Dia d’arribada a Essen II

A la porta de l’Ajuntament, sentinelles francesos. A la porta de la Delegació de Policia, sentinelles francesos. A la porta de la Sucursal del Banc d’Alemanya, sentinelles francesos. A la porta del Teatre Municipal, sentinelles francesos.

―A la porta del Teatre també? Per què?

―Perquè abans-d’ahir va representar-s’hi el «Guillem Tell».

Si els francesos arriben a aconseguir que l’esperit de Guillem Tell sigui l’esperit d’Alemanya, ningú no podrà dir que l’ocupació de la conca del Ruhr no hagi servit per a res de bo. Entengui’s bé que diem l’esperit de Guillem Tell o, si voleu, de Schiller. No l’esperit de Ludendorff o d’Hugo Stinnes.

Essen, avui, és, decididament, un indret extraordinari. Passegeu per la Kettwigerstrasse i mentre esteu aturat davant de l’aparador d’una ganiveteria sentiu que algú us fica la mà a la butxaca de l’abric que portàveu mig badada. En girar-vos veieu un home que s’allunya i us llença una mirada d’intel·ligència, mentre la mà que instintivament heu portada a la butxaca ensopega amb un paper mig arrugat. És una crida als obrers perquè facin el seu deure d’Alemanys i es neguin a acceptar les ofertes de treball que els fan els francesos.

La propaganda contra els francesos per mitjà de fulles i cartells, és intensíssima. Per totes les parets se’n veuen d’esqueixats. Cada matí patrulles de soldats francesos han d’anar per tota la ciutat estripant amb les baionetes els nous cartells que han estat fixats durant la nit. Fulles volants de totes menes se’n troben a tot arreu: sobre els taulells de les botigues, en els seients dels taxis, al calaix de la tauleta de nit de l’habitació de l’hotel. Cap d’aquestes fulles porta peu d’impremta, i fins ara, els francesos no han pogut descobrir ni una sola de les abundantíssimes fonts de propaganda que ni de nit ni de dia paren de rajar.

Fa dos dies que la Cambra del Comerç al Detall d’Essen va prendre un acord de guerra: prohibir als seus membres (és a dir, a tot el comerç de la ciutat), que venguessin a les tropes d’ocupació.

I des fa dos dies ―m’ha contat― que els comerciants d’Essen no viuen un minut tranquils. Els soldats francesos patrullen de deu o vint manades per un oficial o un sergent, de vegades a peu i de vegades muntats en un camió automòbil, van de botiga en botiga i demanen, primer a les bones, si els volen servir. Un cop els amos o els dependents han dit que no, el cap de la patrulla dóna ordre als soldats de servir-se ells mateixos, i cada un agafa allò que li convé. Un cop proveïts se’n van i moltes vegades s’emporten l’amo detingut.

Avui al matí, amb totes les botigues i establiments tancats com a protesta per la detenció de l’alcalde, aquestes operacions no són factibles. Però a l’hora de dinar ―que per a nosaltres era l’hora de no dinar― s’ha presentat al nostre hotel un grup d’una trentena d’oficials francesos, acompanyats d’un intèrpret:

―Aquests senyors volen dinar.

―Impossible. No hi ha res cuit, ni hi haurà ningú del personal fins a les quatre de la tarda ―contesta l’amo.

―Aquests senyors em diuen que li transmeti l’ordre de servir-los immediatament dinar.

―Ja li he dit que era impossible…

Deixant l’amo de l’hotel amb la paraula a la boca, el grup d’oficials va anar-se’n ordenadament cap a la cuina, van agafar tot el que hi havia de bo per a preparar un esmorzar fred i van instal·lar-se al menjador, fent-se ells mateixos el servei.

Una hora després els francesos s’incautaven de l’hotel, posaven sentinelles a la porta i donaven als hostes un termini de quatre hores per a desallotjar les cambres i treure els equipatges.

Un dia passat a Essen, al cap d’un mes i mig de ser-hi els francesos, ens convenç que l’ocupació militar no ha esdevingut encara el règim de vida normal a la conca del Ruhr, condició indispensable perquè l’operació francesa pugui donar ―o arribar a donar― algun rendiment. Diem règim normal, en el mateix sentit que l’ocupació alemanya esdevingué el règim normal de Bèlgica i nord de França durant la guerra. Règim normal en un país militarment ocupat, vol dir submissió general a l’estat de fet ―a l’estat de força.

D’aquesta submissió general a l’estat de fet, la ciutat d’Essen n’està encara lluny, i els francesos semblen disposats a fer d’ara endavant una aplicació de la força més directa i més incisiva.

Essen, 15 de febrer de 1923.