Joan Crexells: Les seves tendències ideològiques

El nostre amic fou un estudiós, un home de lletres mort abans d’hora, abans de poder acomplir les promeses que ens en podíem fer.

No el recordeu, prim, espigat, amb el pas decidit, i uns llibres sota el braç, mig cloent els ulls de miopia i alçant la testa petita, parlant i duent amb la mà el compàs del que deia? Tenia un gest decidit, una voluntat decidida i tota posada a l’estudi, al saber: s’hi donava adeleradament fins obtenir el que volia. I a la seva cultura no mesclava simulacions, no representava cap mena de comèdia. S’ho prenia tan seriosament que li era un fonament moral. No havia hagut de sostenir lluites per poder viure, ningú no l’havia fortament contradit. Orgullós de l’estudi, mirava com a molt inferior qualsevol altra professió. Era l’estudiós que vol aprendre indefinidament amb una curiositat inexhaurible. I moria amb aquest mateix desvetllament encuriosit, bé que en mig d’un canvi profund en el seu pensament i que li hauria arribat ànima endins.

Quin canvi era? Els seus amics ho vèiem, ell en parlava i el duia als seus escrits al dia.

El seu enlluernament per la cultura se li canviava per un respecte profund a la veritat. I això a la seva manera: hi duia aquella mateixa voluntat d’home actiu, d’home pràctic, que abans li feia escollir i aplicar amb fermesa els mitjans per esdevenir un home de gran cultura. Abans era més sincer en el gust, després ho fou més en el seu pensament; abans li plaïen en literatura els drames més que no la poesia i l’escultura: li’n plaïa l’acció, veure-hi els temperaments movent-s’hi; llegia i rellegia l’Hamlet i li semblava el cim de la poesia. En canvi seguia el pensament de Kant en la forma de l’escola de Marburg. Després feia un esforç perquè li plagués Mozart i l’art antic; hi pressentia una art amarada d’humanitat i d’harmonia. I el seu caire d’home actiu el desplegava en l’amor a la veritat, a les coses com eren, en el seu interès per l’esport, en l’estudi de l’economia, i tal vegada no hauria defugit d’intervenir en la política.

En mig d’aquest canvi moria. En aquest canvi ideològic no hi havia vacil·lacions d’escèptic. Mai no n’havia tingut. Sortia del dogmatisme kantià, i entrava en un espai més lliure, a unes doctrines més lluminoses, més vives, però tant o més complexes. La seva vacil·lació era aparent: era només el trànsit de les velles doctrines que ja no el convencien, i l’estranyesa de les noves que encara no les havia vist ben bé. I com que aquest trànsit era en els darrers anys, algú, poc atent, ho podia haver pres per un caient escèptic. I justament ell abandonava aquella excessiva confiança en la raó, que duu a no creure res, i es donava al seny, deixava la mitja ciència i es donava a un saber més humà, s’allunyava de dubtar de les coses, i en canvi dubtava més de si mateix. Estimava més el seny i l’harmonia i no donava importància com abans als jocs ideològics d’última hora: el fanàtic de la cultura descobria que la veritat valia més, i aleshores fins s’entretenia a riure’s de l’ídol d’abans. Ara estimava més la vida que no una filosofia de biblioteca, més l’aire del cel que no l’aire de la cambra del doctor Faust; preferia la caritat a una doctrina econòmica crua, el ciutadà a la teoria política.

Semblava que un moment s’hagués dit ell mateix: per què anar darrere adeleradament de les coses d’última hora? Són les millors, per ventura? Mentre creiem en el progrés, perquè en algun detall avencem, ¿no oblidem, tal vegada, les bones coses antigues que perdem? El nostre progrés, no és de vegades un endarreriment? No ens adherim a raonaments d’un sol caire, que es capgirarien, si volíem? I demà, no vindria qui ho faria?

