Lucreci en català

Coratjosa empresa
Tinc sota els ulls els plecs, humits encara, del primer volum, per sortir dins aquesta setmana, de la Fundació Bernat Metge. L’empresa de dur al català tota la literatura clàssica havia estat fins avui envisatjada com un somni irrealitzable: calia una forta base econòmica, lluny de tot negoci editorial, per dur-la a terme. Això donava als nostres classicistes un sentit de còmoda irresponsabilitat. Tant de bo, si, remogut l’obstacle econòmic per mà generosa, no trobéssim que hi havia, de més a més, cap impediment més íntim.

La biblioteca dels clàssics grecs i llatins, tal com l’ha planejada el seu director, senyor Joan Estelrich, aquest esperit dinàmic que ens ha vingut ―fat paradoxal― de l’Illa de la Calma, comprèn el text establert de nou i una traducció literal, cenyida. No és impossible, tot convenint que és difícil, de trobar nombre de traductors capacitats. De gent, però, capacitada per establir el text de “tots” els autors clàssics, és que en tenim? Algú pot establir el d’algun; entre tots no podem establir-los tots. Ho crec i ho dic. Em sembla, doncs, que adaptant-nos a la realitat present hauria valgut més que els doctes en literatura grega i llatina triessin el millor dels textos ja establerts per tal que els traductors fessin damunt ell llur tasca, i que fos donat a la presentació del llibre, més que l’aspecte de la “Collection Guillaume Budé”, els dels llatins de la “Biblioteca Garnier”.

Grossa és la tasca de la Fundació Bernat Metge; jo no sé si el consell horacià, de comparar el pes de la càrrega amb la força de les espatlles, ha precedit l’arriscada decisió. Tanmateix, el vent infla ja les veles i cal que ens esforcem a dur a port després de la llarga travessia, aquesta nau, de la qual tots en som un xic mariners. La nostra amor pròpia hi està compromesa, per tal com tot el món dels classicistes sap que en la senyera de l’arbre mestre, ultra de l’òliba i la lloba, rumbegen en les nostres quatre barres.

Lucreci i Epicur

La Fundació Bernat Metge inaugura les seves publicacions amb el poema “De la Natura”, de Lucreci. Bona ha estat la tria.

Cap dels poetes romans, ni el refinat Horaci, que tant es fa envejar, ni el piadós i sentimental Virgili, que tant es fa estimar, no m’ha produït, en conèixer-lo, la fortíssima impressió de l’agossat Lucreci; cap no he rellegit tampoc amb tan gran respecte. Respecte, admiració, entusiasme: això és el que sentim ―adés una cosa, adés l’altra― en anar recorrent l’obra lucreciana.

Lucreci és un gran poeta, el poeta de més alè de l’antiga Roma (qui, havent-la llegida una vegada podrà oblidar la seva descripció de la pesta d’Atenes o de la força i els efectes de la passió amorosa?), ensems que un filòsof, més ben dit, que un apòstol de la filosofia. Amb l’entusiasme d’un neòfit accepta les doctrines d’Epicur, l’assenyat pensador atenès, fill de Neocles, nivellat per Menandre al fill d’aquell altre Neocles, a Temístocles, en el memorable dístic:

Salut, raça bessona dels dos Neocles: tu alliberares
d’esclavitud la pàtria, tu d’ignorància.

La major ignorància per Lucreci, com pel seu mestre, és la superstició: la temor de les deïtats, com si haguessin de governar el món. Combatre aquesta temor, i amb ella la religió, que Lucreci presenta, retraient el sacrifici d’Ifigènia, com una font de crims, és el motiu de la seva obra. Per fer-ho, dóna una explicació física dels fenòmens i del món, heretada dels jònics a través dels atomistes Leucip i Demòcrit, i redueix la moral també a una mena d’atomisme, amb el seu principi “frueix del moment”.

