El gran problema. D’essen a Düsseldorf en un tren militar francès

―Voldria anar a Düsseldorf…

―És molt fàcil. Prengui el tramvia fins a Mülheim. A Mülheim prengui el tramvia directe fins a Düsseldorf. Si té la sort d’enllaçar serà a Düsseldorf en tres hores i mitja.

―De manera que el tren…

―Impossible. La línia està en mans dels francesos.

―I a Colònia?

―Igual. Ha d’anar a Mamm, i si no a Düsseldorf, i un cop a Düsseldorf anar en tramvia fins a un punt qualsevol de la zona d’ocupació anglesa.

És el gran problema. La conca del Ruhr està isolada. Únicament la línia d’Essen a Berlín roman encara oberta per al tràfec de passatgers. Entre els centres urbans de l’interior de la conca els trens van i vénen. Però a les grans línies, essencials per al proveïment de l’exèrcit d’ocupació i per al transport de carbó cap a França i Bèlgica, l’atur és complet. La major part del personal alemany va declarar-se en vaga i els francesos han hagut de prescindir de la resta davant dels actes continuats de sabotatge.

Una veu amiga ens diu:

―Si el comandant Simonet l’autoritzés, podria anar Düsseldorf amb un dels nostres trens militars.

El comandant Simonet és el cap de la quarta Divisió de Ferrocarrils de Campanya. Ens rep en un magnífic despatx de la Direcció de Ferrocarrils d’Essen ocupada pels francesos. Li diem que volem anar a Düsseldorf.

―Cap mena d’inconvenient. El tren surt a les 3’32 en punt.

Mentre el comandant Simonet ens estén el permís, li fem algunes preguntes sobre la situació actual i l’esdevenidor del gran problema dels transports a la conca del Ruhr. Les seves respostes ens semblen interessants:

―Ensopeguem amb grosses dificultats ―ens diu― i l’origen, gairebé únic d’aquestes dificultats, és a Berlín.

Una gran part dels obrers estaria disposada a treballar amb nosaltres. Però li han fet creure que l’ocupació francesa és cosa de setmanes, de mesos a tot estirar, i té por de les represalies un cop nosaltres ens en anem. Per altra banda l’element nacionalista obrer s’ha donat a actes de sabotatge, que, per miracle, no han ocasionat catàstrofes greus, i no ens ha quedat més remei que prescindir, de moment, de tot el personal alemany i fer venir personal francès, especialment d’Alsàcia. De seguida, però, tornarem a prendre personal del país.

Ja estan impresos els formularis de contracte individual.

Amb el personal d’ara ―continua dient el comandant Simonet― tenim ja assegurat el proveïment i el transport de tropes, i estem iniciant ja un servei de passatgers regular. Circulen ja trens a hores fixes entre Essen i Düsseldorf i entre Düsseldorf i Duisburg. Ara per ara aquests trens estan reservats a les persones portadores de permisos, però aviat estaran a la disposició de tothom que vulgui viatjar. Car és evident que obligats per l’actitud del govern alemany, els francesos anirem a l’explotació comercial dels ferrocarrils de la conca del Ruhr. La situació actual no pot durar. Cada dia ens costa milions de francs, i és evident que les grans companyies ferroviàries franceses estarien disposades de bona gana a encarregar-se de l’explotació de la xarxa de ferrocarrils del Ruhr i sabrien treure’n profit. D’això s’està tractant actualment a París. Nosaltres, els militars, no fem més que preparar el terreny.

A un quart de quatre som a l’estació d’Essen-Sud. El tren de Düsseldorf ja està format i a punt de sortir. La màquina, dos vagons de tercera i un furgó. Maquinista, fogainer i cap de tren van vestits de soldat. Pel que pogués ésser; al furgó hi ha muntada una ametralladora. El tren va gairebé buit. Els únics passatgers civils són tres enginyers francesos de la missió Coste, el meu company Tassin, del diari rus «Dnl» de Berlín, i jo.

És una escena de família.

―Marxem? ―diu el cap de tren al maquinista.

―Marxem.

I el tren ―encara que sembli mentida― arrenca a les 3’32 en punt. Travessem el parc i el bosc municipal d’Essen, blancs de neu. Molta canalla que, atrafegada a patinar i tirar-se marges avall amb les «louges», no para esment al nostre pas.

La gent gran, en canvi, mira encuriosida el tren militar, i de tant en tant qualque patriota, malgrat d’un fred que pela, es decideix a treure’s la mà de la butxaca i ens amenaça amb el puny clos.

Ens aturem a totes les estacions i de vegades ens aturem encara que no hi hagi estació. Al cap de mitja hora llarga arribem a Werden, a nou quilòmetres d’Essen. El nostre tren no passa de Werden. Hem de baixar i esperar un altre tren que ens porti a Düsseldorf.

―Quan arriba?

―Ja fa estona que hauria d’ésser aquí.

Bon consol. Amb un fred de sis graus sota zero esperem el tren de Düsseldorf durant tres quarts, que fan de més mal passar que tres setmanes a Berlín o tres mesos a Barcelona. El tren arriba atapeït de soldats, i l’únic departament mig buit, on podem encabir-nos els enginyers de la missió Coste i nosaltres, té els vidres trencats a banda i banda. De Werden a Düsseldorf ―trenta quilòmetres― dues hores. Ens aturem davant de les estacions, davant dels passos a nivell, al bell mig d’un pont, davant d’un prat, davant d’un cirerer i davant d’un pagès. Arribem a Düsseldorf petant de dents…

Normalment surten i entren de la conca del Ruhr sis mil trens diaris. Durant les tres hores i mitja que ha durat el viatge d’Essen a Düsseldorf no hem creuat ni un tren. Ni un per remei.

Un cop a l’hotel, ficats al llit de seguida per fer-nos passar el fred, hem desplegat «L’Echo de Paris», comprat en sortir de l’estació de Düsseldorf. Article de «Pertinax»: «Mercès a esforços persistents hem aconseguit organitzar el tràfec ferroviari a la conca del Ruhr…»

Düsseldorf, 19 de febrer de 1923.