El catalanisme

El catalanisme

Publicat a Joventut el 15 de febrer de 1900.

Las lleys de la Naturalesa no’s aturan may per sempre més. Quan l’ambició dels que disposan de la forsa, ó la conveniencia dels que tenen en sas mans la direccio dels estats, han volgut precindir del ordre natural, sa obra ha sigut sempre de poca durada. Desde’ls temps prehistorichs fins á la época present, innombrables han sigut els que per uns ó altres medis han arribat a la dominació de grans extensions de territori poblats per diversitat de pobles y de rassas, y sempre sa obra ha representat un petit moment en la vida de la Humanitat. Els pobles subjectats al primitiu jou, han tingut conciencia de la llibertat, han bregat per la independencia y han reconquerit el dret de dirigir sos passos cap ahont els ha guiat son carácter nacional.

Aquesta ha sigut una lley constant en la vida de la Humanitat, lley de la que deurán sufrir las conseqüencias totas aquellas nacions que, mal encaminadas per l’egoisme ó l’orgull de sa personalitat, pretenen ofegar la vida y fer perdre la existencia de qualsevol altra nacionalitat qu’en virtut de las lleys de la naturalesa té dret a la vida y á la llibertat.

El renaixement catalá no es res més que una nova manifestació d’aquesta lley immutable. A Catalunya, al venir l’época de sa cayguda, no li havia pas encara arribat l’hora de sa mort. Catalunya va caure perque la traició dels uns y la forsa dels altres van poder més que’l coratje de sos fills; peró ni ells van perdre res de son génit, ni fins avuy encara, ha sigut possible que’l forasterisme li arrebassés cap dels atributs que sagellan son indiscutible carácter nacional. Molt al contrari: gracias a ell, ha vingut lo que’n diuhen renaixensa catalana a probar ben clar que l’esperit de Catalunya es encara viu, y viu no pera vegetar sens esperansa, sinó per arriscarse á las més gran empresas y fer la via que li marca un passat ple de gloria, un present ple de vida y un demá ple d’esperansas.

Tots els pobles han fet el mateix camí de Catalunya: sa renaixensa va fonamentarse en la conservació y conréu d’una llengua propia, va comensar ab els cants dels poetas, va seguir ab las investigacions dels arqueólechs y’ls estudis dels historiayres, va ser confirmat per las teorias dels filosops y va rebre forma positiva ab las afirmacions dels politichs. Pera tot aixó han sigut necessaris molts anys d’una evolució continuada, y en cada un de sos períodes ha tingut sa fesomia propia y en cada una de sas épocas ha consumit moltas activitats, aparentment antitéticas moltas vegadas; peró sempre realment encaminadas á un fi únich, precís, invariable y superior á la voluntat dels mateixos homes que hi dedicavan son esfors, el fi del cumpliment d’aquella lley natural de que parlavam al principi, de la saludable rebeldia dels drets de la Naturalesa, detentats per una forma artificial sempre inferior á la forsa natural.

De lo qu’es y del estat en que’s troba avuy el Catalanisme, no cal ferne esment: de tothóm es conegut y tothóm sab quinas son sas aspiracions, ab tanta mala fe combatudas pe’ls que no saben dirigir sa mirada més enllá d’una actualitat que no creuhen pugui variar radicalment,

Mes, jo que crech que la evolució del Catalanisme no es pas acabada, jo que tinch la convicció de que sa missió no está encara determinada, jo que veig ab goig á un jovent entussiasta que no s’acontenta ab els dogmas d’avuy y aspira á una major perfecció, dech fer constar ben categoricament que’ls que pretenen estancarlo en la situació actual, els que per un pas més en aquesta indispensable evolució, posan el crit al cel acusantnos de un cambi d’ideas ó d’un cambi de procediments, donan proba ben clara de que desconeixen per compler la lley natural a que obeheix el Catalanisme y’l darrer fi á que’s dirigeix el desvetllament dels pobles. Ni’ls dogmas assentats pe’ls que ab gloria ens precediren, ni’ls interessos creats per un passat ni per un present, ni la mateixa existencia dels millors capdills d’avuy, representan gran forsa en la marxa vers l’ideal. Son factors apreciables, son elements convenients; peró sens ells, la idea seria la mateixa idea; el principi en que’s funda, seria’l mateix principi; la lley á que obeheix, seria la mateixa lley. Per aixó faria la mateixa via, perque l’avens d’una idea no’l porta la condició dels homes, sinó sa propia virtualitat.

Aquest es el motiu perque’l Catalanisme anirá sempre endevant, malgrat totas las ambicions y rutinarismes, y arribará á son fi, si avans no troba en sa marxa un medi estable, que dongui una satisfacció incomplerta, peró positiva, á aquella lley natural de que totas las varietats necessitan ambient propi pera viure y progressar.

Si aquest medi no l’atura á temps, el Catalanisme fará per complert son camí. No sé cóm, ni sé fins ahónt fixará definitivament son objecte mediat; peró que no son las Bases de Manresa, no’n tinguéu cap dupte. Examinéu als catalanistas militants y hi trobaréu la proba. Tots ells representan diferentas generacions: cada generació aspira á una forma nova, tant més nova, tant més perfecta com més jove es l’element que la sosté.

Fem pas, donchs, á la joventut que plena de vida ve á la lluyta: d’ella es el pervindre, ella fixará’l fi darrer de nostra renaixensa y’l procediment segur de sa victoria.