La premsa catalana

I ― La llengua

A Catalunya se publiquen uns cent setanta periòdics, entre diaris i no diaris. La meitat d’ells, amb poca diferència, estan redactats en llengua catalana. N’hi ha alguns de bilingües. La majoria dels qui estan redactats en llengua castellana, publiquen sovint treballs en català.

Emperò, aquestes dades, de les quals sembla deduir-se que la llengua catalana té en la premsa nostra un lloc almenys igual al de la llengua castellana, són enganyoses. La proporció en el nombre de periòdics no és la mateixa que en el nombre dels llurs llegidors. Per tot Catalunya s’escampen els diaris de Barcelona; i és sabut que, tret de dos, són escrits en castellà. El tiratge total de la premsa catalana en castellà és enormement superior al de la premsa catalana en català. D’altra banda, entren cada dia a Catalunya molts milers de periòdics madrilenys. Aquest nodriment moral que és el periòdic dels nostres dies, el reben en llengua estranya més del noranta per cent dels llegidors catalans.

Constitueix aqueix fet una forma de vassallatge que Catalunya pateix. És un dolor i és una vergonya. La preponderància, dins la nostra pàtria, del periòdic i del llibre castellans, ens converteix espiritualment en una colònia. No podem resignar-nos a tal estat de coses. Hem de lluitar contra d’ell. Hem de mantenir davant d’ell una constant revolta interior, que ens dugui a treballar pel restabliment d’aquella plenitud d’imperi que per al nostre idioma demanava En Prat de la Riba en son discurs presidencial de la Mancomunitat de Catalunya.

II ― La premsa de fora de Barcelona

Ens proposem tractar, en aquest article, el cas especial dels periòdics de fora de Barcelona. Sempre ens ha semblat necessària l’existència d’una nombrosa i forta premsa comarcal. A Catalunya els periòdics abunden. Però la seva qualitat és deficient. L’afany de publicar periòdics, la dèria d’escriure-hi, revelen en els catalans una energia que, si fos ben encarrilada, produiria resultats excel·lents.

Dos tipus de periòdics ens cal distingir: el diari i el no diari. En les localitats de mitjana i petita població, les diferències entre’ls dos tipus són molt menors que en les grans ciutats. La informació té en els diaris d’aquestes una importància cabdal; en els periòdics no diaris de caràcter polític la informació gairebé no existeix, i el seu lloc està ocupat pels articles doctrinals i les notes i comentaris d’actualitat. A fora, els diaris i els no diaris acostumen a donar igual importància a la informació, especialment a la menuda informació local. Un altre caràcter distintiu: la premsa comarcal concedeix una part major a la literatura. Versos i contes hi apareixen freqüentment.

III ― Els diaris

Fora de Barcelona se publiquen una trentena de diaris. Entre ells no hi ha més que cinc diaris catalans.

El camp d’acció dels diaris comarcals és estret, i per això la llur vida és migrada. Quasi cap cobreix les despeses. Tot diari d’aquests se troba davant un doble problema: Qui el pagarà? Qui l’escriurà? I sols és possible la solució per un doble sacrifici: el d’una personalitat o d’una colla d’amics que el paguen i el d’uns quants voluntaris que el redacten sense retribució.

S’ha de reduir, doncs, el cost de la impressió i de la redacció. D’això en venen dos mals: presentació lletja, contingut pobre. Grans anuncis de recurs omplen quotidianament columnes i planes. Feta excepció de la crònica local, els articles, gasetilles i telegrames són retallats d’altres diaris. De vegades succeeix que l’única cosa original que hi ha en aquests diaris és el paper

Quasi sempre la publicació d’un diari respon a un interès de partit. Un agrupament polític d’influència, un personatge local, un diputat, un simple cacic, volen tenir el seu diari propi per als menesters polítics i sobretot electorals. Quan se tracta d’un agrupament d’homes d’idees, el diari representa un noble esforç. Però sovint no té altre objecte que insertar solts encomiàstics per les gestions del digne diputat o de l’il·lustre capitost provincial, i ostentar les grosses lletres de la candidatura en temps d’eleccions. L’activitat de tals diaris és intermitent. Fóra lògic que apareguessin a temporades, que fossin cometes electorals. Entre temps, se veuen obligats a anar reeditant les informacions de la premsa de Barcelona i Madrid, i els articles dels llurs respectius òrgans polítics centrals, amb l’afegiment de copioses errades d’impremta.

En petites ciutats catalanes apareixen tres, quatre o cinc diaris locals. Amb prou feines hi ha lloc per un, i entre tots han de partir-se alguns centenars de subscriptors. L’ideal, en aquest punt, seria que no hi hagués més que un sol diari en cada una d’aqueixes ciutats, un diari d’informació i d’interessos locals i comarcals, no empadronat a cap colla política, dirigit per un periodista de professió, on tinguessin acolliment totes les veus de la localitat i de la comarca. Per a la política, n’hi hauria prou amb setmanaris, que podrien esdevenir diaris en els períodes electorals.

IV ― Els setmanaris

No trobarem, probablement, ciutat o vila catalana que no tingui entre sos veïns dos o tres homes capaços de fer un setmanari seriós i ben escrit. No-res-menys, una part dels nostres setmanaris fan vera llàstima. Per què? Perquè aquells homes que podrien fer-los bé no se’n cuiden, i abandonen la feina d’omplir setmanalment la fulla al primer desenfeinat que s’ofereix.

D’altra banda, patim a Catalunya el flagell de la grafomania, aquí molt més estès que enlloc del món. Són molts els qui es pensen que per escriure en els periòdics n’hi ha prou amb saber de lletra. Entre els catalanistes aquesta preocupació fa força mal. Ha dit un distingit escriptor català, que en els primers temps de la nostra renaixença, ésser patriota consistia en fer versos, generalment dolents. Encara avui existeix qui creu que entre les obligacions que el patriotisme imposa hi ha la d’ésser poeta o escriptor.

Al nostre parer, la premsa comarcal hauria de tenir un caràcter tot diferent de la premsa barcelonina, puix és completament diversa la missió que li pertoca. Ara pot remarcar-se una nociva tendència a imitar les seccions dels diaris de la capital. Així veiem aparèixer cada dia noves seccions d’Ecos i de Glossari*. Creiem que no és aquest el camí millor. Un periòdic comarcal ha de tenir fesomia pròpia. No ha d’ésser com un diari de Barcelona en petit. La premsa barcelonina tampoc és, per cert, gaire bon model…

* A propòsit: ¿quan començarem a escriure bé aquest mot i els seus germans glossa, glossar, glossador, als quals se lleva injustament una s?