El bibliotecari del Passeig de Sant Joan fa declaracions

Una de les coses més belles i edificants de Barcelona, és la Biblioteca pública del Passeig de Sant Joan. Per palesar-ho, només cal que hi feu una visita. Hivern i estiu, aquest lloc és visitat per tota mena de gent. I no us penseu pas que s’hi vagi a badoquejar i a perdre temps en aquest lloc, no. Hi veureu des del rentista panxacontent que s’embadaleix amb les obres de Campoamor, a l’obrer que aprofita uns moments de lleure per a sadollar-se de tots aquells coneixements que la manca de temps i de posició social no li han permès adquirir. Aquesta Biblioteca consta d’uns centenars de volums triats entre els més corrents i més assequibles al poble. Potser són pocs, i la varietat hi és encara deficient. Alegrem-nos-en, però, i procurem estimular l’edificació de nous llocs com aquest. La disposició i classificació de volums està feta amb traça i enginy, i d’una manera, sobretot, molt fàcil, tant pel llegidor com pel bibliotecari. En uns armaris de pedra, i assenyalats amb unes lletres de l’abecedari estan classificats els llibres. Uns bancs de mosaic a banda i banda. Uns catàlegs penjats damunt de cada un d’ells, on hi cerca el lector l’obra que desitja, ja sigui cercant-la per enumeració de matèries, autors, o d’obres. Quan té el que desitja s’anota el número que porta i la classificació de la lletra al qual pertany. D’aquesta manera l’operació es fa amb una meravellosa senzillesa.

―Hi ve molta gent a llegir? ―preguntàrem al guarda encarregat de la biblioteca.

―Sí, molta, encara que amb aquests mesos de xafagor se’n ressentí una mica. Si l’horari fos canviat, és a dir, s’allargués més per la part del vespre, molta més n’hi hauria.

―I aquest horari és?

―Des de les nou del matí a les cinc de la tarda. A l’hivern, no diré jo que sigui una hora esbarriada, però el que és a l’estiu, no va gaire bé. En primer lloc, perquè la calor en aquestes hores es fa insuportable, i en segon, però que quan ve l’hora més bona, que són de les cinc en amunt, la biblioteca es tanca.

―I és clar ―fem nosaltres― deu passar que amb un horari així els obrers que treballen fins a les sis de la tarda no hi poden venir, quan encara podrien aprofitar un parell d’hores… N’hi vénen alguns ací?

―Força, sobretot els que tenen les tardes lliures, els convalescents, i els que han sofert algun accident de treball. La biblioteca és un bon esbarjo, i n’hi ha que hi passen el dia sencer. Un nen d’uns deu anys s’atansa tot vergonyós.

―Vol fer el favor de donar-me un llibre?

―Quin llibre vols? Que no has mirat el catàleg? ―li diu somrient el guarda.

―És que no sé quin triar…

―I bé, quina mena de llibre voldries?…

―Un que sigui ben bonic! ―diu tot il·lusionat―. Que hi hagi força «sants».

El guarda obre un departament destinat a llibres d’infants.

Treu els «Contes» d’Andersen…

―Té, i no l’espatllis.

El noi marxa tot content, s’asseu a un banc i comença a fullejar febrosament.

―Per a fer aquesta feina es necessita ésser guarda i mestre de minyons alhora. No saben pas mai el que volen, a vegades m’han demanat obres de Balmes…

―Ací, d’un cap de dia a l’altre hi deveu veure desfilar una colla de gent diversa…

―Sí, la majoria de gent que concorre a la biblioteca és gent jove.

―I de llibres no en desapareixen?

―No, en això estem de sort. En contra el que molts opinen de la incivilització actual, el que passa ací és ben al contrari. Tornen els llibres i els saben respectar.

Hem vist que l’entreteníem massa. Tres lectors s’estan impacientant.

―Perdoni ―ens diu―cal no fer esperar aquesta bona gent.

―Teniu raó ―fem nosaltres― el temps és or.

En aquest cas, més que mai, el proverbi anglès hi és com l’anell al dit.