Dia d’arribada a Essen

Digueu-me com van els ferrocarrils i us diré si a un país hi ha pau o guerres. Pau vol dir regularitat i precisió de les comunicacions. Guerra vol dir inseguretat i desgavell. (Hi ha, naturalment, l’excepció d’Espanya on els ferrocarrils van malament en temps de pau. Però és que Espanya no és ben bé ço que nosaltres volem dir «país»).

―A Essen? Ja veurem si hi arribarem, ens digué el conductor en prendre el tren a l’estació berlinesa de Charlottenburg. Si no podem arribar-hi, haurà de llevar-se a les quatre i canviar de tren a Hamm.

El meu company de departament anava a Colònia. Per a ell, cap mena d’esperança. No li quedava més remei que llevar-se a les quatre, baixar a Hamm i tracta d’arribar a Colònia per línies secundàries i de tramvia. Car si era dubtós que el nostre tren arribés a entrar a la conca del Ruhr, era en canvi segur que un cop dintre no en tornaria a sortir, i que a Colònia, terme de la seva destinació normal, no hi arribaria mai.

Cap mena de dubte, doncs. A la conca del Ruhr hi ha la guerra.

A l’estació d’Essen no hi ha signes ostentatoris de l’ocupació. No s’hi veu ni un soldat. Molt modest de proporcions, un sol cartell en el vestíbul, indica el lloc de les oficines militars. Tan bon punt sortim al carrer un altre cartell, que agafa un pany de paret de cap a cap, ens indica la direcció de la comandància de la plaça, instal·lada a l’edifici del «Kohlensyndicat», el sindicat carbonífer que era l’amo de la conca del Ruhr abans que els francesos vinguessin. Amb lletres immenses el text francès: «Commandement de la place». A sota, amb lletres minúscules, el mot alemany que la guerra ha fet cèlebre: «Kommandantur». Vetllant per la integritat del cartell, un sentinella uniformat de blau, amb casc d’acer i baioneta al canó. A dos quarts de set del matí amb prou feines començava a apuntar el dia, i la baioneta del sentinella tenia, a les fosques, una lluentor desagradable.

En arribar a l’hotel es repeteix, en altra forma, l’escena de la sortida de Berlín:

―No li assegurem que aquest vespre pugui dormir aquí. Els francesos poden venir a incautar-se de l’Hotel d’un moment a l’altre. Si no vol córrer el perill de passar la nit al carrer o a la sala d’espera de l’estació prengui precaucions. Demés, facis servir el desdejuni abans de les nou i mengi fort, car, a tot Essen no hi haurà manera de menjar ni beure res fins a les quatre de la tarda.

―Què passa?

―Els francesos van agafar ahir al Dr. Schäfer i les associacions patronals i obreres del comerç d’Essen van decidir tancar les botigues avui i interrompre tota mena de serveis fins a les quatre de la tarda com a manifestació de protesta. (El doctor Schäfer és el primer tinent d’alcalde d’Essen i fa d’alcalde des que el Dr. Luther fou nomenat ministre de Proveïments del Gabinet Cuno.)

Un tancament general a una ciutat alemanya és molt menys impressionant que a casa nostra, car ni els portals ni els aparadors de les botigues estan protegits per portes de ferro. Noresmenys, a les deu del matí Essen ofereix un aspecte d’anormal excitació. Els desenfeinats omplen de gom a gom els carrers del centre de la ciutat. Entre la gentada passen alguns ―no gaires― soldats i oficials francesos, ràpids, enfeinats, voluntàriament distrets per a evitar les mirades de la gent. Cada oficial va acompanyat de dos o quatre soldats amb armes. Cada soldat sense armes porta al costat un company amb la baioneta al canó. De tant en tant la gent ha d’agombolar-se a les voreres (tota la part central d’Essen no són més que carrerons) per a deixar pas lliure a una rècula de camions militars, un pilot de soldats de cavalleria, o un esquadró de «tanks» que passa lentament, roncant i arrossegant-se.

La gran plaça davant de l’estació és l’indret més vibrant de la ciutat. Una dotzena de policies alemanys a cavall mantenen l’ordre, impedint que la gent s’acosti massa a la vora de l’Hotel Handelshof, residència dels oficials francesos. Hom té la sensació directa i certa què si no fos per la presència i l’acció pacient i contínua dels policies alemanys no tardarien a repetir-se els incidents, inútilment tràgics, de Frankfurt, talment és viva l’agitació de la gent, talment és visible la nerviositat dels sentinelles francesos que fan la guarda davant de l’Handelshof i de la casa de Correus.

Al voltant de les venedores de diaris instal·lats a la plaça de l’Estació hi ha format un grup nombrosíssim que es renova sense parar:

―La «Essener Allgemeine» diu? Sospesa per quinze dies des d’ahir. La «Rheinisch-Westphälische Zeitung»? Sospesa des de fa tres dies i no se sap quan podrà tornar a sortir…

Amb excepció de dos diaris que també han passat ja per períodes de suspensió, tota la premsa d’Essen està sospesa. No surten més que l’«Essener Anzeiger», i la «Essener Volkszeitung» orgue del partit catòlic. A dos quarts d’onze del matí arriba a la plaça de l’Estació un número extraordinari de l’«Essener Anzeiger», un quart de plana imprès d’una sola cara, que es ven a trenta marcs. Tothom el compra i el ressegueix febrosament. Els grups de gent es fan més densos i la policia per a evitar incidents, treu de la plaça de l’Estació els venedors.

Què ha passat? La fulla extraordinària anuncia amb lletres gruixudes que l’endemà, a les nou del matí, l’alcalde d’Essen serà jutjat per un consell de guerra francès. Res més que això i la cotització del dòlar, 19.323. Fidels a les costums de Berlín ens dirigim al ciutadà que tenim al costat:

―Què li sembla? El dòlar a menys de vint mil…

L’interpel·lat em mira de cap a peus i em gira l’esquena. Nosaltres, una mica escorreguts, també girem cua i ens en anem a córrer altres indrets de la ciutat. En passar per davant de la casa de Correus un sentinella francès ens dóna seca i terminant l’ordre de baixar de la vorera.

Comprenem que a Essen la cotització del dòlar interessi poc.

Essen, 15 de febrer de 1923.