Amadeu Hurtado

Després de l’adveniment de la República, s’ha produït un fenomen molt curiós en la política catalanista. Homes que s’havien passat la vida esperant el moment d’actuar, han quedat eliminats automàticament per figures joves que tenien moltes més condicions d’èxit que ells. També hi ha hagut homes que es creien influir directament en les noves organitzacions de la República, i que no s’han resignat a aconsolar-se en veure que les aigües del nou catalanisme organitzat s’escorrien per costats que ells no coneixien o que no estaven disposats a acceptar. No ens entretindrem ara a comentar l’actuació i les possibilitats dels nostres elements joves. El traspàs de serveis al Govern de Catalunya no ha estat efectuat encara totalment. Creiem que els joves catalanistes que seran més representatius, temps a venir, dins la nova política republicana de Catalunya, no s’han destapat encara. I que molts dels ui ara preponderen seran liquidats de mica en mica. D’entre les figures que el segle passat ha llegat a la República, i que fins el 14 d’abril de 1931 havien vivotejat més o menys grisament a l’ombra, cal comptar-hi els homes, polítics o literats, que hom anomena de la vella guàrdia. Dos d’aquests homes han tingut l’elegància de transigir amb moltes coses i d’adaptar-e lleialment al nou règim. Ja no cal dir que les dues figures més destacades d’aquesta vella guàrdia són Jaume Carner i Pere Coromines. N’hi ha un altre, però, que ni tan sols ha tingut aquesta elegància, sinó que cada dia va prenent una actitud més violenta davant les noves promocions, fins el punt que a hores d’ara s’ha convertit ja en un lamentable espantall que fa és nosa que servei. Ens referim a l’inefable Amadeu Hurtado.

Molts dels joves d’ara no coneixien gaire la figura ni la psicologia del nou inspirador polític de “La Publicitat”. Intel·lectualment, Amadeu Hurtado és allò que el vell Horaci en diria una daurada mediocritat. Políticament, Amadeu Hurtado és l’home que es pensa guiar un sector més o menys vast del nostre poble i que en realitat no sap mai on va. Ja és un símptoma alarmant veure que quan Amadeu Hurtado s’ha decidit a actuar intensament en el catalanisme modern, ho ha fet després d’esperar que els altres fessin triomfar la República.

I encara alarma més veure que per fer-ho ha escollit les escorrialles d’un grupet tan tronat i escanyolit com la pobra Acció Catalana Republicana. Amadeu Hurtado és un aficionat a la política del segle dinou, que fa tot el que pot per adaptar-se a la nova política del segle vint, i que no ho aconsegueix pas mai. La seva oratòria, parlada i escrita, és de les coses més passades de moda i que més indiferents deixen els joves catalanistes republicans d’avui. Jo, catalanista intel·lectualista, sento una esgarrifança de malestar i una molèstia física i mental indomable cada vegada que escolto o llegeixo alguna elucubració política d’Amadeu Hurtado. Parlant, té totes les tares de la trista oratòria mirífica i llepada dels polítics carrinclons de la vella escola madrilenya, i aquell encarmel·lament, tan insuportablement pedant i vanitós, de les imatges empolvades i dels paràgrafs que sembla que surtin del Forn de Sant Jaume.

Per tant, no m’interessa absolutament gens Amadeu Hurtado com a polític. I crec que, als joves intel·ligents de Catalunya, les seves entremaliadures més o menys maquiavèl·liques no els trauran ni una hora de son. Però Amadeu Hurtado controla directament les pàgines de “La Publicitat”. I això sí que és una desventura màxima per a tots plegats. Des de primers d’any, “La Publicitat” que innegablement tingué alguns moments gloriosos durant la funesta Dictadura, s’ha convertit en el màxim diari provincià de Catalunya. I ara veiem com els periodistes catalans que Amadeu Hurtado ha escollit per a ajudar-lo, van encomanant-se de mica en mica la insignificància del seu to periodístic. Cada dos per tres, “La Publicitat” avisa els lectors que s’ha assegurat una sèrie de col·laboracions de primer ordre, triades entre les primeres signatures de Catalunya. Jo, catalanista intel·lectualista, cada vegada que llegeixo aquestes afirmacions, prenc el diari i cerco, des del títol al peu d’impremta allò, que els prohoms de “La Veu” en diuen, seràficament, “qualitat”, sense trobar-la enlloc.

Tot el xanguet intel·lectual de Catalunya s’ha refugiat a les pàgines grises de “La Publicitat”. I el deplorable estil d’Amadeu Hurtado, barreja de popularisme biliós i de marmanyerisme jurídic, no és prou per animar la manca d’interès del diari. Fa una pena immensa veure que mentre nosaltres treballem heroicament, any rere any, per a fundar un intel·lectualisme amb cara i ulls, periòdics com “La Publicitat” s’entretenen fent a Catalunya i al catalanisme un mal enorme amb els seus enderiaments de safareig i les seves petites rancúnies de cel-obert. Amadeu Hurtado és culpable de desorganitzar tot un sector del nou catalanisme i d’acollir l’esnobisme d’unes quantes mediocritats que en lloc d’ajudar destorben. Mentre ells s’entretenen donant consells, que ningú no escolta ni segueix, nosaltres treballem prescindint dels set-ciències que només saben criticar i trobar-ho tot mal fet sense fer mai res. Pobra Catalunya i pobra República, si haguéssim de refiar-nos d’ells!