Els grecs a Empúries i el classicisme tolerable

El desembarc dels grecs a Empúries i llur establiment a l’Empordà és un fet històric que ha estat tractat per persones d’una seriositat i d’una erudició aclaparadora. Han dit alguna cosa interessant o útil? No ho crec pas. Han considerat el desembarc dels grecs a Empúries com un tema que ben explotat pot donar consideració social o una càtedra a tot repòs. Els alemanys i els nord-americans que consideren la història del món com un pretext per tenir uns professors que fan rodar el cap, també hi han ficat cullerada. Aquests professors s’han presentat davant de nosaltres, honorables espectadors, i han tret uns bíceps terribles. D’Empúries, però, en saben alguna cosa?

Fins que tinguem una altra opinió de la història, no anirem bé. La història, filosòficament parlant, no té cap importància si no ens serveix per demostrar alguna cosa o per marxar en una determinada direcció. El primer que s’ha de fer, doncs, per entendre’ns sobre aquest punt és donar als esdeveniments històrics el lloc que realment tenen, i presentar-los d’una manera apassionada, dintre de la claredat i de la sobrietat necessàries. La història l’han creada uns senyors que quan la feien no se n’adonaven. De casos de consciència històrica només se’n coneixen dos, la d’aquell personatge que digué: “ara comença la guerra dels trenta anys!”, i la del modern autor de diferents documents històrics de celebritat indiscutible.

L’instrument màxim dels historiadors és únic: l’escriure agradablement. Els historiadors que escriuen millor són sempre, amb el temps, els millors, els que la gent considera com a més imparcials. M’ho figuro: els erudits protestaran. Però em voleu dir què s’entén per erudit? Un erudit és un home sense paladar literari. Ho pot llegir tot sense immutar-se. Què diríeu d’un home que donés la mateixa importància a un vers d’En Carner que a una plana del Dret romà del doctor Díaz? No el consideraríeu tocat de l’ala? Doncs un erudit gaudeix fent aquestes operacions. S’hi rabeja.

Quan els esdeveniments són una mica reculats, què han de fer els historiadors si de tota manera volen escriure la història? Crec que no tenen més remei, en aquest cas, que ésser molt intel·ligents. Per a les èpoques reculades, el museu i els documents vells proporcionen certs coneixements, generalment, però, molt fragmentaris, declaradament insuficients. S’ha de lligar el poc que hi ha i presentar-ho amb un cert aire verídic i acceptable. Si es comença per descriure els grecs d’Empúries pensant en el grec que hi ha a l’entrada de l’Institut d’Estudis, o en els grecs que sovint decoren els vestíbuls de les acadèmies, es fa molt poc camí. Com eren, de veritat, els grecs que desembarcaren a Empúries? En Manuel Brunet ens ho explica en el seu llibre inoblidable “El meravellós desembarc dels grecs a Empúries”, Editorial Diana.

Aquest llibre d’En Brunet, a mi, em demostra moltes coses. En primer lloc, aquest llibre demostra ja que és fet per un home de la plana de Vic, i que els empordanesos, malgrat del fet d’ésser-ne, ens hem de refiar dels altres per saber el color que té el nostre país. El pa a l’ull dels empordanesos és manifest i demostrat una altra vegada. Som molt complexos. És la meva antiga opinió, que fou un dia tan criticada. Ara bé; per arribar a l’entranya d’una cosa es necessita, crec, una mena de malícia i de mà esquerra que, si per atzar certs empordanesos han arribat a tenir, no els ha passat del grau més primari.

Després hi ha el cantó històric. El llibre d’En Brunet és un llibre d’història absolutament veritable, és a dir, antiprofessoral. Què representa ―es ve a dir En Brunet― el famós desembarc dels grecs? Representa l’arribada de l’escultura, és a dir, de la sensualitat, de la cerebralitat, de la malícia. Els grecs portaven escultures per a vendre, però alhora portaven uns ulls disposats a aprofitar-se de les escultures vivents que ja hi havia a l’Empordà. És natural que En Brunet vegi el desembarc com una xefla cerebral i sensual. És perfecte.

En Brunet és un xicot sensual com un gat i cerebral com una dona. L’Empordà, amb la seva normalitat aparent, li ha afinat aquestes grans qualitats. Ha vist l’Empordà poblat d’escultures i s’ha adonat que l’aire de l’Empordà és magnífic per a les formes. Llegiu aquest llibre amb un llapis a la mà; de cada plana en podreu fer un dibuix. Sovint trobareu el dibuix insuficient; us palpareu els dits com si tinguéssiu un bocí de terra per fer-ne una forma: una anca, una esquena, una cuixa… I veureu la forma a ple aire, davant de la mar, sota el cel meravellós.

Es pot dir més: aquest llibre d’En Brunet està poblat de formes del nostre inoblidable Manolo Hugué. No hi cerqueu, doncs, el classicisme de cartó de les acadèmies. És un altre classicisme, el que honradament avui es pot fer. “He volgut fer un Apol·ló ―deia un dia l’Hugué― i m’ha sortit una granota”. És aproximadament exacte; no del tot. Un escultor, avui, veritablement seriós, només pot ésser seguit si hom fa un gran esforç cerebral per comprendre. Quan l’Hugué ha fet un Apol·ló, el públic pot haver vist una granota. En Brunet ha vist del que es tractava. Jo em sembla que he vist les formes que ha creat En Brunet en el seu llibre. D’altres potser no hi veuran res. En tot cas, la meva opinió és que aquest classicisme és avui l’únic tolerable.

Hi ha en el llibre també una certa concepció del món que és probable que estigui molt acostada de la veritat i de l’experiència.

Per resumir, s’ha de dir que tot el llibre plegat demostra l’existència de reserves tan considerables en l’autor, una cultura tan vasta i una intuïció tan fina, que En Brunet és allà on era ―malgrat de la seva comprensible i temporal separació―: al davant. Aquest llibre sol pot justificar tots els esforços de l’“Editorial Diana”.