De l’utilitat de la dona

Crec que ningú hi tindrà absolutament res que dir.

Que la dona és útil no pot negar-ho cap home mitjanament culte. En Michelet i en Sever Catalina no haurien pas escrit els seus llibres a la babalà.

Observeu que jo no he dit pas necessària. De la necessitat de la dona no’n tenim pas cap prova certa. Molts se’n passen sense. És clar que se’n passen sense, després de molts mils anys d’haver existit la primera i en determinades condicions que no és del cas esbrinar. De que no concebim el gènero humà sense l’existència de la dona no’s pot pas deduir que’l gènero humà es degui exclusivament a la dona.

Lo que és ben patent, i amb això sí que no’m cansaré d’insistir, és amb la utilitat d’ella. Bastaria, per fer-se justíssim cabal d’això, considerar lo que seria un home carregat de fills sense haver existit la dona. Horroritza, senzillament.

No cal, emperò, anar a cercar un cas així, extrem. En la vida regular, en els fets quotidians hi ha sobrats exemples de com l’home, per si sol, a penes fóra ningú. N’hi haurà prou amb citar alguns casos.

El terrassà torna de la llaurada, són les dotze, i porta aquella gana que és el seu millor tresor. La dona no ha existit, i ja’l teniu que troba les vaques sense aconduir, la llar apagada, la pastera sense a i l’olla sense sopes. Suposem, encara, que l’home es resigna a tot això, i que se’n va a l’hostal; però a l’hostal no hi ha hostalera, i l’hostaler, que també torna del camp i ademés té una criatura de tres mesos, encara té dobles treballs que l’altre. Aquell jorn el passa amb patates al caliu; però d’un home que visqui de patates al caliu n’hi ha per pocs dies.

Resultat: la dona és útil al terrassà, quasi imprescindible; la dona, per tant, és útil a l’agricultura.

Si del terrassà passem a la classe mitja, veurem que la manca de la dona és tant o més de deplorar, i si de la classe mitja passem a la noblesa, ens assalta tot seguit un dubte esverador, i és: si sense la dona hi hauria manera de perpetuar l’aristocràcia de la sang, única, veritable i digna de respecte.

Quantes coses, amics meus, finirien, així mateix, sense la dona!

Per de prompte, els hospicis s’abolirien paulatinament, i això encara, per a molts que no’ls utilitzen, no fóra pas una pèrdua massa de deplorar.

Però què me’n dieu de la terrible vaga subsegüent de tot el ram de modistes?

De com viurien és lo de menys; per fortuna, la beneficència de les dames catòliques encara és una veritat; però darrere la ruïna de la modista vindria la del fabricant i de tantes altres institucions.

També baix el punt de vista de la moralitat, la dona resulta útil. Sense cap mena de recança es deu afirmar que ella contribueix a fer que l’home no s’entregui a aberracions antinaturals. Suprimiu la dona, i el món serà una immensa Sodoma, on les infàmies més grosses seran comeses i celebrades.

Si l’Etern Pare no va crear la dona precisament per a evitar tals horrors, no se’n deu pas mancar gaire. De la manera que’s posà, d’enfadat i terrible, quan anorreà pel foc aquelles dues ciutats on les dones hi havien devingut sobreres, ja feu comprendre ben clarament per quin fi les havia creades.

Davant d’aqueixa missió noble i determinada de la dona, no s’entén com els austers s’escandalitzen de certes actituds ni certes costums. Tot lo que puga fer la dona, per atreure’s l’home, tot és en bé de la mateixa moral social.

Ademés, la dona estimula a viure i a treballar. Se l’ha de mantenir, i per a mantenir-la, l’home viu i treballa. Si la dona no hagués existit l’haurien tinguda d’inventar. L’home sense la dona no fóra pare, ni fill, ni gairebé home. És molt dubtós de que Adam hagués sigut capaç de perpetuar la raça tot sol.

Molts egoistes creuen que sense la dona se la passarien millor.

Funest error; un home sol no va enlloc. O es mata o juga al set-i-mig. És clar que la dona de vegades fa nosa; però és sempre després d’haver prestat serveis que no tenen preu.

De la utilitat de la dona n’ixen garants fins el animals domèstics; ni el canari sabria lo que és escarola, ni el lloro enraonar, ni el gat la llaminadura, sense la cura femenil.

La dona devé tant més útil com més se la menyspreua. Nosaltres hem vist coses incomprensibles. Un marit al qual la dona li pegava i un altre que pegava a la seva; doncs bé, el segon estava incomparablement millor servit. Això sembla que dongui la raó a Nietzsche, però tant li fa. El mateix Nietzsche reconeixeria en l’altre cas que la dona era, així mateix, útil.

No cal esforçar-nos més en provar quin important paper representa la dona.

Fins avui, de la dona, se n’havien dit tantes coses, que nosaltres no creiem que se’n podia dir res més. Però, quan hi ha enginy, se surt de tot. De la utilitat de la dona no creiem que verament se n’haja fet cap estudi seriós. S’ha desvariejat tant sobre insignificancies, que ara’ns trobem que lo millor resta per fer.

La funesta teoria de tocar la dona sempre amb certes pretensions, ha donat lloc a que s’oblidessin de declarar-la útil. Ja sabem que fins les pròpies dones no’ns agrairien aquesta manera nova i impensada de considerar-les.

Què hi farem!… Nosaltres tenim una missió molt més transcendental que la d’ésser galants. Eixamplem horitzonts.