Un interviu literari amb Don Miguel de Unamuno

Diuen que pel juliol i fins a l’octubre es concentra a Biarritz tot el luxe, tota la bellesa i tot l’or de la terra. El Carlton, el Palace, Belle-vue i el Gran Casino es converteixen en magnífics estoigs d’argenteria, de beutat i d’orgull. Biarritz és un indret privilegiat on la muntanya vorejant la mar, els rius, les flors i el clima hi han posat la meitat de la seva gràcia. L’altra meitat la hi han posada indiscutiblement els prínceps que, des de Napoleó iii, fins al príncep de Gal·les, passant per tota l’aristocràcia russa d’avant-guerra, han acudit cada estiu a la seva platja. Això vol dir que les gràcies naturals de Biarritz amb tot i ésser remarcables no justificarien per elles soles la renomenada universal que gaudeix. La vanitat, el snobisme i la innegable tradició de luxe i distinció que envolta la perla de la costa basca, en fan el centre ideal de l’alta societat cosmopolita…

Les injustícies de la humanitat capriciosa i variable salten precisament a la vista recorrent a peu, en tren o en automòbil, la riba atlàntica del país basc francès pel tros de zona marítima anomenada Costa d’Argent, Guetary, St. Jean de Luz, Hendaya… tenen unes belleses naturals, un atractiu, un colorit i una gràcia que no us farien enyorar Biarritz. La platja d’Hendaya és, sobretot, quelcom de magnífic i deliciós, pel meu gust tant o més interessant que la de Biarritz.

Hendaya, porta d’Espanya

La frontera atlàntica d’Espanya difereix com un brillant autèntic d’un cul de got, de la frontera mediterrània franco-espanyola. I no és que Cerbère sigui un indret mancat de gràcies naturals amb tot i no posseir les d’Hendaya. És que els pescadors, els mariners i els pagesos catalans de Cerbère no s’han captingut gaire d’explotar els avantatges de casa seva. A Hendaya, en canvi, hi ha una vila moderna aixecada davant de la platja que és una meravella d’elegància, de pulcritud i de gust. De Biarritz a Hendaya hi ha, poc més o menys, tres quarts d’exprés. El trajecte és tan ric en paisatge que no teniu temps de trobar el viatge llarg. Vaig arribar a Hendaya vila (a tres quilòmetres de la platja) que eren les nou del matí. Ignorava l’adreça de don Miguel de Unamuno, al qual sabia habitant Hendaya des de fa dos o tres anys i vaig preguntar-la, en sortir de l’estació, a un jove que llegia La Petite Gironde, diari de Burdeus, al davant de la parada dels tramvies.

—Perdoneu-nos… Per atzar coneixeríeu l’il·lustre escriptor espanyol don Miguel de Unamuno i sabríeu el seu domicili a Hendaya?

El nostre interlocutor ens va mirar sorprès, potser amb una mirada de reconvenció que ens féu enrogir de rubor. La seva mirada ens semblà que volia dir: «però com voleu que no conegui a don Miguel?» En un francès marcadament meridional, el jove al·ludit ens contestà:

—Ja ho crec que el conec! Qui no el coneix a Hendaya? Si voleu parlar-hi, veniu aquesta tarda al cafè X… de dues a tres…

El trist del cas era que jo no podia esperar-me a Hendaya fi ns a les tres de la tarda, car havia de tornar a Biarritz amb el tren de dos quarts de dotze. Vaig decidir adreçar-me a un xofer de taxi i li vaig fer la mateixa pregunta. Ens contesta:

—Don Miguel acostuma a anar al cafè X… de dues a tres de la tarda…

—Però no sabeu on viu?

—No ho sé, però probablement deu viure a l’hotel Euskalduna…

—Anem-hi, doncs?…

—El xofer engegà, travessàrem Hendaya vila, seguírem un passeig que conduïa a la platja i el cotxe parà al davant d’un hotel luxós. Don Miguel, però, no hi vivia. El «maître» de l’Euskalduna ens donà l’adreça exacta i al cap de mitja hora érem rebuts per l’autor de El sentimiento trágico en un modest hotelet de la vora de l’estació.

Enyorança

Una cambra senzillíssima oberta de bat a bat. Un llit dels que a París en diuen de «garçon», una taula plena de llibres i papers, dues cadires i un lavabo amb un rentamans, on don Miguel tenia, en aquell moment, una colla de segells de correu que s’humitejaven per facilitar-ne la separació del tros d’envelop on estaven apegats.

