Consells de guerra

Als afores d’Essen, a la casa de la vila de Bredeney, hi ha instal·lat el quarter general de la divisió francesa núm. 128. A un centenar de passos de la casa de la vila hi ha l’anomenada «Sängers Halle» local social d’un orfeó i sala de festes de la barriada. És una sola quadra bastida de fusta, força espaiosa, amb un taulell pel despatx de begudes a la dreta i al fons un escenari petit de colors molt virolats. Normalment, a la «Sängers Halle» hi havia cinematògraf els dijous, ball el dissabte, i el diumenge teatre d’aficionats o concert de l’orfeó. Ahir, de les nou del matí a les sis de la tarda, s’hi van celebrar tres consells de guerra.

L’ESCENA

Paral·lela a l’escenari la taula dels jutges, coberta de llustrina vermella. A la dreta del tribunal una taula pel fiscal, el relator i els seus secretaris. A l’esquerra una altra taula per a la defensa: dos advocats alemanys i dues secretàries. Tancaven el quadro de cara al tribunal dotze soldats francesos, uniformats de campanya, amb casc d’acer, motxilla i baioneta al canó, manats per un sergent. Immediatament darrere de les baionetes els periodistes i darrere nostre el públic. Al centre del quadro format pel tribunal, l’acusació, la defensa i la guàrdia armada, una tauleta i dues cadires, una per l’acusat i l’altra per a l’intèrpret. Darrere de la tauleta declaraven els testimonis. De guardar les portes i de mantenir l’ordre a la sala n’estaven encarregats gendarmes francesos. La més petita interrupció, un crit, un aplaudiment, haurien determinat l’expulsió violenta del públic. Però ni en aparèixer els acusats, ni en fer aquestes afirmacions de patriotisme davant dels jutges francesos, ni en llegir el president del tribunal les rigoroses sentències, el públic nombrosíssim va fer cap mena de demostració.

ELS JUTGES, EL FISCAL, ELS DEFENSORS

Els jutges són cinc. Un tinent coronel que presideix, un capità, un lloctinent, un suboficial i un caporal. De tots cinc, només el president té l’aire militar: petit, estirat, net, cara simpàtica i poc intel·ligent, pèl gris i escàs, closca lluenta i el bigoti retallat ―gosarem dir-ho?― a l’alemanya. Parla sense brusquedat i sense impertinència, però sense deixar mai el to del comandament. Mena i segueix els debats amb una atenció que, per l’espai de nou hores, no va decaure ni un segon. Es veu que té afició a l’ofici. L’actitud del president contrasta amb la dels altres quatre jutges. Cares ensopides i absents. No hi ha dubte de què són gent que més s’estimarien no haver de fer el que fan.

El fiscal porta l’uniforme caqui de les tropes colonials i la pell colrada pel sol d’Àfrica. Parla poc i tan de pressa que s’estalona. Tractat de Versalles, bàndol del general Degoutte, Codi de Justícia militar, deu anys de presidi, tres anys de presó, deu milions de marcs de multa. La seva tesi és garrotada de cego o si no cada dia ens hi veurem més negres.

Els defensors són dos advocats alemanys, el doctor Grimm i el doctor Niedermayer. Tots dos parlen en francès. L’un, el doctor Grimm, bastant bé; l’altre el doctor Niedermayer, bastant malament. S’han repartit els papers. El doctor Grimm professor de dret internacional s’encarrega de demostrar la incompetència del tribunal i la il·legalitat de les seves sentències segons el dret de gents. El doctor Niedermayer pretén fer veure als jutges que els acusats, ciutadans alemanys, no podien fer ço que les autoritats franceses els demanaven perquè la llei alemanya els ho impedia. Tots dos perden el temps amb molta més generositat que el fiscal. El doctor Grimm sobretot no ha de plànyer pas les hores per a demostrar que trobant-se la conca del Ruhr fora de la convenció del Rin, no podien celebrar-s’hi consells de guerra francesos. «Això tan sols seria possible si entre Alemanya i França hi hagués l’estat de guerra. Però aquest no és el cas. El propi senyor Poincaré ha dit i repetit que la vostra missió era una missió de pau.»

El doctor Grimm és un alemany ros i rodanxó que en té de bones.

ELS ACUSATS

Són tres. El primer és un home de seixanta-tres anys, corpulent i de testa enèrgica. Es diu Havenstein i des de fa 15 anys era alcalde de la ciutat d’Oberhausen. Què ha fet? Com a director de les fàbriques municipals de gas i d’electricitat va deixar durant tres dies a les fosques l’estació d’Oberhausen ocupada per les tropes franceses. En demanar-li els francesos que restablís el corrent va contestar que ell no rebia ordres més que del govern alemany.

El segon acusat porta el nom de Busemann i és director de la Companyia d’Electricitat del Rin i Westfàlia que serveix el corrent a l’Hotel Kaiserhof on estan instal·lats els enginyers de la missió francesa. A conseqüència d’un acte de sabotatge practicat pel personal de la companyia, l’Hotel Kaiserhof va quedar-se sense llum durant dos dies. Busemann és acusat de no haver volgut donar les ordres necessàries perquè fossin immediatament separades les conseqüències del sabotatge practicat pels obrers.

Finalment compareix davant dels jutges el doctor Schäfer, alcalde d’Essen, acusat de desobediència a les ordres de l’autoritat militar francesa. Se li van demanar 72 automòbils i va contestar que la llei alemanya no l’autoritzava a disposar de la propietat particular dels alemanys. Se li va demanar una certa quantitat de carbó per a les tropes i van contestar que les ordres del govern de Berlín li tenien prohibit remetre’l.

El president interroga. La llei francesa exigeix que es pregunti a l’acusat si té fills i quants. És el moment realment dramàtic de l’interrogatori i dels processos. Tots els acusats són pares de família. Havenstein té cinc fills, Schäfer quatre, Busemann set. Els jutges no poden estar-se de canviar una mirada. A la nostra memòria vénen les paraules terribles de Poincaré: «L’Alemanya té vint milions d’habitants de massa».

AU NOM DU PEUPLE FRANÇAIS

El consell de guerra delibera a l’escenari, darrere del teló tirat. Amb cinc minuts cada vegada en té prou. En baixar de l’escenari el president d’una veu ferma llegeix les sentències i els jutges saluden militarment en ésser dites les primeres paraules de la sentència: «au nom du peuple français». Des de la Revolució tots els tribunals francesos fallen en nom del poble francès.

En nom del poble francès l’alcalde d’Oberhausen és condemnat a tres anys de presó, el director de la Companyia d’Electricitat a cinc milions de marcs de multa i l’alcalde d’Essen a dos anys de presó i deu milions de marcs de multa. Llegida la darrera sentència el president fa saber que els consells de guerra continuaran l’endemà.

Després de la moderació de les sentències de Magúncia contra els directors i propietaris de mines, el rigor de les condemnes de Bredeney per actes anàlegs és un signe de l’agreujament de l’estat de guerra. A Essen la nova de la condemna de l’alcalde no va ésser coneguda fins a la nit. La gent es preguntava amb ànsia que passaria l’endemà. Si la sola detenció havia provocat manifestacions i tancament de portes, que faria el poble en conèixer la sentència?

Però avui no ha parat de nevar i ploure i el fred ha estat més viu que en tot l’hivern. El poble s’ha quedat a casa, a la vora del foc. Les forces providencials són pacífiques.

Essen, 15 de febrer de 1923.