Beethoven

Heus ací el nom que en aquests moments omple tot el món musical. Fa temps que en els programes de concert tota música s’hi barreja, totes èpoques s’hi troben, totes les tendències s’hi confronten; clàssics, romàntics i moderníssims compareixen plegats, i per bé que no es facin bona cara els uns als altres, els oients tot ho escolten i amb l’afany de gustar-ho tot, de conèixer-ho tot, ens fem un mal pair i crec jo ens estraguem el paladar fins a no estimar veritablement la valor dels uns i altres. Però aquest any, ara en aquest mes, fa cent anys que va morir Beethoven, i sobtadament aquest nom ens domina, repassem la seva vida i rellegim les seves obres, les audicions s’unifiquen amb la seva música, i persona i obra ens pren cor i ànima, i oblidem tot altre autor i tots ens sentim beethovenians fins al moll dels ossos. Beethoven ens absorbeix, ens domina i sembla que la seva figura sigui ella sola la representació genuïna de tota la música. Què significa aquest cas singular? Per què havem d’oblidar la potència formidable de Bach, aquella profunditat sense fons de pura música, aquella ampla cançó de l’esperit, aquella devoció potent, corprenedora, aquella complexitat neguitosa a voltes, com mar avalotat que enyora i ànsia la calma allunyada? Per què ens distrèiem de la pura gràcia, límpida i serena, tendra i penetrant, del radiant Mozart, que porta goig i bellesa pura a l’ànima, amb la forma més perfecta i equilibrada? Per què els que coneixen els místics de la polifonia vocal quasi no es recorden de la pura i humil devoció, de la inefable catolicitat de les celestials formes palestrinianes? Per què els romàntics fugen de la nostra memòria com fantasmes avergonyits de la llum del dia, com éssers malaltissos que s’amaguen de l’home sa i fort que rumbeja salut i vigoria? Per què la cridòria i ganyotes de la pseudo-música modernista, que ens havia atret la mirada curiosa, davant la visió complerta del gran músic-sord ens fan venir el somriure als llavis? Per què, oh Beethoven, ens portes cap a tu i solament tu ara ens domines?

Difícil és respondre a aquestes preguntes. Però segurament el teu domini absolut en aquests dies sobre nosaltres, l’atracció que se’ns emporta, ve de la pietat per la teva dolor, ve de la contemplació de la teva profunda i complerta humanitat, ve que aquesta pietat i aquesta contemplació ens fan penetrar el sentit de la teva obra; ve que en tu i la teva música sentim les nostres dolors i les nostres ànsies, les nostres tristeses i les nostres aspiracions més altes i més pures. A tu, home fort i formidable, Déu et donà el geni d’expressar en música tota la teva tragèdia humana, que és tragèdia poc o molt de tots nosaltres. Tu ens remous tot el nostre ésser, ens despertes les forces més ocultes i ens fas sentir més homes; ens deixondes totes les potències més contradictòries i ens renoves les teves lluites en nosaltres. Tu eres home complert i fill de la teva època. Eres home complert i senties tota passió forta i tenies l’ànima alta, ungida per la fe; i les passions cridaven i la dolor et clavava les ungles; i els amors de la terra s’esmunyien de la teva presència i la malaltia t’isolava del món i la teva ànima es purificava i vencia la part baixa del teu ésser. El segle dels drets de l’home, el segle de l’escepticisme decantava la teva força a l’orgull, més la dolor i la desgràcia refrenaven la supèrbia de la vida, et portaven mestratge de virtut, et feien amo de tu mateix, i allavors els plors s’endolcien i l’ànima s’encelava, i pregaves, i et purificaves, i ens ensenyaves a adorar l’Omnipotència.

Per això tu ets encara l’artista més modern i ensems geni de tots els temps i per això el teu art no morirà. El teu art és reïna d’arbre centenari que al sol i a les ventades, a les tempestes i rufagades, a les clares aubades i a les nits serenes dóna el seu perfum i la seva saba. Però tu ets natura i ets home, home que porta espill de Déu en l’ànima i saps vèncer i triomfar. Vas saber sofrir i per això saberes adorar; venceres la dolor i per això feres l’himne de l’alegria.

Tot això és la teva música, música de la contradicció humana; música de la lluita interna de l’home, i música del triomf de la humana dignificació.