No hem d’oblidar que ell havia vist desprestigiar el vuit-cents de Catalunya, i comprengué que això era injust. “En el camp retòric com en el camp literari com en el camp filosòfic, la importància del vuit-cents català es va veient de mica en mica.” “El començ del segle XX portà un moviment contrari al vuit-cents; hom féu burla de l’obra, modesta en programes, dels mestres vuitcentistes. Però del vuit-cents es pot dir com el professor Serra Húnter diu de l’escola escocesa: promet poc, però dóna tot el que promet.” Ell també havia vist el prestigi de la democràcia i la seva caiguda i coneixia el pensament de Maurras; llegia amb interès Bernard Shaw i a la vegada Chesterton i no sabia quin admirar més; havia vist la guerra i n’havia sentit la desorientació amb una certa enyorança de les formes democràtiques. En el seu article De Hobbes a Maurras defensa la democràcia com a més justa. “Cada forma de govern, diu, té els seus avantatges i els seus inconvenients. Jo m’he decidit, doncs, a adoptar la posició ingènua de triar la que estigui més d’acord amb la justícia”¹. Però el seu convenciment era relatiu. De cara a les coses i creient veure-les com eren, el kantià dogmàtic d’abans, era més flexible i veia que les coses de vegades tenien certs inconvenients i judicava amb més bon seny; observava les coses externes amb calma i amb compte i així tractava els seus pensaments amb més rigor. No prenia els seus conceptes per mesurar les coses, sinó que volia veure bé les coses per formar bé els conceptes I per això s’entretenia a jugar, a fer i desfer els arguments a favor del progrés, i en dubtava i creia que les coses no havien millorat, tal vegada, com algú deia. “És un fet”, escrivia [en La història a l’inrevés],“que en l’evolució de la Humanitat s’han obtingut algunes coses; en un cert ordre d’idees s’ha realitzat algun progrés. Però és un fet que per tal d’obtenir aquest progrés ens ha calgut sacrificar i destruir moltes altres coses. És lògic i natural que nosaltres pensem que les que hem salvat són les més importants”². Si un home conegués la història a l’inrevés, és a dir, que tingués per moderns els temps antics, i els dies d’ara com a primitius, i no podria creure també que la història avença? Aquest home i no “trobaria que les coses importants són les que nosaltres hem anat perdent, que per ell serien les que hem anat guanyant?” De la materialitat de la vida moderna, ell passaria, com un progrés, a la vida antiga, més espiritual, més religiosa. En Crexells desplega aquest tema en una fantasia subtil. I ve a concloure: “Dos éssers que visquin en sentits oposats del temps, probablement creuran progressar tots dos. La solució la donaria un tercer ésser que visqués per damunt dels dos i que comprengués tot el valor dels raonaments dels dos. Però com que aquest ésser no és fàcil de concebre ens trobem en una gran dificultat”. Sembla que triomfi el dubte, i gairebé sembla que es tanqui qualsevol sortida. No. Només sabent llegir-lo ja es veu que no. I no cal dir si el coneixíeu. Un vespre, Passeig de Gràcia amunt, m’explicava aquest article que volia escriure. Ni ombra de dubte. Ell pensava en la conclusió de l’article: “Hi ha, diu, un cert progrés anant endavant de la Història, com hi ha un cert progrés anant endarrere de la Història. Però, totes dues línies de progrés són secundàries davant de la unitat fonamental de la natura humana”.

Aquesta natura humana que li semblava immutable, el duia a cercar les idees permanents i a llevar importància als accidents esvanívols i mudables; i preparava la seva tesi doctoral sobre aquell tema. No és cap estranyesa que es sentís atret per la filosofia de l’Escola; hi pressentia una explicació de les seves tendències. Avesat a la tècnica filosòfica no li hauria estat difícil. Distret pel treball fecund i útil sobre disciplines diverses (sobre economia, i en preparar les versions de Plató), la mort no li deixà temps de res. Els seus amics pressentim el que es perdé quan ell moria. Potser tant com un home de doctrina perdíem un home d’acció. El seu estil era com ell; un estil clar, una mica eixut i sense imatges, volent fer entendre de dret el pensament: anava més a convèncer i precisar els conceptes que no pas a distreure el lector amb suavitats i molleses. Hi vèiem l’estil que havia de tenir el nostre amic de seguida que amb un pensament ferm es llancés a l’acció: vèiem que tindria un estil breu, concís, clar, una mica imperatiu… Però, ¿què s’hauria esdevingut dins l’avenir del nostre amic? No ho podem dir. Només pensant-hi podem sentir la tristesa de veure perdudes les promeses de tants de fruits.

¹ Revista de Catalunya, any III, núm. 13.
² La història a l’inrevés. Revista de Catalunya, any II, núm. 7.

ARTICLE INCLÒS AL LLIBRE:

Les Paraules i les coses
Edició a cura de Joan Carreres i Joan Cortada
Col·lecció Josep Pla, Diputació de Girona