Una necròpolis ibèrica autèntica a Montjuïc

Montjuïc, aquesta muntanya de l’Exposició, abans sinistra i ferrenya, avui ciutadana, quasi civil, que els homes es preparen a presentar vestida de nou, no és una muntanya nova. Sota les vestidures llampants, sota el bellíssim ciment armat i les enginyoses construccions metàl·liques, sota els magnífics guèisers d’aigua freda i ben aconduïda i sota l’antic poble espanyol nou de trinca, caldrà recordar que la muntanya és cosa de durada, que fa temps que dura i que és probable que duri molt més que totes les construccions de l’Exposició. Es veu, però, que en l’afany de donar-li les aparences d’obra humana no ens havíem recordat de la caducitat de les coses de l’home i la muntanya mateixa ens ho ha vingut a recordar: “Fa temps que menjo barcelonins ―ha dit― i encara el temps que en menjaré”, i, per si no ho recordàvem cada cop que la pujàvem pel costat del Pla del Llobregat per anar a deixar-hi algú en permanència, ha obert el flanc i ens ha mostrat com la cosa venia ja de tant de temps que més valia no parlar-ne.

Per això mateix, però, és pel que en parlarem. No hauria tingut cap interès l’explicar la cosa als ibers, i en canvi hauria representat per a nosaltres dificultats insuperables de temps i d’espai.

Perquè, en efecte es tracta dels ibers. En obrir la trinxera que ha de donar pas als trens de la Companyia dels Ferrocarrils Catalans que arribaran pel ramal Borderta-Port fins al pendent de Montjuïc que mira a la Plana del Llobregat, i al costat mateix de l’anomenat Barri de Port, els celtibers que hi treballen, es trobaren amb unes grans marques ovalades i de color cendrós que destacaven en el rogenc de l’argila del tall de la rasa. Els celtibers, però, sense recordar-se del que allò significava, i si alguna reminiscència en tenien, indiferents, continuaren llur tasca perquè el jornal no admet raons sentimentals.

La Providència, però, que, com tothom sap, és sàvia, menà els passos d’un seu col·lega en sabiduria (però especialitzat), en senyor Roure, de Rubí, a passar per aquells indrets. El senyor Roure, que sembla especialitzat en aquesta mena de troballes en aquesta mena d’indrets ferroviaris, car ja en féu una altra d’igual a les obres del Ferrocarril elèctric al seu poble natal, tingué un gest d’agradable sorpresa; amb la mà dreta oberta pegà vivament damunt el tub format per l’esquena mig tancada i al soroll característic hi acordà la paraula bufa, guarnida d’un signe d’admiració. Les dues troballes eren exactament iguals i, com que la de Rubí era una necròpolis ibèrica, la de Montjuïc era una altra necròpolis ibèrica. Emocionat ―la pràctica, en certes professions, no esmussa l’emoció― ho comunicà al Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació, i hi corregueren el senyor Josep Colomines i després el doctor Bosch i Gimpera, el senyor Duran i Santpere i el senyor Serra Ràfols.

I nosaltres, que descobríem que el descobriment havia estat fet, correguérem adelerats en cerca de que ens informés del que es tractava.

El senyor Colomines, membre de l’Institut i distingit antiquari, era fora de Barcelona per gestionar el permís de seguir les excavacions; i ja desesperàvem que tornés quan ens topàrem a l’Ateneu amb el senyor Josep de Calassanç Serra i Ràfols, secretari de l’Institut d’Etnografia i Folklore, prehistoriador distingidíssim, al qual demanàrem notícies del descobriment.

I les notícies que ell ens donà són les que el lector trobarà ací. Notícies dels avis:

―Durant l’època ibèrica ―començà el senyor Serra i Ràfols―, dintre del que és ara terme de Barcelona és probable que hi haguessin dos poblats, que es continuaren a l’època romana. L’un, situat als volts de l’indret on més tard hi hagué la catedral i l’altre a Montjuïc, on s’han trobat infinitat de restes romanes, monedes i terrissa al cementiri i al lloc on hi hagué una construcció anomenada castell del Port, citat en molts documents medievals. L’existència del poblat ibèric a l’actual ciutat vella és cosa provada.

―Així ―interrompem nosaltres― per què en comptes del barri gòtic no fan el barri ibèric?

El nostre interlocutor es mostra reservadíssim sobre aquesta qüestió i és en va tota la nostra insistència i el senyor Serra Ràfols continua:

―Del poblat ibèric de Montjuïc, en canvi, no s’havia trobat encara la necròpolis, i aquesta és la que ara s’han descobert, probablement una de les més importants que coneixem.