Una conversa literària

Don Miguel ha estat poc a Barcelona. Ell mateix ens ho diu. Fa una colla d’anys que no llegeix llibres catalans i per això no està al corrent de l’actualitat literària a Catalunya. Quan era a Salamanca, però, li agradava molt llegir obres catalanes. Per lligar conversa i facilitar l’evocació dels seus records sobre les nostres coses, retrèiem la seva temporada d’estància a París, de 1924 a 1925. En aquell temps don Miguel havia parlat hores i hores amb Josep Pla, Francesc Madrid, Corpus Barga, és a dir, amb els periodistes catalans i madrilenys que residien a París. Després de la seva habitual penya de «La Rotonde», don Miguel marxava passejant lentament cap al seu hotel, conversant sobre coses polítiques, artístiques i literàries amb el talent i la gràcia de conversador que li és característic.

L’actualitat literària d’en Pla ens fa preguntar a don Miguel si ha llegit alguna de les obres d’aquest escriptor. Ens diu que no. De totes maneres, té un concepte de Josep Pla que transcrivim fidelment:

—Es un periodista muy inteligente, pero con todo el carácter de un ampordanés socarrón, cuyo sentimiento es difícil de adivinar.

A poc a poc don Miguel va recordant noms d’autors catalans. Tot apretant nerviosament una boleta feta amb molla de pa tendre, que no abandona mai, ens pregunta:

—Y ese José María de Sagarra, ¿qué hace?…

Vaig contestar-li que desplegava una gran activitat com a novel·lista, com autor dramàtic i sobretot com a poeta. Precisament —vaig dir-li— no fa gaire que ha publicat un magnífic poema de deu mil versos, titulat El comte Arnau…

Don Miguel fa un gest de malhumor i ens diu:

—¿Todavía con el Conde Arnau?… Y ¿qué tal ese poema?…

Com a informador vaig dir-li que era molt discutit i que això em semblava un símptoma d’alta qualitat. Don Miguel, però, es veu que no sent cap feblesa per l’autor d’All i salobre, car ens diu:

—¿Qué le diré a usted? Se me figura que Sagarra es un hombre rencorosillo de pequeñas pasiones, como aquel Eugenio d’Ors que vino a Madrid. Siempre he tenido la impresión que ese poeta es una especie de «cocotte» de la literatura catalana…

Després ens parla de Pous i Pagès, contant-nos que Pere Coromines li feu descobrir el valor dramàtic de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals.

—No la había leído todavía y Coromines la vió en mi biblioteca. Tuve una gran sorpresa. Es de lo mejor que he leído de novelas catalanas…

Tot regirant la boleta de pa, va recordant noms i obres: ens parla de Joaquim Ruyra, de Nicolau d’Olwer, de Víctor Català, de Josep Maria de Sucre. Un dels literats catalans que més simpaties mereix a don Miguel és Alexandre Plana. Fa uns anys que Plana va traduir-li Niebla i sembla que aquesta traducció va tocar-li el voraviu del cor.

—Ninguna otra traducción, de las once que se han hecho de Niebla, me ha causado tanta impresión. Plana fué el hombre que vió mejor la obra, que comprendió el alma del libro y que adivinó la intención del autor.

Les seves activitats literàries en l’actualitat. Una frase de Cambó

Don Miguel ens explica que des que és a Hendaya escriu molts versos i que alguns amics seus de l’Argentina volen editar-li «El romancero». En poc temps, però, ha escrit tres obres teatrals: «El otro», «El hermano Juan» i «Julio Montalbán»… Però el que més el preocupa en aquest moment són les traduccions estrangeres que es fan de les seves obres.

—La casa Stock, de Francia —ens diu— va a publicar dentro de poco una traducción de «La tía Lola», que será la séptima obra que se me traduce al francés.

Preguntem a don Miguel quin, de tots els seus llibres, ha estat el més traduït.

—«Niebla» —ens respon de seguida. Y se comprende porque es el libro que puede interesar más fuera de España. Otro libro muy traducido también y del cual se ha hecho una magnífica traducción inglesa es «El sentimiento trágico de la vida».

A nosaltres ens sembla, francament, que aquest darrer llibre és el millor de tots els de don Miguel. L’autor, però, està enamorat de la novel·la «Abel Sánchez» i ens explica per què:

—Es un libro que me costó un gran esfuerzo moral escribirlo. Ya sabe usted que en mis obras escasea el elemento decorativo y, en cambio, abunda la acción. Además, en España, la envidia —la gran pasión de Abel Sánchez— es una gran fuerza dramática racial. Y a propósito la envidia es también muy catalana. ¿Sabe usted qué me dijo una vez Cambó —la única vez que le vi, en la plaza Mayor de Salamanca? Pues me dijo «que la envidia había nacido en Cataluña»… ¿Qué le parece a usted?…

Em vaig quedar una mica parat i vàrem convenir, al capdavall, que caldria trobar la fe de naixement. Els seus motius devia tenir el senyor Cambó per honorar a Catalunya amb l’infantament d’una perla així… Don Miguel, fort i jove a desgrat de la seva barba blanca, acuirassat sempre amb el seu pitet negre de pastor protestant, es canvià la boleta de la mà, per un instant, i ens estrenyé efusivament la nostra dreta amb una franca mirada de comiat…

Domènec Pallerola