Un llibre llastimós

En el segon volum de la fundació «Cambó» que ha publicat Josep Pla, aquest amic ha tingut la pensada de dedicar unes planes a recordar la meva actuació en la política catalana, tan breu i ja tan remota, que m’ha vingut de nou trobar-la esmentada. I francament, no sé pas de què se les heu. Ves per on, al cap de vint anys, he vingut a descobrir el paper que vaig jugar en aquell temps, tan diferent del que em pensava.

Resulta, segons Pla, que en mig d’un entrellat de trencacolls doctrinals, vaig arribar aleshores a la conclusió que havíem de fer un catalanisme que pogués posar-se a la disposició del liberalisme dinàstic espanyol, i em vaig fer moretista, posant-me en correspondència amb Moret. Això ―em diu l’amic Pla― que hauria estat un encert a Anglaterra i una errada a França, era a Espanya, on el liberalisme és bandarreria, una falsedat tan gran, que revela un desconeixement de la clau de la història moderna de Catalunya i una sorprenent puerilitat. Jo no tenia cap raó, i ara de lluny faig riure a Pla, amb els meus escarafalls davant la política maurista de Cambó, portant el gep del meu moretisme.

Tota aquesta fantasia li deu haver contat algú a l’amic Pla, perquè no és de creure que s’hagi volgut prendre la molèstia d’esbrinar personalment el que aleshores vaig dir i escriure. Però, ¿vol dir que va entendre bé el que li van contar o que va posar prou atenció per voler entendre-ho? No sé; però em fa l’efecte que Pla no ha posat atenció en res per a escriure el seu llibre i que molts cops ha arribat de mala gana, amb penes i treballs, al final d’un capítol parlant de coses que no l’interessen gota.

A l’amic Pla tothom li reconeix ―i jo entre els primers― unes grans qualitats d’escriptor que li asseguren un lloc brillant en un període de transició de la literatura catalana, en el qual la forja d’un magnífic instrument d’expressió ha suplert en alguns escriptors el treball de fer-se una cultura, i encara més, el de donar-se un pensament. El desballestament espiritual de Pla no és pas una cosa volguda. És una fruita del temps i de l’ambient que l’han format. I encara que té condicions ben remarcables per a prendre la revenja de si mateix sempre que vulgui, no és d’estranyar que hagi posat ara al servei de la Lliga la seva gràcia descordada i barroera.

Jo li agraeixo a l’amic Pla l’haver-me recordat el temps dels meus trenta anys. I no perquè em plagui parlar en públic de coses meves, sinó perquè al redós dels meus records personals, hi ha tot el problema polític de Catalunya, més interessant del que fan creure els entreteniments dels informadors que han fet el llibre de Pla. I com que fora de la petita al·lusió que he recollit, no m’afecten els penjaments que li han fet escriure contra els homes de l’esquerra catalana, als quals vaig deixar en plena lluita, tinc un cert deure moral de dir el que penso del seu cas.

Em sembla una tonteria creure que la sort del catalanisme depèn només del que van fer els seus homes voluntàriament en un cert dia. El qui mana, aquí i a tot arreu del món, és la massa neutra, el monstre de milions de caps, sense figura ni color, que, assegut en el pati, contempla amb indiferència l’espectacle dels que lluiten per la seva sort. Els partits i els seus homes són l’instrument circumstancial del voler d’aquesta massa, però cap d’ells no sap a quina llei secreta obeeix. Passa anys i panys sense donar ni senyals de vida. Els actors s’esgargamellen, l’afalaguen, la insulten, li peguen, la martiritzen, i res no li fa res. Però de sobte, sense saber per què, per un malestar o per un cansanci, fa un moviment per a canviar de postura, i s’ha acabat la comèdia. No queden en peu ni les taules ni els actors.

L’estudi d’aquest fet, tan vell com la història dels homes, ens portaria massa lluny, i aquest no és pas el lloc ni el moment. Però a casa nostra, i en els nostres temps, hem tingut ocasió de presenciar dues vegades almenys aquest moviment catastròfic de la massa neutra.

La primera vegada va ser després de les guerres colonials. Està per fer la història d’aquell període de la nostra vida; però tothom sap que hi havia al carrer una anarquia desfeta, amb totes les formes imaginables de dissolució social, i un estat d’indignació i d’alarma en les classes conservadores. Aquestes havien, des de molt temps, delegat tota sobirania en el caciquisme a canvi que acomplís la doble funció de contenir les masses revolucionàries i de protegir els interessos econòmics del país. La desfeta colonial havia descompost el quadro. L’amenaça revolucionària es feia mestressa del carrer, i el vell caciquisme, que ja era feble per a deturar-la, també era impotent per a impedir la ruïna econòmica de Catalunya. La massa neutra, impassible fins aleshores, es va sentir desemparada, i per la pau social, tant com pel propi viure, amb un dels seus moviments invencibles es va desfer del caciquisme inútil.

Era de veure la gent conservadora d’aquell temps cercant espaordida algú que volgués enquadrar la seva força. Primer un general catòlic derrotat, després un nou partit de la monarquia, més tard un partit republicà moderat. Tot plegat desferres inservibles d’una mateixa catàstrofe. Entretant, en un pis de la Portaferrissa, una colla de joves es passaven les hores mortes rumiant doctrines de filosofia política sense saber gaire el que passava al carrer. La massa desenquadrada va anar-hi un dia a trucar la porta. Els més ardits d’aquells joves es varen decidir a obrir-la, i posats de sobte davant d’aquella multitud tan plena de promeses de poder i de possibilitats d’acció, varen desar les doctrines per un altre dia i, formant els quadros de les forces conservadores de Catalunya, les conduïren al combat per arraconar definitivament el caciquisme i plantar cara a la bretolada popular, segons el vocabulari de l’època. Els homes del catalanisme polític havien guanyat una força, però aquesta força havia fet del catalanisme, per molt de temps, fins al dia insegur d’un altre moviment de la massa neutra, un instrument d’acció política de la dreta.

