De Jochs Florals

Per nosaltres, no sols no es una cosa morta los Jochs Florals, sinó la més viva, la més plena de força y eficacia de les nostres institucions. No s’es fosa la virtualitat de sa acció; es d’ara, fou dels moments passats, serà dels esdevenidors, per molt temps encar, si Deu ajut. Y son perfum de cosa vella y consagrada, lluny de nohirlos, los revesteix de magestat, los sacra ab les resplandors de les solemnitats…

Si’ls considerèm en sa significació històrica, hem de convenir en qu’ells han sigut la font y origen de totes nostres aspiracions, de totes nostres revindicacions; la pedra de toch de nostra conciencia insospitada; lo comprobador y revelador veritable de la personalitat catalana. Y, més concretament, en son aspecte literari ¿quant no’ls hi debèm? Millor dit, ¿qu’es lo que no’ls hi debèm? Mig segle de feconda producció, que ha brollat y fluhit sens esforç, com dèu generosa, parla ab prou sobirana eloqüencia.

No hi hà, potser, cap figura oviradora de la renaxensa que no hagi sigut covada, consagrada pels Jochs. Tot lo qui s’ha tingut per quelcom, tot lo qui ha aspirat a quelcom, l’ha cercada, aquexa consagració y l’ha estimada com la més alta y pura. Y lo que han fet los vells, fan y faràn los joves. Que ho diguen, sinó, aquexa munió de poetes de la darrera volada que, com núvol de pardals vius y vividors, s’han llençat ardidament sobre’ls cartells, axecantse ab tots los premis: los uns, en lo camp gran, los altres, espigolant en los horts forans, no per més apartats y modestets menys útils y pròdichs. Que aquesta ha sigut per nosaltres un’altra y no de les més petites virtuts dels Jochs; la d’escampar fins als confins de la terra ses saludables irradiccions. També s’es censurada, també s’es ridiculisada la mania de fer Jochs Florals en tots los llochs y llogarets de Catalunya, y’l sambenet de Camprosa ha caygut damunt d’ells com una maledicció. Mes, la rialla mefistoflina es més fàcil que l’emoció pura, y la garrulería bullanguera més socorreguda que l’observació mesurada… Aquell esperit fret y sarcàstich qu’en los certamens forans no hi vulga veure més que les vanitats candies de les banderoles de llustrina, les flors de paper y les garlandes de tuya, que no hi sàpiga escoltar altra veu que la premiosa ò desentonada del poetastre, sempre se’n riurà divertidament d’aquexes aparences bufonesques inevitables: mes, no se’n riurà, nó, aquell qui, respectuós y atent, haja vist, com hem vist nosaltres matexos, en un suau jorn pretardoral y vora una mar serena, acurruarse anhelosament les gentades, congregarse, apinyades, en la sala del Certamen, recullirse devotament en si matexes y, oblidades de tot, de goigs y penes jornaleres, escoltar, sota les penjarelles accidentals, l’eterna exquisitesa qu’es lo cant dels poetes, sentir sobre sos caps passar la rierada de les imatges com un galop d’alades quimeres, fruhir, –fruhir, sí, ab plena ò fugitiva consciencia– les insospitades harmonies que’ls queyen al damunt com un diluvi de benediccions.

¿Còm riure –còm oblidar senzillament– aquell qui, acabada la festa, ha vist disgregarse aquelles gentades alegrement, ab una alegría de joventut retrobada, les cares rialleres a la suavitat de la tarda setembrina, los ulls plens de forforecencies imprecises, los llavis d’engrunetes divines, de fragments de versos ohits totjust, les ànimes alçapremades per lo torrent de poesía rebut fòra d’habitut, no gustat may, en fraternal comunitat, fins aleshores y engendrador de somnis y deliquis, d’anhels y esperances, desvetllador –creador, potser,– d’ignorades potencies? ¿Còm riure, –còm oblidar, senzillament, l’espectador sensible,– aquella estela d’admiració remorosa que obría, com una clenxa, entre aquelles gentades, lo pàs dels poetes, los pronuciadors de bones paraules desinteressades, en mig del vayve dels encontrats interessos usuals, ni aquell contacte simpàtich que’ls convertía en hèroes de un dia, dexàntloshi tant mateix, però, al fons del cor y de la voluntat, un fervent d’heroisme?…

Està clar que fóra molt mellor tancar les coses dins sos justos límits, treuren la carta de més del pecat; però, entre’ls dos extrems, –lo d’abolir los Jochs Florals ò abusar d’ells,– Deu nos dó l’abús ab totes ses conseqüencies; lo benehit abús que porta a les llunyanes y ignorades Camproses, una volta en la vida, voleyades d’ilusions pures, que’ls hi omple les montanyes rònegues de Deus y Deveses del Olimp, que dona ritmes nous a son viure aclofat y rutinari, que’ls hi esventa vocacions ocultes, que hi obre la porta, tal volta, a qualque lluminós destí. ¿Què importa, al costat d’axò, la broça ab que ensopega no més lo fret de cor? Axí com axí, la beneytería humana ha de sobrexir y desviarse de son llit de tant en tant, han de pujar del fons y relluhir en la superficie, a plena claror, les petites vanitats, los falliments pretenciosos, les angoxes vulgars y mal rimades; y tant li fa que vagin a parar a uns Jochs Florals com a qualsevol altra banda. En tot allí hont cayguin se convertiràn en pols, per adob y covament de forces més senceres y passions més altes; y, en cambi, un’hora de resplandor sideral que porti’l verb del poeta, un poeta sol que’ns revelin los Jochs, nos indemnisarà ab escreix de totes ses miseries…