

Veieu així Bach. El seu intel·lecte bat les rítmiques ales i es remunta i plana vastament sobre el món. Tot el món és vist, d’un cop d’ull; i el món és trobat etern i bo, és trobat en ordre bell. És el cosmos que Pitàgores mirà, el pare de la música, el que tenia per déu patró no un déu de passió, sinó Apol·ló Olímpic, déu de contenció i d’harmonia.

Representem-nos ara aquell Bach humil, el dels fills i la muller, el viatger que literalment s’empolsava els peus pels camins, l’organista que componia els sis dies de la setmana per sonar en el setè, el del repòs; i irresistiblement, al costat seu, es dreça una altra severa figura, la d’aquell altre geni de l’«encàrrec» (passeu el mot) que fou Píndar. No pel seu contingut ideal o conceptual, no per cap dels problemes d’estructura que han irritat més d’una curta vista d’erudit, sinó per la mateixa «música» del seu lirisme, és a dir per aquell corrent que per sota la superfície del vers lliga els uns amb els altres els mots irradiants; per aquella particular actitud en el món, i aquí és més just de dir per damunt del món, en la qual l’artista «trobà» les significacions vives en els mots o els sons exactes.

Veieu com en ells la realitat anecdòtica es redimeix i sublima; com «els objectes de la vista i del tocar juntament amb els objectes del pensament abstracte» esdevenen i «són nombroses com un, dos, tres i llurs combinacions».

…A la taula de Goethe no es resistia parlar de la mort; però en l’espiritual cosmos de Bach i de Píndar, la mort mateixa és un nombre.

Signat Jordi March