Però és que Catalunya era manca i només tenia la mà dreta? Al revés. A l’esquerra, no solament tenia una mà, sinó tot un joc de mans, i era físicament impossible fer-ne un instrument d’acció catalana. La part més considerable de l’esquerra era la massa radical que, davant l’agressió conservadora, havia reaccionat amb un odi contra el catalanisme. Fins l’insult de bretolada amb què li fiblaven la cara era un insult català. Aquesta massa havia d’ésser la força de Lerroux. Al marge quedaven, cada una al seu compartiment, les colles de l’extremisme nacionalista, de l’extremisme social, del republicanisme democràtic i del liberalisme menestral. Voler donar unitat a l’aglomeració d’aquestes colles per guanyar el favor d’una massa neutra, altre cop en repòs, i disputar amb ella el poder a dos partits coherents i inflamats per una passió, era obra de gegants. Els catalans d’esquerra havien perdut el plet abans de començar-lo. Però en mig de les incoherències inevitables d’un agrupament heterogeni, l’acció d’aquells homes intel·ligents i nobles va poder, amb un treball penós i sense lluïment, estendre la influència del pensament polític català fins on no haurien arribat mai els homes massa sospitats de l’altra banda.

Jo no hi vaig ser en aquesta feina. Per això l’admiro més. Sabia que, donada la nostra posició en l’ordre de les realitzacions polítiques, féssim el que féssim, teníem de fracassar, si un accident imprevist i sempre insegur no feia de la nostra aglomeració un instrument aprofitable per la massa neutra del poble. Però abans d’anar-me’n, vaig fer una política oposada a la que diu el llibre de Pla.

En una conferència pública, que em va fer perdre la poca popularitat que em quedava, vaig dir, en resum, a la nostra gent: La Lliga Regionalista és una gran força organitzada de conservadorisme social i polític, i Maura, que és el primer home de la monarquia que s’ha preocupat de voler emancipar el règim del poder de totes les burocràcies i cercar-li un basament en les forces actives de conservació social, vol atraure’s la Lliga i el seu verb més eloqüent, que és Cambó, i farà tot quant estigui a la seva mà per a donar-li satisfacció en les realitats polítiques de Catalunya. Pensem si pot ésser una bona feina destorbar aquest moviment d’aproximació. Jo crec que el nostre deure és deixar que els companys de la dreta portin en aquestes hores la direcció de les aspiracions catalanes, i a uns i altres ens resta un ample marge d’acció, que no pot ésser conjunta, en altres aspectes del pensament polític i social. Si així podem donar unitat als nostres partits d’esquerra, ha de venir fatalment un dia en què les reivindicacions catalanes, que, fem el que vulguem, seran sempre per a tots les mateixes, passarà a nosaltres com a representants d’una força liberal, tan organitzada i d’un pes almenys tan decisiu i tan sol·licitat, com la força conservadora de la Lliga.

És això del que ha volgut traduir amb la seva sortida de to el llibre de Pla?

La segona vegada que la massa neutra del nostre país s’ha volgut moure va ésser ara fa pocs anys. També per la pau social, tant com pel propi viure, va sentir el desig de desfer-se dels seus instruments d’acció. També, esmaperduda, cercava qui volgués enquadrar-la per a les noves lluites. Però en lloc de trucar a la porta d’un pis de la Portaferrissa, va anar a una porta més ampla que donava sortida al carrer. També la porta es va obrir davant una multitud, tan plena de promeses de poder i de possibilitats d’acció com la de vint anys enrere. I la força, un cop enquadrada, en lloc d’organitzar-se com la primera vegada en cos d’interventors electorals, es va organitzar en sometent.

Si és cert el que s’ha fet escriure a la ploma disponible de Pla; si és cert que els moviments polítics d’un poble són el que volen els homes dirigents dels seus partits; si és cert que tota la renaixença política de Catalunya i tots els seus triomfs són el resultat de la clarividència de Cambó i de la voluntat dels seus amics de la Lliga, què fan parats? Abstinguts o adherits, també fan ara el que volen?

La vida els ha donat una terrible lliçó de modèstia que, per poc intel·ligents que siguin, hauran tingut de meditar. Però, per una aberració que, si no la veiéssim, costaria de creure, s’han escollit precisament aquests dies per a revifar, a favor d’una vanitat que s’enyora, la rancúnia de lluites passades que la realitat que vivim hauria de fer respectables per a tots. I sense donar-se compte que la pròpia impotència ve del mateix allunyament de la massa neutra que patiren els homes de l’esquerra catalana, s’ha anat a cercar una ploma que volgués omplir d’insults el record nobilíssim d’uns homes, des de Pi i Margall a Sunyol, que per rectitud de consciència, es varen resignar a lluitar en camins plens d’entrebancs i de maleses, fora de la via que una força ja feta va obrir ben ampla des de la porta de La Lliga fins al cim del poder i de la fortuna.

És sensible tenir de dir aquestes coses però és més sensible encara haver donat motiu a que tothom les pensi. Els que han tingut la mala idea d’aprofitar unes hores severes de recolliment per a llençar al carrer els volums de fundació «Cambó», no saben pas el que han fet. Comprenem que callin perquè el temps no permet altra cosa; però que facin parlar als insolvents de la colla per a cobrir d’immundícia els vells companys de lluita, és un mancament a l’honor dels combats que la malícia pot prendre com una dolorosa revelació del veritable motiu del seu antic poder.