Sobre una rèplica de Pla

L’amic Josep Pla ―amic quand même― ha publicat en forma d’interviu un article a La Veu de Catalunya per a donar la rèplica al meu darrer article a Mirador. Sembla que s’ha enfadat una mica amb mi perquè, segons diu, vaig usar paraules que depassen els límits de la correcció amb una manca d’elegància que fa difícil de sostenir una polèmica.

Em sembla que Pla exagera. És cert que vaig parlar de la seva ploma disponible, però no sé d’on treu que vaig voler dir ploma venal. Jo em referia ―i l’explicació era ben clara― al desballestament espiritual de Pla que li permet posar les seves grans qualitats d’escriptor al servei dels blancs com dels negres. Hi ha susceptibilitats que desconcerten i escamen. Potser tot és degut a que Pla, neòfit en qüestions de correcció i d’elegància, ara fila massa prim.

No en parlem més, i aprofitem l’article de Pla com un motiu ―que ja vaig agrair-li― de donar actualitat a una defensa dels homes de l’esquerra catalana.

Sí, amic Pla i els altres que pensin com ell. El qui mana aquí i a tot arreu, fins en aquestes mateixes hores que vivim, és la massa neutra; i quan aquesta ens gira l’espatlla, el millor que es pot fer ―jo diria l’únic que es pot fer― és esperar per si en un moment decisiu de la seva voluntat insegura ens escolleix per a interpretar-la. Perquè la massa neutra decideix, però no és un instrument d’acció. Aquesta és funció dels partits polítics i dels seus homes, que podran desenrotllar-la lliurement si la massa neutra els ho permet, i hauran de plegar si no està per ells.

Això no és una facècia, ni una teoria, ni una novetat. És la vulgar constatació d’un fet, d’una llei de la història, que ningú no deu ignorar. La filosofia popular n’ha fet aquella dita que té la seva expressió en tots els idiomes del món: ja pots xiular si l’ase no vol beure. I contra el que suposa Pla, en el mecanisme intern de la Revolució anglesa, de la francesa i de la russa, que per l’estrèpit són esdeveniments de més relleu que els altres, és on es pot fer una collita més abundosa de proves aclaparadores. El pobre Robespierre, que no sabia res d’això perquè només era home d’acció, se’n va assabentar el darrer dia de la seva vida. Sabia que els conjurats de Thermidor no podien res contra d’ell, però no havia pensat que els neutres, sempre tan quiets i obedients, en farien dels conjurats el seu instrument per a dur-lo a ell a la guillotina, i menys encara havia pensat que la decisió dels neutres seria d’una força tan absoluta i tan definitiva que fins els més fervorosos dels seus partidaris el deixarien executar pel pretext d’haver plogut a l’hora d’alliberar-lo.

L’espant de Robespierre, el sobtat ensorrament de la seva il·lusió d’omnipotència, més tràgic que la seva mort, és la derrota de l’home que volgué ignorar ―com d’altres n’hi ha avui que tampoc hi pensen― aquella llei inexorable de la història. Però els exemples són a milions. Tota la vida política de tots els pobles de la terra és un exemple permanent. I per haver-se entestat a no voler entendre-ho, cal veure les penes que s’ha donat Pla per a poder explicar el cas actual dels homes de la Lliga, reduïts a una impotència que per a tots és un dolor.

Més li hauria valgut a Pla i als seus amics no intentar-ne cap d’explicació. Una situació dramàtica l’han convertida entre tots en un número de circ. Jo els deia que si és cert ―com repeteix Pla en el seu interviu― que els polítics, quan són realment polítics, dirigeixen sempre, i que els homes de la Lliga són polítics d’aquesta qualitat, no es comprèn què fan ara parats. I em donen en resum aquesta resposta: «Això que pregunteu amb una tràgica inoportunitat obeeix a un tòpic d’ambients primaris. Quan es travessa una situació normal, en la qual hi ha alguna cosa a guanyar, nosaltres dirigim sempre, perquè volem i perquè en sabem; però en una situació difícil en la qual només hi ha alguna cosa a perdre, nosaltres fem ofici de moderats, i tots els qui coneixen la trompa de l’elefant del Parc (quina al·lusió tan curiosa!) i no són uns primaris, ja saben que en aquests casos un moderat professional no ha de fer res.» El més còmic és que el bon home que ha trobat aquesta resposta em té a mi per un escèptic.

No s’hi capfiquin Pla i els seus amics. Tots els qui no pateixen de Chantecler, la poètica creació de Rostand, el gall que creu que surt el sol perquè ell ha cantat, troben una explicació més humana i més senzilla del cas de la Lliga. Es fa el que es pot i no el que es vol. Heus aquí tota la teoria, que és ben poc complicada. Els amics i els partidaris estan en el seu lloc, però la massa neutra està girada d’esquena. No hi ha més que esperar o lluitar sense satisfaccions triomfals, com varen tenir de fer, per iguals motius, en el seu temps els homes de l’esquerra catalana.