El descobriment consisteix en unes sepultures col·lectives en les quals eren enterrats les restes de la incineració dels cadàvers junt amb ofrenes (vasos, objectes diversos). Tenen la forma de sitges, més aviat bosses ovalades cavades en la terra argilosa, que quan eren plenes de cendres i ofrenes, eren simplement tapades amb terra. Les descobertes fins ara són cinc o sis, la més gran de tres metres d’alt per tres de diàmetre.

En ésser oberta la trinxera (de 6 metres d’alçada) aquestes bosses foren migpartides, de manera que apareixen com unes grans taques ovalades i grises, de menor consistència que la terra que les volta, a un metre o metre i mig sota el nivell de la terra vegetal.

Gratant es fan caure cendres i alguns trossos de ceràmica ibèrica sense pintar del tipus corrent a la costa catalana, i ceràmica hel·lenística del segle III abans de J. C., que dóna la data de la necròpolis. Les cendres i restes extretes en excavar la rasa, qui sap on són.

―I es continuaran les excavacions?

―És probable que sí; s’ha sol·licitat ja permís de la Companyia del Ferrocarril en terrenys de la qual es troba la necròpolis, i és també probable que aquestes excavacions les faci el Servei d’Investigacions arqueològiques de la Diputació. Caldrà, aleshores, buidar les cavitats ara al descobert, i després cercar les altres per la superfície del terreny a banda i banda, explorant-lo fins a trobar les cendres, que, damunt el terreny horitzontal es presentaren com a taques circulars. És possible que s’hi trobin vasos de ceràmica trossejats per la mateixa pressió de les cendres i terres, però generalment es poden reconstruir enganxant-los.

La necròpolis ibèrica més coneguda és la de Cabrera de Mataró, que no és de sitges, sinó d’urnes, però és contemporània. Probablement contenia les cendres de persones més benestants. Les urnes van acompanyades de vasets més petits amb les ofrenes, d’armes, etc., etc. És una bella col·lecció que fa uns dos o tres anys que la vídua del seu descobridor, el senyor Rubio de la Serna, donà al Museu de Barcelona, on ara és instal·lada i ocupa un considerable espai.

A Puig de Castellar (Santa Coloma de Gramenet), en canvi, hi ha les restes d’un poblet ibèric però no ha estat trobada encara la seva necròpolis.
Anem acomiadar-nos, agraïts, quan, no contents encara, recordem que la premsa ha parlat d’uns descobriments a la casa dels Canonges, edifici adquirit per la Diputació i al qual s’estan fent obres de gotizització dirigides per l’arquitecte senyor Jeroni Martorell. No ens acomiadem doncs, contra segurament, les esperances legítimes del nostre amable interlocutor, i li preguntem el que hi ha del que es diu.

―No s’ha trobat tot encara, ens contesta el senyor Serra Ràfols; la troballa s’està fent. Es tracta de fragments molt importants de la cornisa del temple romà de Barcelona, del qual hi ha tres columnes al Centre Excursionista de Catalunya, i una columna, on hi fou traslladada, a la Plaça del Rei. De la cornisa, però, no se n’havia trobat mai res i el que ara es va descobrint a uns dos metres sota el nivell del carrer en fer els soterranis de l’edifici, són grans blocs de pedra decorats amb fulls d’acant estilitzades, rosetes i altres motius florals esculpits. És probable que surtin encara moltes més coses: tambors de columna, capitells, etc. Per damunt dels fragments de cornisa s’han trobat grans quantitats d’ossos humans que deuen pertànyer al fossar de la Catedral, probablement dels segles XI al XIII, i la casa actual és, segons el senyor Martorell, del segle XIV, quan ja no s’enterrava als volts de la Seu. Aquests ossos tenen també interès antropològic i dintre el possible es guarden també, encara que surten molt deteriorats per la humanitat.

L’interès principal, però, d’aquests descobriments és per veure si les excavacions resolen, gràcies a alguna inscripció, el problema de la data del temple romà, que uns creuen arcaic (segle I abans de J. C.) i d’altres, més fonamentadament, d’una època decadent (segles III i IV després de J. C.).

Creiem haver ja molestat prou el senyor Serra Ràfols a benefici del lector, però si les novetats necessiten propaganda, les antiguitats, si són autèntiques, en necessiten també per distingir-les de les falses, que en viuen.

Quan, segles a venir, es trobin les restes de la nostra Exposició Universal de 1929, les hipòtesis seran potser tan fonamentades com les que es fa ara a base d’aquests descobriments que qui sap si són també les restes autèntiques d’alguna altra tan antiga com oblidada exposició universal.