Mentre arriben els experts

Com tothom sap, s’ha arribat a constituir una comissió internacional d’experts, posada a les ordres de la Comissió de Reparacions, per determinar la capacitat de pagament d’Alemanya. El sol fet de la creació d’aquesta comissió és ja un triomf de la tendència revisionista. La xifra de reparacions no és pas una xifra concreta i determinada. En realitat, el gran argument que ha fet Alemanya per no pagar ha estat la impossibilitat de fer-ho abans de saber fixament el muntant del deute. Alemanya, ajudada pel corrent revisionista mundial, sobre tot americà i anglès, ha demanat sempre la determinació de la xifra del deute. S’ha passat cinc anys entre la negativa dels uns i la impassibilitat dels altres.

Qui vulgui tenir una idea clara de la història d’aquests cinc anys, que llegeixi el capítol del llibre de Nitti “La decadència d’Europa”, titulat “El mortal equívoc de les reparacions”. Durant aquests anys s’han llançat xifres de reparacions. Tothom recorda la famosa xifra Klotz llançada a la fi de l’any 1919, de 375 mil milions de marcs or. També tothom recorda l’oferta alemanya, no acceptada, de pagar cent mil milions de marcs, feta en temps de la Conferència de París. Finalment, i per abreujar, recordarem que en temps de la darrera gran reunió per a les reparacions, a la qual assistiren el difunt Bonar-Law, Poincaré i Mussolini, es parlà, com a xifra màxima, de cinquanta miliars de marcs or. La diversitat d’aquestes xifres vol dir que el muntant de les reparacions ha estat sempre conjectural i el llegidor pot veure com, a mida que passa el temps, es va escurçant la xifra Klotz de manera considerable. Avui les coses estan així: els revisionistes que podríem anomenar governamentals com Keynes, creuen que Alemanya tot el més que podrà pagar serà una trentena de miliars, i els revisionistes radicals, com Nitti, creuen que Alemanya no podrà pagar ni un cèntim.

Sigui com vulgui, el cas és que els experts estan a punt d’arribar a Alemanya. S’espera la comissió internacional: a Berlín, cap al 15 d’aquest mes. Aquesta comissió, com hem dit, haurà de fixar la capacitat de pagament d’Alemanya. Aquesta capacitat de pagament està estretament lligada amb la qüestió de l’emigració o fugida de capitals alemanys a l’estranger. És un fet aquesta fugida? Això és el que haurà de precisar la comissió. Si efectivament aquesta fugida ha tingut lloc, la capacitat de pagament d’Alemanya s’haurà reduït en proporció de la massa emigrada. En aquest cas, els experts proposaran, probablement, de quina manera aquests capitals podrien ésser manipulats perquè Alemanya pugui complir les seves obligacions. Aquesta, de tota manera, serà la gran qüestió que es plantejarà als experts internacionals. Tot fa preveure que les conclusions de l’enquesta seran picants i instructives.

Nosaltres no havem d’amagar res, ni hem de callar res —ha declarat el canceller Marx recentment. Obrirem els nostres llibres als membres del comitè d’experts. Desgraciadament, tot fa preveure que no serà pas suficient un estudi de la comptabilitat alemanya per arribar a donar de la capacitat de pagament d’aquest país un raport optimista. El comitè posarà implícitament el problema de la riquesa i de la força econòmica d’Alemanya, i és superflu indicar que aquest problema tirarà a sobre la taula el de l’ocupació de la Ruhr, veritable cor de la riquesa i de l’economia alemanyes.

Guanya cada dia terreny a Alemanya, entre l’opinió sensata, la idea que davant de l’ocupació de la Ruhr i del Rin el millor que es pot fer és admetre el fet consumat de l’ocupació per aprofitar, d’aquestes regions, el que es pugui. La tàctica del tot o res, s’ha abandonat. Els lectors recordaran, en efecte, que les dretes i els nacionalistes alemanys ha defensat amb gran calor la tesi de deixar la Ruhr i el Rin a la seva sort, abandonant, podríem dir, aquestes regions, deslligant-les de tot organisme polític i econòmic de l’Imperi. Aquest abandó seria, ben entès, temporal, segons aquests polítics; serviria perquè Alemanya, recollida dins les seves fronteres imposades s’organitzés per prendre per la força i en la menor quantitat de temps possible aquelles regions. L’abandó, en un mot, duraria el temps precís d’organitzar la pròxima guerra.

