Josep Pla. Madrid. Un dietari

I

Pocs escriptors trobaríem a casa nostra tan ben dotats com Josep Pla pel conreu d’aquest gènere literari que té per objecte l’observació directa dels fets vius, de la vida en tota la seva dispersa multiformitat. Aquest dietari n’és una nova i esplèndida confirmació. Josep Pla posseeix en grau superlatiu les dues qualitats que jutgem indispensables en un escriptor que vulgui excel·lir en aquesta mena de literatura; d’una banda, una fina sensibilitat, una receptivitat extraordinària enfront de tota vibració de vida en l’ambient físic i en el moral i social; d’altra banda, la qualitat complementària d’una força notable de penetració observadora i intel·lectual que ve a ésser com la força de reacció del pensament, amb la qual l’esperit de l’escriptor elabora i interpreta el caòtic material de les seves espontànies impressions. Josep Pla ha arribat ja a posseir i aplica, potser inconscientment, tot un mètode a la seva tasca d’interpretació intel·lectual dels fets vius al través del seu temperament, sense que per això minvi ni sofreixi l’acuïtat i la frescor de la seva impressionable sensibilitat. Volem apuntar esquemàticament algunes de les principals característiques d’aquest mètode. Començarem per observar que Josep Pla és un hàbil arreplegador i seleccionador d’anècdotes; els fets anecdòtics que ell recull i selecciona són sempre d’una gran significació i transcendència per a la vida individual o social per ell observada; àdhuc, de vegades arriben a posseir una força simbòlica. Més important que aquest aspecte de la seva tècnica, és l’audàcia amb què ell inventa les anècdotes quan ell ho creu necessari per arribar a una més intensa caracterització dels fets observats. Insistirem més endavant sobre aquest aspecte tan important de la personalitat del nostre escriptor. Ell sap treure, de més a més, un esplèndid rendiment del to d’àgil superficialitat i d’ironia despreocupada que ell dóna sistemàticament a les seves observacions. Aquest rendiment comença per mostrar-se en la variada i llarga galeria de retrats i paisatges inoblidables que trobem escampats en els seus llibres. Art difícil aquest, segons ell mateix confessa en el seu darrer llibre, quan diu: «Una cosa difícil de fer en literatura és un paisatge. Més difícil encara és fer un retrat, un bon retrat». I bé, en aquest volum hi ha un bell enfilall de notables retrats, executats amb uns pocs trets de ploma sobris i incisius que ens graven a la imaginació la fesomia moral de la persona retratada; recordarem els de Jori, Crexells, Unamuno, Ortega Gasset, Camba, Lerroux, Gómez de la Serna, Mella, i diferents personalitats polítiques i diputats a Corts. Els paisatges, poc nombrosos en aquest volum, no són menys notables. Hi trobem una impressió originalíssima i una interpretació força aguda del paisatge de Castella, i més particularment d’Àvila i Toledo. La sensibilitat que per al paisatge té el nostre escriptor s’estén, però, a això tan vagorós i indeterminat que en diem «clima», i és una de les pàgines més interessants i suggestives del llibre la que l’autor dedica a glossar espiritualment el clima de Madrid.

Retrats i paisatges són solament alguns dels aspectes objectius que conté el llibre de Josep Pla. Més interessants encara que aquests són els elements subjectius, els quals constitueixen, per dir-ho així, la gràcia i l’encís de l’estil tan personal del nostre escriptor. Ja ho vam constatar en altra ocasió. Josep Pla, sota les aparences de la naturalitat i de l’espontaneïtat del seu llenguatge, amaga una constant preocupació per l’estil, una tècnica literària de refinada complexitat. N’examinarem ràpidament uns quants aspectes. Una de les seves preocupacions constants és la del relleu, del graficisme de les seves impressions. Per aconseguir-ho, el seu procediment favorit és el de l’expressió hiperbòlica que presenta l’acció o la idea amb caràcter absolut, total, en la màxima intensitat, portada fins a les darreres conseqüències. Josep Pla és, per això, mestre en l’art de jugar amb l’aspecte grotesc de les coses (vegin-se’n, com exemples, la deliciosa crítica que fa dels «guarda-polvos», la descripció del riure d’En Crexells, els comentaris del monarquisme «integral i delirant» d’aquella senyora catalana que viu a Madrid, etc.). Aquest procediment que podríem qualificar de «caricatura expressionista», culmina en el procediment que gosaríem anomenar de «mentides estilístiques». Ens referim a les anècdotes inventades de les quals hem parlat abans. Cal confessar que en aquest punt Josep Pla no sols té una gràcia extraordinària; el més notable i important és la força significativa, la força simbòlica d’aquestes «boles» monumentals que s’empesca la fecunda imaginació del nostre escriptor. Són mentides al servei de la veritat, són invencions al servei de la realitat. ¿Qui no sent tot un aspecte viu de la realitat de la vida espanyola sota les paradoxals anècdotes que ell ens conta de la seva visita a la ciutat d’Àvila? El mateix podem dir de les que acompanyen la impressió de l’assassinat d’En Dato, de les que serveixen de comentari al monarquisme dels súbdits anglesos, de les que posa en boca del «cicerone» del Castell de la Mota, de les que li brollen de la ploma al voltant de la deliciosa semblança d’En Mella, etc., etc.

Creiem interessants també altres aspectes de l’estil de Josep Pla. En manquen encara alguns d’importants que deixarem per al «Breviari» següent, en el qual donarem també una ullada al temperament crític i a la ideologia del nostre brillant escriptor.

