L’home utòpic

L’home utòpic

Publicat a La Veu de Catalunya el 27 d’agost de 1921.

Moltes vegades, darrera els «ideals» que mouen revolucions i tumults, entusiasmes i deliris, declamacions i somnis, hi ha només que formes diverses d’una representació utòpica de l’home, formes diverses de l’home utòpic.

Hi ha esperits solitaris que es lamenten tothora de no haver trobat encara qui els comprengui, de no haver trobat home fet a gust de la llur ànima. Diògenes cercava un home amb una llanterna. Rousseau, a les velleses, havia de dir que no havia trobat mai un home com ell voldria. Aquest home que s’havia d’adir amb les conveniències i ensomnis de Rousseau o bé amb l’humor de Diògenes no és l’home utòpic per aquells solitaris, sempre malcontents.

Una altra mena d’home utòpic té més eficàcia i pot tenir de vegades alguns aires de realització en el món dels vivents. Aqueix el crea un engany, que té, com tot engany eficient, alguna cosa de veritat. El crea l’exaltació d’una virtut qualsevol posada com a font de totes les virtuts.

Efectivament, qualsevol virtut, duta a perfecció, suposa totes les altres. Un home injust no podria ésser prudent; ni un home sense temperança fóra mai un home fort; ni un home sense fortitud podria ésser mai just.

Llavors la mediació de la virtut preferida porta a descobrir latents en ella totes les altres virtuts. I això porta un enlluernament per la virtut preferida, posada com ideal, i un imaginar l’home utòpic que és l’encarnació d’aquella virtut, i de seguida l’espandir la visió, el voler-li fer prosèlits, i tot seguit un onejar de banderes en els aires moguts d’aquesta nova fúria.

És just que l’home no sigui oprimit per la tirania. D’això es formà l’utòpic «home lliure», i amb ell bona part de la revolució francesa i de totes les revolucions modernes.

El mal ve quan el predomini d’una virtut determinada és una imposició, i es vol treure la primacia d’altres, necessària segons els homes i les ocasions d’obrar, tan bellament diverses en el món. En una ocasió reclamar la llibertat podria ésser lícit, bo i heroic; i en ocasió diversa ho seria flectar-se a l’obediència. Sòcrates defensa fins a la mort l’obediència a les lleis d’Atenes.

Igual s’esdevé amb les nacions. És bell que una nació, perquè té més línies de temperament que s’adiuen amb una virtut, cultivi aquesta virtut i promogui així en ella l’eclosió de totes. El mal ve quan una nació imposa la pròpia manera a nacions diferents.

Si hi ha diversitat de natures entre els homes i entre les nacions, no fóra justa aquella imposició.

Però en establir aquesta diversitat de natures, cal posar esment de no dur-la fins a concebre ètiques distintes. En Maragall imaginava el món dividit en dos partits en lluita. «L’esperit», deia, «viu i es mostra en la terra en dues races d’homes que disputant-se perpètuament el món i regint-lo alternativament en temps i llocs, el porten al seu fi. En uns es mou en quant és Pare i origen del món que ha de traspassar; en altres està en quant és fill, i viu la vida mateixa del món que traspassa; en aquells vol saber-se i es precipita al seu fi; en aquests se sent viure en tot eternament, i permaneix; els primers són els ideòlegs, els arbitraris, els rebels i menyspreadors de tot present; els segons són els realistes, històrics, fidels a la terra i comportadors dels temps: en aquests viu Adam encara innocent en el Paradís terrenal; en aquells ja ha mossegat el fruit de la ciència i vol ésser tant com Déu».

Sant Francesc de Sales posava les diferents natures sota una sola llei. La font de totes les accions és l’amor. La font de totes les virtuts és l’amor de Déu. Totes les natures són igualment ben disposades a l’amor divina. Però les unes d’una manera i les altres d’una altra manera. «Si dues persones», diu, «l’una de les quals és amant i dolça i l’altra malhumorosa i amarga, per condició natural; i tenen una caritat igual; ambdues amen, sens dubte, igualment Déu, però no de la mateixa manera. Aquell cor de natural dolç amarà més amicalment, més dolçament, però no més sòlidament ni més perfectament, ans bé, l’amor que naixerà entre les espines i repugnàncies d’un natural aspre i eixut serà més brau i gloriós, com l’altre serà, en canvi, més deliciós i graciós».

Mes aquí ja es presenta un nou problema. La natura s’ha de violentar i dominar, o bé, ja bona d’ella mateixa, no cal sinó ajudar-la delicadament? La Rochefoucauld i Maquiavel creien que l’home no era bo. I sembla com si Maquiavel el cregués irredimible. Rousseau trobava bona la seva natura, i, com que ell era home, deia que la natura humana era bona; però la veia corrompuda pels artificis de la cultura. El poeta Maragall trobava que l’home era bo, i redimible, quan no, per la puresa de la poesia.

Si l’home és bo per natura, l’ètica es troba tota en cada home mentre aquest pugui al·legar sincerament que obra segons la pròpia natura. Si la moral té normes objectives, externes a l’home, la diversitat d’inclinacions s’hauran d’avenir a les normes ètiques, per bé que s’hi adaptin diferentment, segons cada natural. Llavors l’home caldrà que violenti, de vegades, les seves inclinacions. I en l’home hi haurà, doncs, el bé i el mal, les bones i les males inclinacions.

Així, de vegades, l’home pot, enganyadament, convertir en ideal, en home utòpic, les seves inclinacions naturals, i emparar-se d’un simulacre de virtut.

Voleu saber si un ideal és de llei, si la virtut exalçada és veritable i conté, per tant, les altres en ella? Mireu com suporta a la vora els altres ideals. Si hi pot conviure, és de llei; si no els suporta, no.

 

ARTICLE INCLÒS AL LLIBRE:

Les Paraules i les coses
Edició a cura de Joan Carreres i Joan Cortada
Col·lecció Josep Pla, Diputació de Girona