El deure de tots

Tota la República espanyola ha sofert la commoció més intensa, el moviment de més envergadura que registra la història de molts anys ençà. Es tracta no sols d’una guerra civil amb totes les conseqüències pròximes i remotes, sinó d’una revolució en el veritable sentit històric del mot. Una revolució que no es mesura pas pel nombre de víctimes ni per la quantia dels perjudicis materials ―per molt considerables i de plànyer que unes i altres siguin―, sinó pel que significa de remoció fins als fonaments de l’estructura política, social i econòmica del país.

Malgrat les proporcions que des del primer moment ha tingut, no es tracta solament d’un pronunciamiento d’uns arrossegasabres que en llur fatxenderia s’han pensat que bastava sortir al carrer perquè la República Espanyola retrogradés als temps en què un poble envilit sotmès a un sobirà més vil encara cridava ¡Vivan las caenas! Es tracta de la gestació d’un ordre nou, d’una estructuració radicalment diferent de la vigent fins ara. Que aquesta gestació no hagi estat evolutiva i costi víctimes i ruïna, no en té ningú més la culpa sinó les caricatures de feixistes d’aquestes latituds, la mentalitat cretinoide dels militars sublevats i la política insensata d’aquells elements que gosant anomenar-se conservadors no han comprès que l’actitud més conservadora és adaptar-se als corrents dels temps.

En el món actual s’ha congriat una concepció que vol confiar únicament a la violència totes les solucions. Al nostre més profund sentiment íntim i a la nostra convicció meditada repugnen aquests sistemes de força, que no poden engendrar sinó estralls i misèria materials, estralls i misèria morals i espirituals també. Però no som prou nosaltres ni tots els homes de bona voluntat per a contenir i reduir a la impotència aquesta allau que confia a la força brutal allò que la civilització ordena de dirimir per mètodes incruents.

Però ara que el mal ja és fet, el que cal no és plànyer-se’n estèrilment, sinó superar-lo i neutralitzar-lo amb l’esforç de tots. Per la culpa d’uns homes criminalment i estúpidament folls, un ordre antic se n’ha anat en orri i se n’està forjant un de nou. Tot home conscient, tot català, té el deure ineludible de contribuir en el radi de la seva acció, en la mesura de les seves forces, a l’estructuració de la nova Catalunya que neix entre els dolors del part.

Perquè creiem que l’esperit no abdica mai els seus drets ―pot cedir-ne momentàniament uns quants a necessitats vitals més urgents―, perquè Catalunya sigui rica, plena i justa, cal l’esforç, la voluntat, el treball de tots.

Nosaltres, des del nostre lloc, sense haver de claudicar gens de les normes que sempre ens han inspirat, creiem que podem contribuir a la tasca que ha de ser la de tothom.

Per això reapareix Mirador, sense cap canvi d’ordre extern ni d’ordre intern, disposat a seguir treballant per Catalunya amb la col·laboració, des del lloc que li pertoca, al costat dels governants que representen legítimament la voluntat del poble català.

Article sense signar