El negoci de la cultura

El negoci de la cultura

Publicat a La Publicitat el 1r de maig de 1924.

Les empreses destinades a portar la cultura a l’abast de tothom, es multipliquen a França. Hi ha tres setmanaris literaris a preu ínfim i de llarg tiratge: “París Journal”, “Les Nouvelles Littéraires”, “Candide”. S’anuncia la sortida d’un altre setmanari: “Les feuilles littéraires”. Aquests setmanaris no són pas esforços d’alguna tendència o capelleta intel·lectual, sinó que són negocis dels editors. Són fets a tota despesa i com que hi ha diners poden ésser interessants. Ho són certament: el “Candide” ha tingut un èxit fulminant.

El pla d’aquests setmanaris és ben simple: contenen una part literària i una part crítica. A la part literària hi trobareu contes i novel·les, polèmica i ecos. A la part crítica, hi veureu reflectida la vida teatral, artística, la vida de nit i de dia de París. Els setmanaris ja no cal dir que són eclèctics: a un autor se li demana abans que tot que es faci entendre. Si a més a més sap treure punta a alguna cosa, millor que millor.

A casa nostra hi podrem més aviat aprendre amb tot això. La literatura catalana és, encara avui, una cosa casolana que es fa a estones perdudes. Això durarà fins que surti un editor que tracti la qüestió del llibre català comercialment i usi tots els trucs que empren els comerciants per fer marxar el seu negoci. Les coses s’han de plantejar d’aquesta manera i tenir escrúpols davant d’aquests mètodes és absurd. El comerç del llibre és acceptat a tot arreu. No admetre’l a Catalunya en nom d’un puritanisme grotesc és voler tallar les poques ales de la nostra producció literària.

[CENSURAT]

S’ha de dir clar: les persones que estem preocupats a Catalunya pel problema religiós, som quatre gats. La resta és rutina i burocràcia.

En Ventura Gassol ha llançat la “Novel·la estrangera”. Molt bé. La lectura de les publicacions en projecte és satisfactòria. Una cosa només direm al Gassol: tingueu cura amb les “llaunes”. El públic ho resisteix tot, menys la palla i ensopiment. La literatura no és cap cosa transcendental, és una cosa per fer passar l’estona. El teatre no és res més que això. La literatura, el teatre, l’art, són luxes i, per tant, han d’ésser coses agradables. És per això que si poguéssim completaríem la llista del Gassol: per què no hi ha d’haver el “Candide” de Voltaire a la vostra col·lecció? Un home que hagi llegit el “Candide” és impossible que es faci de la Unió Monàrquica. Per què no hi ha d’haver Diderot, i Boccaccio, i el Bandello, i Bernard Shaw, i Chesterton, i Morand? I els divertidíssims utopistes anglesos? I Madame Bovary? No us he pas de donar, ben entès, cap lliçó, però cal, per anar endavant, no caure en el marasme de l’Editorial Catalana. Aquest marasme no depèn dels pletistes de la casa, principalment del senyor Gili, el rei dels “Manuales de la lechera”. L’Editorial ha encertat poquíssimes traduccions i el que ven, sobretot l’Editorial són els llibres catalans: Ruyra, Bertrana, Plana, Carner. Per què la “Novel·la estrangera” no ha de publicar llibres de catalans? Si us ofereixen una novel·la divertida o un llibre de contes picants, o un dietari, o unes memòries, per què no l’accepteu i el féu passar al davant de les traduccions?

Si les coses marxen sempre així es donarà el cas que l’única casa editorial muntada sobre la llibertat, serà la “Fundació Bernat Metge”. Amb la llibertat dels antics passa una cosa curiosa: els censors del pietisme troben que és una cosa irreparable i per aquest camí l’accepten. El llicenciós Marcial —diuen al Seminari amb una gran naturalitat—. Per què no s’hauria de parlar —totes les diferències salvades— de les llibertats d’avui, amb la mateixa naturalitat? A França bé se’n parla d’aquesta manera i Anatole France seu a l’Acadèmia al costat del reverend Baudrillart.

[CENSURAT]