Els cabells llargs

Confessió d’un que els va dur

Una comanda ben especial m’ha caigut a sobre per via de la bona amistat d’En Carles Soldevila. No hi puc fer l’orni. He de parlar-vos dels cabells llargs.
És o no cert que es tracta d’una comanda especial?
Us he de confessar que de primer antuvi una vehement idea de refús m’ha passat pel magí. Ha estat talment una revolta. Potser era abusar obligar-me a parlar per un públic indiferent a les nostres pruïges, probablement inclinat a la caricatura, d’un seguit de coses que per mi i els de la meva època foren particularment cares, una religió gairebé. Però reflexionant m’he arribat a adonar de l’exageració d’aquest punt de vista meu, on hom col·locava empès per la dèria de filar prim ―una dèria bon tros característica dels que hem portat els cabells llargs…
Jo, fidel a la tradició, encara els duc discretament a la romana, mostrant així que en el temps que fa que sóc al món he tingut força cabell per perdre i que a despit del que me n’han pres o provat de prendre-me’n, encara me’n resta per anar tirant.
Bé, doncs: vaig arribar a convenir amb mi mateix que no era cap pecat de parlar de les coses passades, ni d’encetar temes a primera vista intranscendents. Podia parlar de les melenes amb la consciència tranquil·la; si algú, massa jove per sentir els meus fervors, trobava que el tema només inspirava rialles i somriures burletes, només plenes de malignitat pitjor per a ell!
Tampoc, val a dir-ho, vaig creure que m’escaigués el inclinar-me cap al costat de les enyorances patètiques, disposat a veure en cada cabellera desapareguda la mort d’una il·lusió sagrada. El passat és passat i més val un camí conscient, per dolorós que sigui, i més que més si no és tan dolorós com això, que no pas un ahir sense retorn. Ah, no, amics meus, no és pas cosa d’arrencar-se els cabells actuals tot evocant els cabells pretèrits! Veig, per fortuna, força testes amigues encara plenes de vida, malgrat que el temps cruel les hagi més o menys desproveït de llurs gràcies piloses.
Començo, doncs, sense preàmbuls. En altre temps!… quan els que érem joves teníem la sort de creure en bona fe en coses molt, però molt intranscendents, al dir dels homes pràctics, circumstància que ens aconsellava passar-nos la vida treballant a profit d’una causa espiritual perseguida a les palpentes ―com si no! Però francament perseguida així i tot, restaven encara certs vestigis del tan blasmat romanticisme, vestigis potser immortals.
Era aleshores que Bayreuth assolia el seu moment d’esplendor acoblant americans de totes les Amèriques; que Josephin Péladan parlava embadalit dels cavallers de la Rose-Croix i Maeterlinck s’entretenia amb la mort, tot tenint moltes ganes de viure; que La Libre Esthetique de Brussel·les, preparava el matalàs al cubisme i Toulouse-Lautrec propagava les delícies del cabaret amb el seu llapis Parkantier.
Als qui havíem rebut una educació si fa no fa francesa, aquelles clarors de posta perpètuament daurades ens col·locaven en una atmosfera on ens trobàvem com el peix a l’aigua. Corrien encara pels racons de casa nostra aquelles bons romans i aquelles veilles parisiennes que havien fet les delícies dels nostres pares. D’una carpeta entaforada al fons d’un calaix o encimbellada en un prestatge de la llibreria, vessava a vegades un retrat de Beranger o bé una litografia al llapis que ens evocava la imatge del jove Hugo en els dies de la seva revelació o bé, cosa per a nosaltres més eloqüent encara en fullejar un àlbum de retrats familiars, topàvem amb l’efígie del nostre pare que ens deia quelcom d’uns cabells llargs, crescuts en un ambient favorable que vèiem reviscolar-se a l’entorn nostre. Oh, no el desaprofitàvem pas aquest ambient! Hi fèiem el que bonament podíem, que si bé no era massa pel que ens calia, significava un veritable esforç, donades les coses adverses que encara ens voltaven.
Els cabells llargs d’En Millet ja feia temps que cantaven a la desfeta iniciant els seus camins gloriosos; el Pèl i Ploma d’En Casas i l’Utrillo, semblaven com una cançó de bressol per a tota aquella adolescència que els dolia per assolir la major edat; el bo d’En Ramon Pitxot il·lustrava els fulls de la vida d’En Rusiñol; i perseguia adelerat en les seves teles, les llums i les blavors de la costa brava. En Mir, ja aleshores prehistòricament pelut, s’esbojarrava davant per davant d’una pila de taronges posades al sol; la colla de Joventut sacsejava els graners literaris amb veritable emportament; En Roviralta provenint de la revista Lux, escrivia flaires baixes, per enlairar-se més tard i per sort seva cap al món de les teules uralítiques; La Mimí, abans d’esdevenir la Carmen prototípica, cantava. En Granados i En Malats tocaven el piano accelerant el panteix de les nostres amigues pentinades a la Cleo de Merode; En Pahissa, ja ens feia promesa de treballar seguit, mentre En Canals vibrava a les clarors somortes del cafetó més o menys espanyol, més o menys goïesc i En Nonell sublimava la misèria.
