Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1709544787.2768518924713134765625', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Àngel Pons i Guitart - Una catalana a les illes de la Polinèsia | Papers Vells

Una catalana a les illes de la Polinèsia

Una catalana a les illes de la Polinèsia

Publicat a Imatges el 13 d’agost de 1930.

Una tarda ens traslladàrem a la torre que el matrimoni Choffat té al turó de Montcada.

―La senyora Choffat? ―preguntàrem a la minyona que ens vingué a obrir la porta…

Ens feren passar al saló. La primera cosa que ens sobtà, fou l’estranya manera amb què aquest estava decorat.

De les parets en penjaven uns draps exòtics d’una rara bellesa.

Una taula de te, incrustada de nacre. Unes tasses de metall policromat. A un angle una figura de pedra toscament treballada. A la taula de centre revistes angleses, franceses i catalanes. Pel finestral esbatanat albiràrem el paisatge casolà i sense trontolls, de Montcada i Reixac.

Aurora Bertrana aparegué al cap de poc, somrient i allargant-nos la mà.

―Ah! Però vostès per aquí? Han sabut trobar-hi?

―Veníem a veure si fèiem quelcom per Imatges.

Ella somriu i ens ofereix seient.

―Vostès diran en què puc servir-los…

―Ens contaríeu un xic la vostra vida?

―És tan poc interessant ―fa ella― que gairebé no val la pena de contar-ne res. De totes maneres, però, ja que veig que us empenyeu i, per altra part, Imatges em simpatitza tant que no puc negar-m’hi.

Vaig sortir de Catalunya l’any 1922, per anar a estudiar a la Suïssa alemanya amb En Jaques-Dalcroze. La gran vocació que sentia per la música i la dansa, i a més d’això, les ganes formidables que tenia de conèixer món, que equival a dir una voluntat ferma de posar-ho en pràctica, arranaren les dificultats que podia trobar-hi.

Allí vaig romandre-hi tres anys, al cap dels quals vaig casar-me amb Mr. Choffat, enginyer. En el meu marit vaig trobar-hi un company veritable. La gran compatibilitat de caràcter que ens uneix, fa que visquem completament feliços. Ell, el mateix que jo, les seves aficions són el conèixer món i és per això, que al cap d’un any d’ésser casats vàrem emprendre un viatge cap a Oceania.

Una tarda sortíem de Marsella, via Panamà, cap a Tahití, on el meu marit tenia l’encàrrec de muntar-hi una central elèctrica.

―Quina impressió rebéreu en arribar-hi?

―Impressió de tristesa. Aquell silenci que planava en aquelles illes, aquella calma tan estranya, em donava la impressió de què tot dormia, homes i coses… De seguida, però, em va començar a envair un benestar i una mena d’encantament adormidor per aquests llocs meravellosos, que vaig oblidar-ho tot. Vivia solament per les coses que em voltaven.

Vàrem instal·lar-nos a Papeete, residència oficial del Govern Francès en aquelles illes.

A Tahití hi hem viscut tres anys que són els més deliciosos que he passat de la meva existència.

Allí vaig tenir ocasió de fer algunes exploracions i d’estudiar detingudament el país. Les Illes de la Societat, les Marqueses, les del Corall o sigui l’Arxipèlag Perillós.

Les meves recerques no foren altres que les de trobar llocs pintorescos, amb la seva genuïna frescor.

―Hem sentit dir que heu viscut completament sola entre indígenes. Què hi ha de cert en això?

―Sí, és veritat; vaig fer una exploració a la Terra Salvatge. Vaig anar-hi amb l’intent de copsar els costums d’aquell país, car en aquest lloc, és on encara s’hi conserven intactes.

Com que aquest lloc és molt apartat de Papeete, hi vaig anar amb cavall els trossos que podia i en piroga quan es feia necessari.

―Hi vàreu estar molt temps?

―Unes quantes setmanes. Us asseguro, però, que vaig fer la mateixa vida dels indígenes. Aquests, que tenen l’alt sentit d’això que és l’hospitalitat, varen voltar-me d’afectuositats. Manari, un indígena del qual vaig fer-me molt amiga, va oferir-me hospitalitat; és a dir: va donar-me la seva caverna, la qual ocupava amb tota la família, que se’n va anar a viure a l’aire lliure.

―I de què us alimentàveu?

―El mateix que ells; de peix cuit o cru, d’arrels de Taroa, cuites en el forn Kenak, i que és una menja deliciosíssima, a més dels fruits del país, com són els cocos i les bananes.

Per a mi allò era un paradís. Aquelles setmanes les vaig omplir totes en excursions i prenent apunts pels meus treballs literaris en preparació. Creieu: per palar amb completa solvència d’aquest lloc, s’hi ha d’haver viscut. S’ha d’haver viatjat en piroga, per sentir l’esgarrifança perillosa d’aquells rius i braços de mar.

Heu de tenir en compte, que el viatjar per aquests països, és molt difícil pels esculls i dificultats que es troben pertot.

Jo que vaig viure-hi tres anys, encara no conec aquest país com voldria. De totes maneres, però, he escrit bastant, sobre aquests llocs.

―Prepareu quelcom per publicar?

―Estic escrivint un llibre de contes, que es titularà Terra Salvatge i ara n’està editant un altre les «Edicions Proa» que sortirà dintre poc i que es titula Paradisos Oceànics.

―Vostè es dedicarà solament a aquest gènere de literatura?

―Si puc, sí. De moment és el gènere que m’interessa més. És tan poc cultivat a Catalunya…!

―Perdoneu ―fem nosaltres mostrant-li la figura que ens ha cridat l’atenció―. Què és aquella escultura de pedra que teniu ací? Vàreu portar-ho d’aquelles terres?

―Sí, és un ídol. S’anomena Tiki i és el crist Polinèsic. El posen en els llocs solitaris, i és sacrilegi el tocar-lo. Diuen que el qui el profana, li porta desgràcia sempre més. Els treballs que vàrem tenir per portar-lo fins aquí…!

L’haguérem de dur amagat tot el viatge. Si haguessin sabut que el portàvem no ens hauríem admès a cap vaixell.

Aurora Bertrana ens seguí contant coses i més coses dels seus viatges. Dels projectes que té, quan pugui, d’anar al Centre Africà, al Japó i la Xina, on pensa també sojornar-hi. Després va presentar-nos el seu marit, l’enginyer Mr. Choffat, que ens va rebre molt afectuosament i que ens facilità les fotografies que il·lustren aquestes planes, fetes per ell mateix.

Aurora Bertrana, amb les fotografies a les mans, parla d’aquest país amb una mena de melangia. Aquesta terra salvatge, els seus paradisos oceànics, han estat per ella alguna cosa més que un simple pretext per fer literatura.

Imatge: Fons Bertrana (Universitat de Girona)