Aquesta solució, com es pot veure a simple vista, era una solució catastròfica. Era una solució antipolítica, es fonamentava en el fet conjectural de la nova guerra amb Anglaterra neutral o aliada d’Alemanya; ho donava tot amb l’esperança de recobrar capital i interessos sense pensar que hi havia tantes probabilitats de guanyar-ho tot com de perdre-ho tot.

La solució política s’ha imposat. Tothom s’acontentaria avui amb un “modus vivendi” per a la Ruhr i el Rin, que servís per restaurar la situació econòmica d’aquelles regions, situació que l’ocupació ha destrossat. S’està treballant activament per justificar amb fets anteriors la necessitat d’un “modus vivendi”. La creació d’una moneda rhenana garantida per elements alemanys i franco-belgues conjuntament, els esforços de Berlín per deslliurar de la fam les masses de població rhenana desocupada, l’interès per restablir l’ordre en aquelles regions, no són més que una sèrie de fets preliminars que podrien cristal·litzar en una situació jurídica. Per altra part, França i Bèlgica han iniciat un suavitzament de l’ocupació: es va al que s’anomena l’ocupació invisible. Les tropes belgues han estat reduïdes d’un vint-i-cinc per cent. Els contingents francesos han estat també reduïts i regiments sencers han tornat a la seva base de concentració, o si més no a una ratlla de frontera més retirada.

Aquesta és la situació real a la part més viva d’Alemanya. A l’Alemanya no ocupada persisteix amb ferocitat el treball de l’Estat per crear una política fiscal i per descarregar els pressupostos. Hi ha avui, a Alemanya, cinc milions de persones sense feina; cada dia s’estenen els propòsits del govern per descarregar i alleugerir el personal de les empreses estatitzades, i en general, per aclarir l’espessor burocràtica del país. Alguna cosa s’ha fet ja. No es parla de res més que d’economies. Entre els funcionaris de l’Estat hi ha l’efervescència que és de suposar. Amb tot això, la vida és cada dia més cara; hi ha coses que són tres o quatre vegades més cares que a les ciutats més cares del món, que són les americanes.

Un fet a assenyalar és el següent: La propietat urbana ha passat a ésser una font d’ingressos. Fins al mes passat, es podia dir que la propietat de les cases no donava ni un cèntim, perquè els lloguers eren una cosa ridícula. Hi havia pisos de Berlín, comparables als millors de Barcelona, que valien trenta o quaranta cèntims al mes. Hi havia pisos de cinc cèntims i de tres cèntims. Tant és així que es recordarà que diguérem, en parlar del Rentenbank, que la propietat urbana fou exclosa de l’economia alemanya per improductiva en el moment de cercar les bases de la institució bancària. Recordarà el lector que diguérem que l’economia alemanya, per aquest efecte, comprenia l’agricultura, la indústria, el comerç i la banca. Avui la propietat urbana torna a realçar-se. Ja hi ha pisos de vint duros i de trenta duros. Els propietaris comencen d’enriolar-se. I això vol dir, en definitiva, una altra font d’ingressos per a l’Estat, avui tan atrotinat.

D’aquesta manera estan les coses a Alemanya. La comissió d’experts podrà certament lluir les seves facultats en aquest maremàgnum de la finança pública d’aquest país. Alemanya ha arribat al punt més baix de la depressió, però en poc temps s’ha fet molt per a l’entrada en la convalescència. Si hi ha una mica de bona voluntat, donada l’enorme vigoria d’aquesta raça, Alemanya serà en pocs anys al lloc que tenia. La grandesa d’Alemanya és almenys un fet tan fatal com el de la decadència d’Espanya.