Pels camins d’aquella Barcelona tirant a moderna, petites corrues de formigues laborioses anaven enderiades per tal d’omplenar els seus graners, i tot semblava amarat d’una claror prometedora de bones collites.
La figura vivent de Mossèn Cinto sembrava anhels i enardia aspiracions; les cançons populars espiritualment explotades per l’amargat Alió, havien portat la mel al caire dels dolors del part; En Morera musicava L’Altàntida; l’enteniment i la bondat sobrehumana d’En Maragall, amic de tots, donava temps després al nostre Teatre Íntim inaugurant les seves tasques.
Oh, la visita de Vicent d’Indy. Aquell fou el moment de la revelació plàstica i enlluernadora de la moda. Vicent d’Indy personificava la nova escola musical; al seu contorn acudíem com neòfits d’una religió incipient… I Vicent d’Indy duia els cabells a la romana.
El glaç s’havia trencat. Poc temps després de la visita del mestre d’Indy, rebíem la del quartet Crickbroom, aquell grup de joves belgues que per primer sortien de llur pàtria plens d’un justificat optimisme. També duien els cabells a la romana.
La suggestió era massa forta. No seria hora ―ens dèiem interiorment amb una veu trèmula―, no seria hora d’adoptar també un senyal extern que palesés a tothom la nostra vocació artística i que servís de vincle i de contrasenya a tots els que professaven les noves doctrines?
Ens vàrem dir que sí, i l’un darrera l’altre vàrem oblidar el tallar-nos els cabells.
Cert que la gent es reia de nosaltres. Però que pot la rialla inculta contra una dèria generosa? La burla de la vulgaritat ens esperonava més aviat a persistir en el nostre afany de diferenciació completa ―diferenciació per dins i per fora.
En aquestes planes, bé en vèiem una colla de retrats d’aquella època, ai!, que hom pot recordar sense enyorança, doncs encara molt més colla els que falten.
Però, no vull seguir per aquest camí de l’entendriment que podria encomanar-me una desagradable sensació de vellúria i potser, insensiblement, em duria als llavis la frase ritual amb que solen encetar-se les evocacions dèbils: «Quan jo era jove…».
No. Encara no em trobo en el dissortat període de la vida en que cal girar el cap enrere per veure paisatges agradadors, Grat sia a Déu, els temps d’ara, no són erms de bellesa ni de poesia. Amb cabells llargs o amb cabells arranats, tenim punt a servar el nostre optimisme.
I al capdavall, per què donar tanta importància als cabells? Perquè lligar-hi esperances precioses, somnis de ventura, visions d’art pur? Fet i fet, els cabells són uns ingrats. Mireu com paguen la importància que els haveu concedit. Els uns, caient abans d’hora; els altres canviant insolentament de color. En tot temps si us entesteu a dur-los a la romana, us embruteu el coll de la jaqueta i no hi ha benzina ni fusta sabonera que la netegi.
Era la indignació de les nostres pobres mares. «Els vestits et queden nous ―deien indignades― però la brutícia del coll no hi ha qui la tregui, talment sembla que tireu per pobres!».
Potser tenien raó… però val a dir que la seva indignació no passava de flor de llavi; també de tant en tant amagaven un mig-riure de complaença. Tot i viure molt allunyades de la nostra dèria les mares veien en els nostres cabells llargs quelcom del seu romanticisme, mal cobert per la cendra de la vida quotidiana.
I pregaven a Déu per tal que assolíssim allò que tots volíem, i elles no entenien prou bé.
Cabells llargs, cabells llargs!
Vosaltres també havíeu assenyalat una ruta.
Bé és cert que els temps d’ara són altres temps, i que tot aconsella anar ben esquilat; però qui pot dir que haurà estat millor en definitiva!
La consigna avui és aquesta: malfieu-vos els uns dels altres. L’home s’envaneix d’ésser maliciós i de triomfar de tot obstacle per mitjà de la malícia de la malfiança. És tanmateix una cosa molt molesta.
Potser val més deixar-se enganyar de tant en tant, i fins qui sap si sovint, sovint anant-hi amb compte. És tan distret de vegades fer com aquell qui bada, i plànyer la superioritat del que es creu vencedor.
Però potser tot proclamant aquesta doctrina arcaica ens oblidem de la boxa.
Els temps han canviat i és inútil que vulguem fer el desentès. El canvi és verament profund? Sols la disfressa americanista, sota la dèria esportiva i l’humor al sentimentalisme no romandran algunes com de les d’aquell temps?
Algunes, potser! Totes evidentment no. I això ens fa témer que no hàgim malmès una mica el tresor de bones intencions que hom […].
