De la nova guerra a la nova pau

Després de tornar de la conca del Ruhr, nou teatre de la guerra, amb el darrer tren directe que va sortir d’Essen cap a Berlín, la tasca de resumir amb brevetat les impressions rebudes, els fets observats, les declaracions recollides, amb el fi d’arribar a conclusions precises i relativament certes, no es troba gens planera. Ben al contrari. Car formular les conclusions d’una enquesta a la regió del Ruhr equival a voler contestar aquestes preguntes. Primera: com acabarà la nova guerra i quan. Segona: quines seran les condicions de la nova pau.

Durant la guerra gran, el ròssec interminable del període d’indecisió va fer creure a molta gent que el conflicte s’acabaria per cansament general, sense vencedors ni vençuts. De mitjan 1917 a mitjan 1918, sobretot, aquesta teoria, que ara torna a aparèixer amb motiu de l’ocupació del Ruhr, va adquirir un gran prestigi i molts brillants escriptors van fer la demostració ―irrefutable, naturalment― que la guerra no la podia guanyar ningú, ni els alemanys ni els aliats, ni els blancs ni els negres, ni els blau-grana ni els de la camisa barrada. Temptadora, fàcil i enganyadora comparació entre les coses de la política i les coses del joc i de l’esport. Ni la guerra, però, ni l’ocupació del Ruhr no són un partit d’escacs o de futbol. Manquen les regles, el reglament, les tradicions de cortesia, els temps marcats, el referee. Manquen, per tant, totes les condicions i limitacions de les quals poden resultar-ne les taules, l’empat, el match nul. I no val a retreure els casos de guerres indecisament finides per la intervenció d’un tercer, d’una gran potència o d’un grup de potències. Ço que hem dit val precisament perquè durant la gran guerra no hi havia cap tercer amb prou força per a intervenir. És el mateix cas d’avui, i qui en dubti no ha de fer sinó recordar el resultat de la conferència de Washington sobre la construcció de submarins i rellegir el recent debat a la Cambra anglesa sobre el pressupost d’aviació.

França ha dit ben clar, i repetit, que consideraria tota intervenció ―sense exceptuar la intervenció de la Societat de les Nacions, la qual, per altra banda, només pot produir-se a instigació d’un dels seus membres― com un acte d’enemistat. Si França no vol acceptar la intervenció d’un tercer per a la solució del conflicte del Ruhr, no hi haurà ningú al món que vulgui ―ni que gosi― imposar-la-hi. I és precís, per tant, descartar la solució intervencionista, no en queda sinó una altra de possible: l’acabament normal de la guerra amb un vencedor i un vençut.

La decisió, l’esperit de sacrifici, i, per part de la gent mateixa de la conca del Ruhr, la prudència innegable amb què de dos mesos ençà menen la campanya de resistència passiva, fan molt d’honor als alemanys. Privada del carbó, del coc i dels fabricats de les indústries del Ruhr, la resta d’Alemanya, per tal d’evitar una greu crisi immediata d’atur forçós, ha d’efectuar compres onerosíssimes a l’estranger, i encara que de moment aquestes despeses resulten suportables gràcies a la suspensió total dels pagaments a títol de reparacions, quan torni a arribar l’hora de passar comptes, els milions de marcs i l’or que ara se’n van cap a Anglaterra i Suècia en processó feta, faran una terrible falta. Els industrials i obrers de la conca del Ruhr, per la seva part, saben perfectament que per causa de la política de resistència l’aspecte militar de l’ocupació s’accentuà rigorosament, i, malgrat això, tothom que no tingui la intenció deliberada de tergiversar els fets, ha de reconèixer que la voluntat i l’esperit de resistència són entre la gent del Ruhr ferms i generals i que, per ara almenys, les divergències entre la massa obrera i els patrons no són res més que imaginacions periodístiques. Més encara. La tendència del comerç de les ciutats ―i què és la conca del Ruhr sinó una sola i gran ciutat?― a pactar un modus vivendi amb les tropes d’ocupació, ensopega principalment amb la resistència i moltes vegades l’oposició activa dels sindicats i les masses obreres. Per als treballadors, en efecte, l’exèrcit francès, deixant tota altra mena de consideracions a part, són cent mil homes amb les butxaques plenes que poden fer encarir la vida encara més del que ja ho està.

Tot això és cert. Però també és cert que els francesos han posat al voltant de la conca del Ruhr un cordó duaner que no deixa passar ni esmunyir res ni ningú. També és cert que les fàbriques i les mines de la conca del Ruhr acumulen existències, la distribució de les quals no podrà fer-se sense l’aquiescència de la força francesa. També és cert que els francesos han desarmat per complet i sense gran esforç la policia de seguretat alemanya a tota la conca del Ruhr. I que contra els efectes finals, implacables i certs, d’aquestes mesures, Alemanya no posseeix cap mitjà eficaç de defensa, cap taula de salvació ―això és més cert que tota altra cosa.

Després d’haver perdut la guerra gran, doncs, Alemanya perdrà també la guerra del Ruhr. La té de fet perduda des del primer dia. Ara, que aquesta guerra, com totes les guerres, ha d’anar seguida de la pau, necessàriament, un dia o altre. Quan arribi el dia, no gaire llunyà, d’aquesta nova pau, què podrà fer Alemanya? Quins camins li seran barrats, quines rutes li quedaran obertes?