Intermedi a Düsseldorf

Els dos dies que hem passat a Düsseldorf han estat dies d’anormalitat, de febre, d’enèrgiques i sobtades intervencions de les autoritats militars en la vida de la població. Amb vint-i-quatre hores de diferència, el general Degoutte ha ordenat l’expulsió del president del govern del districte de Düsseldorf i de l’alcalde de la ciutat de Düsseldorf. Aquestes expulsions principals han anat acompanyades de l’expulsió d’un bon nombre de funcionaris, han provocat protestes i tancaments de portes, han estat causa que els diaris publiquessin articles violents contra l’ocupació i que a conseqüència d’aquests articles els diaris fossin suspesos. I, malgrat tot…

Malgrat tot, a Düsseldorf hi ha la pau. Després de dos anys de presència, les tropes d’ocupació han sabut, evidentment, fer-se tolerar. Entre els soldats francesos i els habitants de Düsseldorf s’ha establert una convivència. No direm ―és clar― que la presència de les tropes franceses doni a la gent de Düsseldorf cap mena de gust. Si l’exèrcit d’ocupació se n’anés, la gent de Düsseldorf contemplaria l’esquena dels soldats amb molta més satisfacció de com ara els mira la cara. El francès és l’enemic: l’enemic d’ahir, i, potser, l’enemic de demà. Però a Düsseldorf ha deixat d’ésser l’enemic d’avui. Tot al revés de ço que passa a la conca del Ruhr, on el francès és, per damunt de tot, l’enemic d’avui, l’enemic contra el qual es fa la guerra per treure’l de casa, costi el que costi.

Fora de l’estació, guardada militarment per sentinelles amb l’arma al braç, l’exèrcit francès no pren per a passejar-se per Düsseldorf cap de les precaucions que la guàrdia civil espanyola pren per a passejar-se per Barcelona. Els camions de la intendència van pel carrer sense guàrdia armada, els soldats no porten cap més arma que un jonc a la mà, els oficials entren sols i sense armes en els cafès i llocs d’esbarjo i comparteixen amb els alemanys una mateixa taula i una mateixa llotja. De tant en tant, passa pels carrers i passeigs qualque parella bisexual, la Gretchen de bracet amb el poilu, un francès i una alemanya que s’han sabut entendre. És llàstima, només, que el secret de la seva intel·ligència no tingui cap valor polític.

Des de la vaga dels carrilaires, Düsseldorf, ciutat de mig milió d’habitants, un dels centres industrials més complicats i poderosos d’Alemanya, viu completament isolada del món. Fa un més que els düsseldorfins no tenen altre mitjà de comunicació que els tramvies. Amb tramvia hom pot anar a qualsevol poblet de la zona anglesa i esperar un tren local que vagi a Colònia o a Solingen. Amb tramvia hom pot anar també a les ciutats de la conca del Ruhr: tres hores i mitja i tres canvis per arribar a Essen, en comptes d’anar-hi, com abans, directament i en menys d’una hora. Anar de Düsseldorf a Berlín o a Frankfurt, que era abans cosa de poques hores, ha esdevingut una empresa problemàtica i arriscada, per a la realització de la qual fa falta un dia o un dia i mig.

Però, en fi, siguin quines siguin les dificultats i les incomoditats, un home arriba a entrar i sortir de Düsseldorf. Un home, i mil, i deu mil. Ço que no pot entrar a Düsseldorf és carbó, és cotó, és ferro, són les primeres matèries per a alimentar el treball de les fàbriques innombrables. Ço que no pot sortir de Düsseldorf són els productes industrials de tota mena que les fàbriques van produint encara, mentre esgoten els estocs de primeres matèries i de combustible. Des del pont magnífic sobre el Rin, aixecat a gran alçada per a deixar lliure pas als vaixells, l’imponent panorama de la ciutat industrial, construïda a banda i banda de riu, dóna la mesura de la crisi que amenaça la vida i la producció d’aquestes terres. Què farà aquesta immensa ciutat si d’aquí unes quantes setmanes segueix la situació d’ara, si els trens no hi entren ni en surten, si el Rin continua essent un corrent d’aigua decoratiu i inútil com un riu espanyol?

A Düsseldorf, els efectes produïts per l’atur forçós comencen a sentir-se i a la llarga la manca de treball serà un element de feblesa per a la resistència passiva. De punta de dia a entrada de fosc, a la plaça de l’estació de Düsseldorf hi ha formats grups de treballadors desenfeinats que esperen torn per a inscriure’s a l’oficina de plaçament que els francesos tenen oberta per anar substituint de mica en mica els carrilaires vaguistes amb altre personal obrer alemany. És cert que, fins ara, ni els francesos semblen tenir un gran interès a fer donar a llur oficina el màximum de rendiment (cada quart o mitja hora es permet l’entrada d’un parell d’obrers a l’estació per l’escletxa de la porta amb prou feines oberta), ni els alemanys semblen massa adelerats a respondre a la crida dels francesos. Però, i d’aquí uns quants dies? I d’aquí unes quantes setmanes o mesos?

Aquesta gent de posat trist, aquests obrers sense treball i amb una família per mantenir, resignats a acceptar feina ―i pa― de mans dels francesos, aquests homes que omplen, a clapes de trenta o quaranta, la plaça de l’Estació de Düsseldorf, són un indici poc afalagador per a l’esdevenidor de la política d’intransigència.

Düsseldorf, 22 de febrer de 1923.