Ningú no sap la dosi d’entusiasme i de coratge que cal per sortir de la regla a un país com el nostre on el sentit del ridícul agafa unes proporcions enormes. Deia Xenius que a Catalunya dur monocle costava doble esforç que a qualsevol altre lloc del món. Compareu un monocle, una cosa tan lleugera, tan tènue, tan portàtil com un monocle, amb una cabellera abundosa que us descansa sobre el coll de la jaqueta i s’escampa sota les ales del capell tou i sentireu una mena de respecte envers aquella generació de la ceba que va reaccionar intrèpidament contra la monotonia capil·lar i contra d’altres monotonies més substancioses, l’ofensiva contra els cabells llargs tan imponent. Els diaris satírics s’hi llançaren com sobre una presa alhora fàcil i suculenta. Altrament per a molts l’atac als «cabells llargs» tenia l’al·licient d’ésser un atac contra el catalanisme. Era remarcable la fúria i la constància amb que En Doys de, La Publicitat, dedicava les seves chirigotas a ocupar-se de nosaltres…
Al costat dels que dúiem la veritable melena, com un semidéu, com En Joan Llongueras, com l’Enric Granados, com En Carles Capdevila, com En Pompeu Fabra, el primer traductor de Maeterlinck a la Península, hi havia una colla d’amics que volien i dolien o que potser, duts d’un prejudici estètic pensaven que no els afavoria prou. Aquests no portaven una cabellera abundosa, sinó el cabell una mica més llarg que d’habitud; hom creia que participaven en el moviment, però que no s’hi abandonaven amb armes i bagatges. El poeta Eduard Marquina, aleshores encara mig nostre, si altra cosa no per la residència, és un exemple d’aquests que diem. En Marquina, tal com apareix, en el retrat que li va fer en Ramon Casas, duu un cabell més llarg que qualsevol burgès de l’època; revela de primer antuvi la seva vocació poètica, però la revela amb mesura, sense estrèpit. Igual podem dir d’En Picasso, que en la estrafalària fotografia que publiquem i que constitueix un document històric, sembla més aviat un home despentinat, que un home amb melena. El gran pintor, celebrat en les cinc parts del món, va viure íntimament la vida barcelonina d’aquell temps i sap recordar-se’n amb simpatia.
En Pahissa, al qual ja hem al·ludit abans, era un home conviccions arrelades i ho demostrava amb l’exuberància de la seva cabellera negríssima.
Col·laboraren a la representació de l’Edip Rei al Teatre Novetats, aquella representació que tants records i tantes enyorances desvetlla en la meva memòria. No hi feia un paper de primer rengle; feia de cor; però fer de cor en una tragèdia de Sòfocles o d’Eurípides és tant com fer de protagonista en moltes tragèdies modernes. Acabada la representació, com era de llei, En Pahissa va retirar-se a la seva cambreta per llevar-se els arreaments grecs i revestir la indumentària de començos del segle XX. Vosaltres sabreu ―ho sabreu si heu intervingut en coses de teatre i si no ho ignoràreu i jo us ho contaré―, vosaltres sabreu, dic, que els perruquers són gent summament malfiada ―i amb raó. Tot just acaba el drama, la tragèdia o la comèdia si no ha d’ésser represa l’endemà, cuiten a passar pels camerinos recollint les seves perruques que altrament poden esgarriar-se i no reaparèixer mai més. Doncs, heus ací que acabat l’Edip Rei, el perruquer que ens havia llogat les perruques corria de cambreta en cambreta, estirant la perruca d’aquells nobles testimonis de la reial tragèdia… No esperava pas que cada comparsa les hi donés; el perruquer, amb una llestesa professional, anava despullant llurs caps sense demanar-los permís… En Pahissa seia davant el mirallet del seu camerino, i amb ajut de vaselina es llevava la caracterització de sobte, sent que una mà decidida li engrapa els cabells de sobre el front i estira amb força… Va llençar un ai! Que va deturar l’empenta del perruquer i li va permetre d’adunar-se que aquella perruca no era llogada, sinó de propietat.
Però no entrem en el ram de les anècdotes perquè fóra un no acabar mai. La moda dels cabells llargs baronívols, penseu que va fer tant rebombori si no més, que la moda actual dels cabells curts de les dones.
La Humanitat en qüestió de pèl, oscil·la d’una manera ben remarcable. Des d’aquells dies que comencen de semblar-nos llunyans fins als d’avui, mireu si se n’ha fet de camí! Mireu si s’ha anat enllà en la reacció! Han passat en cosa d’un quart de segle d’una simpatia vehement a una aversió rotunda! Esguardeu aquesta galeria d’homes que creien fèrvidament en el prestigi del pèl i compareu-los amb les generacions actuals curosament afaitades, discretament clenxinades: no senten una mena d’escepticisme melangiós?
Però no cal establir la comparança entre dues generacions. Som a temps, per sort, a establir la comparança entre els mateixos homes agafats en dos períodes separats de llur existència. Poseu el Ricard Canals de fa vint anys al costat del Ricard Canals d’avui; atanseu la fotografia que publiquem del filòsof Francesc Pujols a qualsevol de les efígies actuals… quin canvi de criteri ens revelen! Voleu dir que són els mateixos homes?
Malgrat els canvis externs, no dubtem a afirmar llur identitat espiritual que, fet i fet, és l’única que compta. Amb més o menys centímetres de cabell, la passió per l’art és la mateixa.