L’ocupació d’una ciutat

No manquen en aquest país del Ruhr, nou teatre de la guerra, les coses extraordinàries. N’és una, la ciutat de Gelsenkirchen. Podeu anar-hi des d’Essen, amb el tren, en vint minuts, o en tramvia, en menys d’una hora. És un camí com el de Barcelona a Badalona, però sense gens de blau i sense gens de verd. El cel és baix i brut, i els pocs camps que encara hi resten, i els pocs arbres que encara hi creixen, estan coberts de pols de carbó.

En arribar i saltar del tren o del tramvia, us trobeu a una ciutat alemanya moderna del model patentat. Carrers amples i ben empedrats, places ben dibuixades, urbanització model. Una casa de la vila, una casa de Correus, un hospital, un institut, un teatre municipal; tot construït de vint anys ençà i del més pur estil gòtic alemany del segle XV. I els jardins i parcs de Gelsenkirchen? Els jardins i parcs de Gelsenkirchen són, al primer cop d’ull, iguals que els de qualsevulla altra ciutat que Gelsenkirchen. Però, un cop explicat els jardins i parcs de Gelsenkirchen són una cosa molt més complicada del què semblen. Són un lloc d’esbarjo i són una obra científica. Gelsenkirchen ja tenia de tot quan encara no tenia jardins, perquè la pols del carbó assecava l’herba, no deixava créixer els arbres i matava les flors. I Gelsenkirchen no hauria tingut mai jardins, sense els savis alemanys, els quals, amb ciència i paciència ―que és la base de la ciència― van acabar per descobrir herbes i arbres i menes de flors sobre els quals la pols de carbó exerceix una influència encoratjadora.

Avui, Gelsenkirchen té uns jardins que enamoren.

Fa cent anys, Gelsenkirchen era un poble, si fa o no fa, com el Papiol. Fa cinquanta anys tenia la importància de Centelles, i en acabar el segle passat encara no era tant com Sabadell. La gran ciutat, feta per l’agregació de Gelsenkirchen, d’un ramat de pobles de l’entorn, amb prou feines arriba a tenir deu anys d’història, i a hores d’ara, hi viuen més de dos-centes mil persones. És la gran ciutat més jove d’Europa, i la gent de Gelsenkirchen us contarà que en els mapes de l’exèrcit francès de l’ocupació, Gelsenkirchen figura encara com un poblet de més, al costat de Schalke, Hessler, Bismarck, Bulmke, Ückendorf.

Nosaltres, pel que pogués ésser, això no ens ho creiem. Però, el cert és que un mes després d’haver començat l’ocupació de la Ruhr, els francesos, no havien fet encara cap demostració militar a Gelsenkirchen. «La ciutat carbonífera més important del continent no havia rebut la visita de les tropes enviades a la conca del Ruhr ―segons diuen― a cercar carbó.» De la qual cosa, a Gelsenkirchen no se’n planyia ningú. Naturalment.

I heu’s aquí que un dia al vespre va passar per Gelsenkirchen un automòbil amb el fanal de darrere apagat. Un policia alemany el feu aturar, sense saber que a dintre hi anaven dos gendarmes francesos. Entre el policia i els gendarmes va esclatar una baralla i d’aquesta en va sortir mort el policia alemany i ferits els gendarmes francesos, l’un a la cama i l’altre al fetge.

Des d’aquest moment Gelsenkirchen ha conegut la guerra, més violenta, més directament que cap altra ciutat de la conca del Ruhr. Som a la ciutat del carbó, fa vint-i-quatre hores, i heu’s ací el que hem vist.

Ahir a la tarda un regiment francès va presentar-se a Gelsenkirchen per a complir les ordres del general Degoutte: cobrar una multa de 100 milions de marcs i fer una demostració de força contra la policia i als ulls de la població.

L’alcalde fou detingut. El cap de la policia fou detingut. Vint-i-quatre oficials i soldats de la policia foren detinguts i passejats pels carrers de la ciutat amb les mans enlaire. Els soldats francesos penetraren en les diverses delegacions de policia de la ciutat i ho feren malbé tot: taules, cadires, llits, telèfons, bicicletes, armaris, portes i finestres. A l’arxiu de les organitzacions d’assegurança social, instal·lat en el primer pis d’una de les delegacions de policia, no hi va quedar ni un paper sencer i hauran de passar alguns mesos abans que els invàlids i vells de Gelsenkirchen puguin tornar a cobrar un cèntim. No creiem que aquest fos un dels fins concrets del general Degoutte, però la guerra no pot anar sempre acompanyada del discerniment.

D’aquesta primera expedició, els francesos van entornar-se sense efectius els 100 milions de marcs. Les autoritats de la ciutat van negar-se rodonament a pagar ni un cèntim, i aquest matí l’exèrcit francès s’ha presentat a cobrar. A les set, a punta de dia, han entrat a Gelsenkirchen un regiment d’infanteria, un esquadró de cavalleria, una secció d’ametralladores, una secció de ciclistes, i vint-i-quatre tanks. Han ocupat la ciutat estratègicament i, davant del nou refús de les autoritats, el cap de les forces franceses ha donat l’ordre d’espanyar les caixes de la Casa de la Vila i de l’estació de la casa de Correus. Aquesta operació ha produït a la vora de vuitanta milions de marcs, només. Els francesos han declarat que fins que tinguessin recollits els cent milions de marcs, no se n’anirien…

En acabar aquesta crònica i anar a agafar el tren, els francesos ―infanteria, cavalleria, ciclistes, ametralladores i tanks― encara són a Gelsenkirchen. Vol dir que encara no tenen els cent milions de marcs. Però nosaltres ens en anem de Gelsenkirchen profundament convençuts que la reunió dels cent milions és cosa d’hores.

Cent milions de marcs! Són una cinquantena de mils de francs. A Essen, un cap d’Administració militar francès ens digué que cada soldat del cos expedicionari de la conca del Ruhr costava més de cinquanta francs diaris… Mentre recullen a Gelsenkirchen 50.000 francs, els tres mil soldats francesos que fan aquesta feina gasten, doncs, 150.000 francs cada dia.

Bon negoci.

Gelsenkirchen, 17 de febrer de 1923.