Però ara que ja han passat alguns anys; que l’amic Pla, sortit dels partits d’esquerra, ha pogut conèixer els homes i els arxius de la Lliga i compta amb l’ajut de la seva clarividència; que estem lluny del soroll de les baralles i que en la soledat de l’estudi pot el qui vulgui plantejar-se i resoldre el problema com un problema d’escacs, ¿ha pensat quina hauria pogut ésser l’actuació de la vella esquerra catalana si hagués estat dirigida ―com es diu que no va ésser-ho― per polítics de qualitat, despullats d’enveges i de rancúnies? Després de llegir la crònica de Pla, recopilació anecdòtica d’antigues disputes, només sabem, com ja sabíem, que l’acció dels homes d’esquerra no era agradable als de la Lliga. Però coneguda la seva posició política, la composició heterogènia dels seus partits, la força coherent i apassionada de l’esquerra anticatalanista i l’actitud de la massa neutra, ¿quina llei d’acció un historiador crític podria assenyalar com més encertada? El pobre llibre de Pla no pica tan alt i els seus Chanteclers estan muts.

Jo llegeixo sovint els articles polítics dels joves de L’Opinió, i veig que, amb un confusionisme més intens, són allà on érem vint-i-cinc anys enrere. Encara es discuteix, amb la mateixa sinceritat i el mateix desig d’encertat, si s’ha de radicalitzar els catalans o s’ha de catalanitzar els radicals. Encara es parla de si la força d’esquerra ha d’ésser obrera o nacionalista, de si es poden lligar en una sola aquestes aspiracions disperses, de si els problemes polítics del liberalisme democràtic s’han de subordinar als problemes socials de la riquesa. Tot això vol dir que l’esquerra catalana, com una força d’acció, està avui encara en estat de formació. I els homes de la Lliga, que no han tingut de conèixer aquesta feina dura i penosa per haver-se trobat amb una força feta i en marxa, permeten que en nom seu un home sense cap idealitat insulti per imbècils i envejosos els vells companys que un quart de segle enrere no varen deixar enllestit el que encara els seus fills no han pogut fer.

Però no es facin il·lusions. Si la massa neutra torna ―com fatalment tornarà― a prendre una de les seves decisions inapel·lables, ningú no sap quin instrument d’acció escollirà. Tot depèn de l’aspiració de l’hora. La colla que avui ens pot semblar la més modesta o la més infeliç pot resultar l’única aprofitada. Si és així, un cop el corrent popular l’empenyi, es tornarà coherent si no ho és i tindrà la força que avui li manca. I els homes de la Lliga poden conèixer hores d’una impotència més dolorosa que la d’ara o més ridícula del que diuen que va ésser la de la vella esquerra. El més estrany és que nosaltres, precisament nosaltres, tinguem necessitat encara d’algun fet experimental per a comprendre aquestes senzilles veritats.

Escepticisme? Pessimisme? Manca d’intuïció política? To això em penja l’amic Pla per mor de les meves teories, i no me’n queixo, perquè no faig ni penso tornar a fer política. Però tinc ara a la taula uns estudis sobre un polític eminent, la personalitat del qual és definida amb aquests termes: «Té tot l’optimisme necessari per actuar i tot l’escepticisme per a posar-lo a cobert de desil·lusions. El seu escepticisme no el prova del gust de lluitar pel triomf de les seves idees, però fa que quan sent que són incompreses o que la massa del país no està per a seguir-les, no s’entossudeix, i abans d’ésser vençut, se’n va sense rancúnia, i espera.» Aquest polític només es diu Briand, i sense pertànyer a cap partit, ha estat nou vegades president del Consell a França i és una de les figures polítiques més considerables del món.

Per cert que, comentant la seva acció en la política internacional de la pau amb el mateix to que Pla comenta l’acció política de la Lliga a Catalunya, un amic li deia que en alguns cercles polítics s’atribuïa a la seva clarividència i a les seves intervencions personals una tal importància que eren per a la causa de la pau com una mena de messianisme. I Briand, per tota resposta, arronsant les espatlles, va dir:

―Que en són de ximples!

Tanmateix hi ha una diferència entre aquestes paraules i les d’un Chantecler de la Lliga. Però tinc més confiança en pensar com Briand que com l’amic Pla. Tota la qüestió està en tenir prou sensibilitat per a donar-se compte de quan el corrent popular va en la nostra direcció o quan se’ns aparta.

No sé si serà cert, com es diu, que tota la campanya de Pla respon al desig de preparar futures rehabilitacions de prestigis en conserva per a quan pugui produir-se un nou moviment de voluntat de la massa neutra. No hi hauria res a dir si la forma fos més digna. Però em sembla una feina deplorable, sigui qui sigui el qui la faci o l’inspiri, passar-se els dies que corren atiant les velles discòrdies dels partits catalans. Quan la massa del poble cerqui altre cop algú que vulgui enquadrar-la, se li podran donar els volums de la fundació «Cambó» perquè aprengui qui són els seus homes. En trobarà de dues menes. Els uns, una colla d’imbècils o de miserables que, per petites enveges, no s’hi miren a malmetre la causa més santa. Els altres, una colla de vius que, tenint totes les capacitats per a dirigir com vulguin la vida del poble, només volen quan hi ha alguna cosa a guanyar. Si realment és aquesta tota la classificació que, segons les doctrines de Pla, pot fer Catalunya de les seves seleccions, serà millor que no es mogui. Ja està bé com està. Però sortosament en aquesta massa neutra a la qual estic incorporat hi ha molta gent d’altra mena que, sense ferides de vanitat, té posada en els nostres homes tota una altra fe.