Mallorca i Catalunya

Tot just arribat de les terres mallorquines, on he fet una llarga estada, em trobo amb l’agradable sorpresa d’aquest missatge de germanor que els intel·lectuals catalans adrecen als nostres germans de l’Illa Daurada. Ja no cal que us remarqui la joia immensa que m’ha produït aquest fet, car tornava d’aquelles terres amb l’ànima angoixada després d’haver palesat la considerable distància que ens separa —i no parlo de la distància material, cada dia més abreujada pel progrés, sinó de l’allunyament moral en què vivim uns mateixos germans en distintes terres.

El català que no ha visitat Mallorca, o que solament la coneix de pas, no la nota gens aquesta separació. Veu Mallorca com una prolongació de la terra catalana, un brot més del Pirineu surant damunt d’una mar blava i meravellosa. Fins i tot, en contemplar les seves costes daurades, les seves valls florides i els seus pobles en puixança, sent una mena d’orgull íntim, com aquell que contempla una cosa que li pertany, que forma part d’ell mateix i que els altres li admiren. En el bell parlar dels mallorquins hi descobreix mots del català antic, avui gairebé perduts en les contrades catalanes, i que allí serven un dolç perfum de remembrança; en els seus costums ancestrals, reminiscències pures de la nostra manera d’ésser; en fi, tota una colla de factors que se n’entren pels ulls i pel cor i que produeixen una ben íntima i joiosa satisfacció.

El reialme de l’alt Rei En Jaume!

Cal, però, viure-hi una llarga temporada per a rebre’n la decepció. I no vull dir que tot el que acabo d’enumerar-vos sigui quelcom d’inconsistent. Ben al contrari. Hi ha això i molt més. Us parlo de la decepció que hom experimenta en palesar l’allunyament moral que viu la terra mallorquina de la nostra Catalunya. Ja hi trobareu gent que viuen els batecs del renaixement, ja hi trobareu germans autèntics, de sang i d’esperit, que propugnen la unitat espiritual d’aquestes terres, però, desgraciadament, és un petit nucli que lluita aferrissadament contra la gran massa indiferent del poble mallorquí; aquesta gran majoria que té encar els ulls massa tombats vers Castella, i que esguarda amb displicència tot el que és genuí i racionalment nostre.

La renaixença mallorquina viu ara el període de gestació que travessava la renaixença catalana de trenta anys enrere. Ara, tot just, sembla iniciar-se el desvetllament emprès per aquests herois mallorquins que es diuen els «Amics per la Cultura de Mallorca», els quals, en el caire intel·lectual i artístic, fan obra profitosament encoratjadora i valuosa, i els del «Foment del Turisme», que es desviuen per a desvetllar la personalitat característica del poble mallorquí, bandejant-ne totes les forasteries que la impersonifiquen barroerament.

Per desgràcia, Mallorca, fins ara no és res més que una regió com qualsevol altra de l’Espanya unitària. Tants anys de dominació centralista l’han desvirtuada i han sembrat en ella la llavor de l’exotisme. La passió desmesurada per les curses de braus i la gran preponderància que hi ha encara en l’ús de la llengua castellana, sobretot en la llar de molts mallorquins, n’és una bona prova. I si us digués que a Mallorca no existeix un sol diari que s’escrigui en català? En canvi, se n’escriuen en anglès. El «foraster», i no us esveri aquest mot, car el mallorquí anomena així la llengua de Cervantes, encara que de bell antuvi sembli paradoxal, impera damunt la llengua de Ramon Llull i de Costa i Llobera.

I no fa pena que un poble amb personalitat pròpia romangui condormit per influències forasteres? Per això aquest missatge als mallorquins, aquest crit de germanor, m’ha omplert de joia sobretot ara que he pogut palpar de prop la necessitat ineludible d’arribar a la comprensió i compenetració de les terres germanes.

Cal treballar de ferm perquè aquesta unió sigui un fet immediat. Cal encoratjar aquella minoria selecta de mallorquins de què us parlava, que lluiten a l’altra banda del bar per a fer factible el retrobament de la pròpia personalitat. Per això parlen una mateixa llengua. Cal esbandir partidismes i politiqueries. Ni dretes ni esquerres: Mallorca i Catalunya, per damunt de tot!