Nadal

M’agrada el dia de Nadal. I m’agrada passar-lo a casa. I recordar. Evocar imatges que fugisseres s’escapoleixen negant-se a venir. Records de criatura, per purs, els millors quan ja ets gran… Jo, enamorada de l’hivern: de les vetlles llargues, de l’encís de les tardes de desembre barcelonines quan cau gassa boirosa damunt la ciutat i les muntanyes són ombres una mica esfumades damunt la grisor del cel, irisat com perles, mica abans, a la posta; de la pluja menuda que tot ho fa lluir, de la neu tan escassa a les nostres latituds que et fa somniar amb països del nord i t’hi agermana, amb lligams espirituals, quan es digna, com enguany, de fer-te visita complimentosa, guarnidora amb llurs borrallons de tot el que es travessa al seu pas… Jo no voldria que s’avancés ni s’endarrerís la nevada, sinó que deixés anar el seu plomissol el dia de Nadal encara que del cel en fes fugir les estrelles.

Quin doldre que no nevi el dia de Nadal! Fruir del goig encomanadís que neix de la blancor; que s’enganxa arreu i que fa ideal àdhuc allò que no en té res. La neu, blanca, gelada, amoroseix totes les coses: les cornises, els troncs nuosos dels arbres que anys ha s’han fet vells, que poleix i s’hi gronxa la teranyina dels fils elèctrics… que n’ha fet blancs els gessamins enfiladissos del jardí i gràcils i airoses alhora les branques de la perera, i ha fet ajaçar-se les fulles amples del llimoner encara guarnit de llimones…

Estar-se a casa amb una bona companyia i parlar de coses elevades jo que gairebé no en sé dir res. Parlar una mica del cel i de la terra tot cercant una solució al gran embull del món. Parlar de pau i d’amor. Deixar ben arraconat l’escepticisme a la cambra més fosca dels embolics profunds.

Amarar-se de bondat i tenir una paraula agradosa per a totes les contrarietats. Enlairar-se una mica i perdonar-ho tot. Perdonar els qui no estimen, els qui brutalment es rebel·len contra llur destí, els pobres d’esperit que cometen errors sense adonar-se’n, els qui ploren per un passat negre que totes les perspectives els priven de refer, els qui, a l’amor, anteposen l’odi, els qui defraudades llurs esperances s’arreceren darrere dels grans planys, solució negativa que aboca als neguits, els qui es creuen superiors i, davant d’un prec, esgrimeixen urc… aquells que han perdut la fe i de tot dubten… que bonic que és perdonar…

Per això m’agrada el dia de Nadal. Potser, tal com tot volta, d’ací moltes centúries no es coneixerà. No diré que me’n pugui doldre perquè jo seré lluny; mes ara em plau el que existeix, estimo el que tinc, i, diades com aqueixa haurien d’agermanar, d’allunyar odis, d’ésser profitoses a aquella espurna d’amor que ens avergonyeix d’afirmar que posseïm.

Només una cosa voldria ―voler és massa― només una cosa penso que haurien de voler tots, tothom: deixar una mica de banda el ventrell. No desitjar la gran diada per a embotir-se fins a sobreeixir, i pensar menys en galls dindis i torrons i en menges complicades; arraconar una mica l’escudella i la carn d’olla i aquell gran tràfec per anar-se a divertir plens de menjar, al coll coragre i el cap enterbolit.

Jo, que no puc lluir ―no sé si a desgrat― galons de gran catolicisme, però que respecto els qui fermament ho són, no puc deixar d’admirar-me davant del gran devessall de golafreria d’aquells que es diuen catòlics i desconeixen la contenció.

No dubto gens que si això s’esdevenia, que si la taula de cadascú, segons llur posició, es presentava menys plena, més esclarissada de plats sobrers, els grans entusiastes de la missa del gall s’arraulirien al llit i demanarien, amb prec fervorós, la més gran nevada com màxima excusa a llur incompliment.