31 des. Converses amb gent de poca importància
Converses amb gent de poca importància
Publicat a La Veu de Catalunya el 17 de març de 1923.
Aquest sergent de la divisió de ferrocarrils de campanya, vell carrilaire, amb el qual parlem al vestíbul desert de l’estació de Düsseldorf malgrat el ban recent del general Degoutte que defineix com un delicte la conversa entre soldats i civils desconeguts, ens diu:
―Què vol dir que fem mil cinc-cents homes que, si bé som de l’ofici, manquem de la precisa experiència posats a explotar una de les xarxes més enrevessades del món, en el moviment de la qual treballaven més de cent mil persones? Ja fem prou si aconseguim, i fins ara ho hem aconseguit, que els trens carregats de queviures arribin als centres d’ocupació militar de la conca del Ruhr. Pel que fa a una explotació regular dels ferrocarrils, per ara no cal pensar-hi. Tan bon punt augmentéssim el tràfec, augmentarien els accidents. Si ara, que despatxem els combois a intervals de tres i quatre hores no hem pogut evitar un nombre considerable de desgràcies, el dia que ens atrevíssim a augmentar la circulació provocaríem veritables catàstrofes. Ha de passar molt temps, molt. I ha de venir molta més gent abans que nosaltres sols, sense el concurs del personal alemany, puguem portar el servei de ferrocarrils a la tercera part de ço que era abans de la vaga.
Demés, el govern tramet de preferència personal subaltern alsacià, perquè és coneixedor del material alemany i pot entendre’s amb la gent. Però si passa moltes vegades que no pot entendre’s amb nosaltres. Alguna de les desgràcies que han succeït aquests darrers dies ha vingut de què el maquinista i el cap del tren no podien entendre’s. I de la lleialtat del personal alsacià, de tot el personal alsacià, «si jo fos govern» no n’estaria pas tan segur com això…
Mitja hora abans que li anéssim a comprar films per al nostre «Kodak» i li preguntéssim ―naturalment― el seu interessant parer sobre la situació, dos oficials francesos s’havien presentat a la botiga d’aquest honorable comerciant d’Essen amb la intenció de comprar-li un aparell. El comerciant va negar-se a vendre’ls-ho i els oficials van agafar l’aparell que més bé els va semblar i se’n van anar tranquils i satisfets. El comerciant ens diu:
―Les simpaties que jo tinc pels francesos ja se les pot pensar, i el fet que un parell d’oficials se m’acabin d’endur un aparell de dos-cents mil marcs, no ha contribuït pas a augmentar-les. De totes maneres estic obligat a reconèixer que els dos oficials que se m’han endut l’aparell estaven disposats a comprar-me’l i a pagar-lo. Però jo m’he hagut de subjectar a l’ordre de la nostra cambra sindical.
Fins ara l’únic resultat gros d’aquesta ordre ha estat que un consell de guerra francès condemnés a dos anys de presó el nostre president. I després, per ací i per allà, incidents com el que m’acaba de passar a mi. Hom què ha de fer? Desobeir l’ordre de la cambra sindical és exposar-se a la malvolença dels altres comerciants i de la població sencera. Demés, jo sóc bon patriota alemany, partidari de la política de resistència passiva i disposat a fer els sacrificis que se’m manin. Però, francament, mentre els francesos siguin a la ciutat armats de tancs i ametralladores i disposats per altra banda a pagar ço que necessitin comprar, no voler vendre’ls-ho és una mena de provocació al saqueig. A mi em sembla molt bé que els carrilaires es declarin en vaga i que el govern de Berlín no vulgui pagar un cèntim de reparacions. Però el comerç, sap? El comerç per viure necessita vendre…
Aquest oficial francès, capità d’infanteria, amb el qual parlem llargament durant una visita als allotjaments de les tropes franceses a Essen, vivia a Mayença, ja feia tres anys, quan el seu regiment rebé l’ordre d’anar a ocupar el Ruhr.
―Aquí som, complint la nostra missió ―em diu― que és la d’executar ordres sense discutir-les. De pujar a la conca del Ruhr l’exèrcit francès del Rin no en tenia pas ganes, i la nostra presència en aquestes terres no la considerem, ni poc, ni molt, com una qüestió de punt d’honor militar. Tan bon punt ens diguin que ens en podem anar ens en anirem sense cap mena de recança, i com més aviat millor.
Per nosaltres, l’estada aquí no té res d’agradable. A les terres del Rin hi vivim, si fa o no fa, com a casa nostra, i l’anar pel carrer i descobrir a la mirada de cada passant l’esperit irreconciliable d’un enemic ens ve de nou. No creu vostè que és necessària una transacció? Què ens diuen a fora de tot el que passa?…
Aquest home petit i bru, amb l’aire tan poc alemany com vulgueu, de mirada viva i de posat modest, és arquitecte municipal i fa d’alcalde de la seva ciutat ―una petita ciutat― des que l’alcalde i el primer tinent van ésser l’un desterrat i l’altre agafat pels francesos. Ens diu:
―La resistència passiva és, sobretot, un afer de personalitats. Si els francesos desterren o empresonen tots els capaços de dirigir la resistència, què podrem fer? De Berlín ens ve l’ordre de resistir i nosaltres hem posat la bona voluntat i totes les nostres forces a executar aquesta ordre, perquè estem tan convençuts com a Berlín de la injustícia que els francesos vinguin a fer la guerra a casa nostra després de quatre anys de pau. Però a Berlín han de fer-se càrrec que som un poble desarmat i que l’exèrcit francès és avui el més fort del món…
Durant quatre dies he tingut ocupada la meva ciutat per forces franceses. Les tropes han comès excessos; molts ciutadans han estat maltractats. El general francès era, però, un home correctíssim amb el qual es podia tractar. He procurat entendre’m amb ell i evitar per aquest procediment que les molèsties dels ciutadans fossin encara més greus. Ahir, per fi, els francesos varen anar-se’n. Què havia de fer? Prendre una actitud feréstega com la de l’alcalde d’Oberhausen? Jo seria a la presó i la ciutat encara hi hauria els francesos…
Així parla la gent de poca importància, donant proves de tenir més seny i més sentit de les realitats que els homes de Berlín i de París.
Essen, 23 de febrer de 1923.