II

Aquesta tendència a l’expressió hiperbòlica que observem en el nostre escriptor, efecte de la seva constant pruïja de donar el màxim relleu i una extraordinària força gràfica a les seves impressions, es manifesta encara en altres notes típiques del seu estil. Així veiem, per exemple, que té una decidida preferència per les imatges físiques o fisiològiques, que li permeten presentar les seves idees àdhuc les més abstractes, animades d’un dinamisme plàstic d’un gran efecte. Vegeu algunes d’aquestes expressions verament típiques del seu estil: «La vida és una trituració implacable»; «el material caòtic i sorollós que segrega cada dia el material humà»; «un tuf de vuitcentisme fort»; «febreta intel·lectual que arriba a esdevenir en el seu cos un punt d’entresuat real», etc. Fruit de la mateixa tendència hiperbòlica és l’acumulació d’adjectius incoherents amb els quals aconsegueix l’autor donar una ràpida impressió sintètica de l’objecte i donar-li relleu amb una inflor de protuberància grotesca (Així diu de l’Unamuno: «sempre romàntic, anàrquic i portuguès»; a En Crexells el veu «enravenat i cultural»; ens parla d’una «espècie de músic tendre, vidu i insuportable», etc.).

En aquest Dietari no hi ha solament impressions; hi ha també manifestacions d’una notable força crítica. Josep Pla exerceix les seves facultats crítiques principalment damunt els costums i l’ambient polític, social i moral dels pobles que ell visita. En el seu llibre trobem pàgines insuperables plenes de les més agudes observacions sobre la intimitat de l’esperit castellà. El nostre escriptor excel·leix en la caracterització dels tipus representatius de la societat per ell observada. Les humorístiques observacions que ell fa sobre la classe dels buròcrates i la dels opositors valen per sengles capítols d’un tractat de psicologia col·lectiva. La població madrilenya és retratada així sota diferents caires íntims amb una penetració, amb una agudesa, amb una tal frescor d’humorisme que gosaríem col·locar aquestes pàgines al costat d’algunes inoblidables de Larra, inspirades en temes semblants. Hi ha també una gran finor crítica en certes consideracions que fa sobre l’esperit francès a propòsit de la pintura de Goya. Un original judici sobre el sentit polític del poble castellà ens demostra l’aguda sensibilitat i la penetració crítica de Josep Pla en aquest terreny d’observació tan difícil d’explorar. Aspecte essencial del seu mètode d’observació crítica és la intenció agudament satírica amb què ell traça la silueta moral de les col·lectivitats. La facultat crítica de Josep Pla no s’aplica solament a l’ambient polític i social; també trobem en el seu llibre interessants llambregades de crítica literària en les pàgines que dedica a Gómez de la Serna i a Ortega Gasset.

Al costat de l’estilista i del crític, hi ha en Josep Pla un home d’idees. Ja és proverbial en ell la posició radicalment vitalista, antiintel·lectualista, anticultural. El seu temperament paradoxal esclata sovint dintre el seu darrer llibre en «boutades» saturades d’un humorisme agressiu. Josep Pla és un esperit totalment amarat de la tendència filosòfica de la present època: el vitalisme. Avui domina en l’ambient intel·lectual i moral una força centrífuga que arrossega l’home fora d’ell mateix per tal d’anar a copsar tots els alens de vida que circulen en els àmbits de l’univers. La cultura intel·lectual sofreix al present una tremenda desvalorització. Plenament d’acord amb aquesta orientació de l’ànima contemporània es troben les paradoxes anticultural de Josep Pla. «¡Quina cosa més seca, més ingènua, més trista, exclama ell, resulta la cultura i tots els llibres del món i l’art i moltes altres coses davant d’un fet de vida elemental!» Ens trobem davant d’una curiosa revifalla del Romanticisme. ¿Quina era la tesi central del Romanticisme sinó el predomini de l’instint vital sobre la raó? Despullem aquesta tesi romàntica de la seva closca sentimental, i tindrem exactament el mateix postulat del modern vitalisme. Josep Pla glossa en el fons en prosa el mateix ideal que cantava en vers el poeta Wordsworth:

Sweet is the lore which Nature brings;
Our meddling intellect
Mis-shapes the beauteous forms of things;
We murder to dissect.

«Dolça és la ciència que dóna la natura; la nostra tafanera intel·ligència deforma les belles formes de les coses; matem per dissecar.» Per a mi no hi ha dubte que aquesta desvalorització de la cultura enfront de la vida porta fatalment al pessimisme. ¿Quin altre resultat pot tenir el renunciament de l’home al títol de la seva màxima dignitat, com és el que li dóna la facultat d’elevar al món de l’esperit, de transformar en idees totes les aparences materials del món i de la vida? Un exemple d’això el veiem en el mateix Josep Pla. El seu enamorament absolut de la vida no li impedeix veure el món i la humanitat com un acorador espectacle «de follia grotesca i delirant». El resultat d’aquesta posició és paradoxal. La fruïció del que l’adopta no ve del fet mateix de la vida, front eterna de follia i de dolor, sinó de la contemplació de la vida. Tota contemplació és d’essència intel·lectual, i així, en darrer resultat, el vitalista és «malgré lui» un intel·lectualista, un cultural inconscient.

Una observació final. En Josep Pla, en aquest llibre com en «Cartes de lluny» escriu en prosa assonantada. Tot el llibre està dominat per l’assonància ―à que sembla el final obligat de tots els paràgrafs. Creiem sincerament que és una equivocació, sobretot tractant-se d’un llenguatge de dietari. Aquests finals uniformement assonantats donen al llenguatge una monotonia i una artificiositat que són un perjudici de la vivacitat tan característica de l’estil del nostre escriptor.

La segona part de l’article (II) es va publicar, a La Veu de Catalunya, el 9 de maig de 1929.