Quan llegim Lucreci tenim la sensació que està prop nostre un contemporani, un home inquiet pels mateixos problemes que nosaltres, sol·licitat per solucions semblants de les que admetem nosaltres. Com és vell que Lucreci no ens apareix qualsevol dels autors medievals! Darwin, Lubbock i Spencer sembla de vegades que parlin pels seus llavis; la teoria microbiana, la sedimentació de la terra, la conservació de l’energia i de la massa, tantes i tantes teories modernes, podrien prendre per lema versos de Lucreci. La seva descripció de les edats primitives sembla d’un prehistoriador “up to date”; el seu concepte de la gènesi del llenguatge és molt més veí del nostre que el que Renan ―el famós Renan, de qui ara commemorem el centenari― exposa en el seu llibre tan renomenat. Fins les noves idees psicològiques, incloent-hi l’ectoplasma i la metapsíquica, poden enllaçar-se amb el poema “De la Natura”. I al costat d’això, el pessimisme dels nostres dies, el desengany d’una edat cansada, que només en la ciència veu un alliberament possible, que n’és de lucrecià!

Aquestes poderoses intuïcions manifesten el gran geni del poeta. Saludem-lo devotament com un progenitor de dos mil anys enrere.

Tot i això, poca de fortuna ha tingut Lucreci en les nostres lletres. Era desconegut dels nostres clàssics, qui, altrament, aristotèlics i escolàstics que eren, no haurien sabut gustar-lo. Més imperdonable és l’oblit en què l’han tingut els nostres moderns. Una traducció dels cinquanta primers versos publicada a “La Revista”, és tota la migradíssima contribució que fins avui oferia Catalunya a la memòria de Lucreci.

Bella edició
Sortosament, cap dels dubtes que en començar insinuava jo, no poden aplicar-se a aquest primer volum, al text de Lucreci establert pel senyor Joaquim Balcells. Si estès segur que els altres volums han d’assolir el mateix nivell de suficiència clàssica, cert que no hauria formulat cap mena de reserva. Era prou garantia el nom del catedràtic de Literatura llatina de la Universitat per tots aquells que el coneixem i sabem la seva manera cauta, aplomada, de treballar: cal dir que la seva obra ha confirmat les nostres esperances i que és un bon auguri per tota la biblioteca.

Triple és en aquest volum la tasca del senyor Balcells: establir el text, traduir-lo, escriure una introducció.

El senyor Balcells no pateix d’allò que ell anomena el xarampió de la hipercrítica, això vol dir que és partidari ―i amb tota raó― de les solucions conservadores de la tradició manuscrita. Així no podia allunyar-se del camí marcat pels textos de Bailey i Ernout, amb els quals essencialment concorda el seu, donant-li, però, una major depuració, gairebé tipogràfica, en decidir-se a cremar tota la llenya reconeguda seca. El Lucreci del senyor Balcells és el més net de tots els Lucrecis.

La traducció és d’una exactitud literalíssima, com, de regla, han d’ésser-ho totes les de la Bernat Metge: això la fa de vegades un xic fosca ―cosa inevitable. La duresa de certs passatges, en canvi, sí que hauria pogut ésser evitada. Són, però, defectes petits en comparar-los amb l’altíssima qualitat de traduir, que és interpretar el sentit, tan personal, del lèxic de Lucreci. Altrament, aquesta mena de versions tenen una valor especial, ço és, la de servir de diccionari constant a aquell qui coneix mitjanament el llatí i que amb llur ajuda pot anar seguint, vencent poc a poc dificultats, el text original. Elles, però, no impedeixen, sinó que faciliten, les versions literàries, que d’un poema cal que siguin en vers, com per exemple la de l’“Eneida”, de Mn. Riber.

En la introducció, el senyor Balcells estudia la vida de Lucreci, el poema, el text i les edicions, demostrant la seva envejable erudició i la seva crítica segura. Potser la biografia hauria pogut ésser més breu, si el senyor Balcells no hagués volgut recollir tot el que hom ha dit i contradit de la fosquíssima vida del poeta romà. Molts li agrairan, però, la manera com ho ha fet, posat que, per primera vegada, aquestes qüestions són dutes a la nostra crítica.

Tot estrenyent amb efusió la mà de l’estimat amic, li deman que ens doni aviat el segon volum del seu Lucreci, enllaminit de l’anunci, que hi assenyalarà les concomitàncies amb els filòsofs grecs no epicuris.