El geni i el sant

A Barcelona ha mort un geni! A Barcelona a mort un sant! Els que hem vist, des de petits, anar sorgint lentament, pam a pam, de sota terra les pedres vives d’aquest el nostre temple expiatori, el nostre temple pairal, el nostre temple providencial, de la Sagrada Família, d’aquest temple que ha estat un temps nomenat la Catedral dels pobres, i hem viscut, dia per dia, l’aparició d’En Gaudí i hem presenciat la florida miraculosa dels seus somnis de místic i de poeta i sabem com sovint ens ha torbat la seva desbordada fantasia creadora, en veure desaparèixer, ara de sobte, i allunyar-se, per a sempre, la figura venerable, camí de l’eternitat enllà, tenim la clara sensació de presenciar, no sense una commoció molt forta dins el nostre esperit, la fi d’una època.

En Gaudí deixa clos un gloriós i trasbalsador període històric del nostre renaixement. D’aquest període, eminentment barceloní, En Gaudí resta i restarà la figura cabdal; el pensament més complet, la concepció més genial, la visió més alta de la nostra ascensió espiritual.

No crec que siguem nosaltres, els qui encara veiem per tot arreu la llum clara dels seus ulls blaus, d’aquells ulls penetrants, refulgents com un esmalt i brillants com les aigües mediterrànies, els qui puguem obrir el procés d’aquest gran català que era el nostre Antoni Gaudí.

El procés, però, de la seva vida, tota intensa i tota concentrada, i de la seva obra, tota gegantina i exuberant, tota ungida, s’obrirà un dia o altre i aquest procés serà, per al nostre poble i per a les aspiracions i els anhels que, malgrat tot, el sostenen, ple de vives i transcendentals revelacions.

Gaudí, un dels més complerts, un dels més fervorosos, un dels més assenyalats, un dels més grans cristians que existien en el món.

Passava, amb els ulls baixos, pels nostres carrers, humilment, amb el seu rostre tot radiant de beatitud i de dolcesa, amb la seva barba blanca que semblava florida com un lliri, i deixava entorn dels qui el miraven com un perfum de les més excelses virtuts.

Aquell home petitó, amb els braços plegats i la testa humiliada, pobrament vestit, sense ombra de grandesa ni vanaglòria, era el primer de tots nosaltres; era el més excels i el més alat; el més inefable i el més representatiu. El qui havia concebut, per la gràcia d’una molt alta inspiració, i el qui portava en vies d’una realització definitiva l’obra més gran i portentosa dels nostres temps; el temple meravellós de la nostra redempció; el temple vigilant del nostre esperit amb els seus múltiples campanars en els quals repicaran pels nostres triomfs i les nostres glòries, per la nostra salvació, les campanes d’or i argent de l’esdevenidor; el temple viu i palpitant, del qual era cada pedra un tros del seu propi cor i una exhalació del seu vibrant esperit.

Ja no el veurem mai més, d’ara endavant, pels nostres carrers, però el nostre immortal Antoni Gaudí resta viu en cada una de les seves pedres.

Mirem-les sempre més, les seves pedres, i aprenem d’elles. Les pedres d’En Gaudí parlen; les pedres d’En Gaudí preguen. En elles tota l’emocionant epopeia d’una època; tota l’aspiració, tota la fe, tota la magnitud, tota la fortalesa d’uns nobles i bells ideals que són el nostre sagrat patrimoni.

Avui les pedres d’En Gaudí ploren! Avui tot el poble d’En Gaudí plora amb elles!…

Bé ens caldrà estimar-les, aquestes pedres, monjoies eternes del nostre renaixement! Bé ens caldrà tothora desxifrar-les una per una!…

En elles hi ha deixat escrit, el nostre arquitecte taumaturg, la norma que ens ha de guiar, el camí per on hem d’avançar; els signes que han de salvar la raça.

La seva obra de pedra, nova i única al món, té tot l’abast, té tota la significació, té tota l’esgarrifança d’una molt forta visió profètica, i en tota ella, en tota l’obra inconfusible d’aquest home, senzill i renunciador de tota honor i de tota vanitat humana, hi apareix clarament posada la mà poderosa de Déu.

Recordem la manera com fou ell el predestinat, l’escollit per a prosseguir les obres i erigir aquest gran temple de Déu a casa nostra. Seguiu-lo fins al seu darrer respir. Tot, tot porta en la vida exemplar d’aquest home, tan amic de la santedat, tan familiaritzat naturalment amb ella, una visible empremta divina.

De molts anys ençà ell no vivia la nostra vida circumstancial del segle; ell vivia en un pla d’eternitat essencial i era tot il·luminat de per dintre. És per això que cada paraula d’ell esclatava com un raig de claror excelsa i diàfana i era una joia inefable, una festa per l’esperit.

La saviesa de Déu eixia perfumada de la seva pensa serena i humil i la bondat del cel desbordava del seu cor amorosíssim. Parlava com un apòstol; mirava com un serafí.

En Gaudí ha clos una època i ha deixat marcada aquesta fita transcendent de la nostra història amb quatre gloriosos campanars que van de dret cap al cel. Aquests campanars són els camins nostres. Déu vol que amb ells ascendeixi perennement el nostre esperit i sigui essencial i ferma la nostra fe.

Aquests campanars no tenen veu encara ací en la terra, però avui que l’ànima beata d’En Gaudí, aquell qui per exprés comandament de Déu els aixecava titànic, vola radiant pels aires, sentireu, si escolteu bé, per tot el cel, un tritlleig de benedicció i un repicar de festa que és tota una revelació.

A Barcelona ha mort un geni! A Barcelona ha mort un sant!

Signat com Chiron.